La meva percepció del Pirineu Català com a divulgadora de Contes de tradició Oral és una paradoxa perquè alhora és dual i única. La dualitat és per una banda el Pirineu real, per l’altra el Pirineu dels Contes. La paradoxa és que en el meu imaginari dels contes, al marge dels fets fantàstic, existeix el Pirineu real de les muntanyes i de les valls. El Pirineu real de la vida quotidiana de tota la gent que hi vivim; persones d’un i altre cantó de serralada. Gent d’un conjunt de comarques que tot i pertànyer a diverses administracions tenim en comú la geografia, ser Pirinenc imprimeix caràcter. També la història comuna, parlem  doncs del Pirineu com una realitat, un espai on els pirinencs i les pirinenques, al llarg del temps  hem generat la nostra cultura.
 

Avui els pobles i ciutats del Pirineu són molt diferents dels de la meva infantesa quan  a les  nits d’hivern  s’explicaven contes a la vora del foc; avui la televisió  ha substituït  el passar vetllada. Recordo les vetlades a la cuina de casa, on no sempre s’explicaven contes però si  que es parlava de les coses que havien passat o del que s’hauria de fer. També es feien els encreuats, els ‘crucigramas de la Vanguardia’ col·lectivament. Actualment a  quasi totes les cuines  i sales dels nostres pobles hi ha una televisió i el mirar series o pel·lícules ha substituït els contes i les tertúlies i hem canviat els costums i acceptat els nous temps. No obstant ens resten pervivències culturals d’un passat no tan llunyà. Pervivències que cal preservar doncs avui els contes rebuts per tradició oral són l’exponent d’una cultura i fins i tot d’un llenguatge que s’està perdent.
 

Els contes tradicionals són arreu iguals i diferents, tornem  doncs a les paradoxes. Són iguals perquè són universals, quan el bé sempre està per damunt del mal. Són iguals quan els encanteris i fets sobrenaturals i irreals es desenvolupen com si fossin veritat i tot l’impossible es pot fer possible. Són iguals perquè els animals i les pedres poden parlar. Són iguals perquè tenen un origen comú, perdut en l’inici dels temps vinculats al Mites que intentaven explicar el per que de les coses.
 

  Són diferents perquè el lloc geogràfic ho determina i les accions es desenvolupen en paisatges diferents; són diferents perquè els protagonistes poden ser diferents. Estic pensant en les Rondalles Mallorquines d’Alcover on el mar, els vaixells i els mariners, els comerciants poden tenir un protagonisme impensable en els contes pirinencs; aquí el protagonisme el tenen els pastors, els ramats, els hereus i les pubilles. També en els Contes de Sibèria l’animal protagonista és l’os, en els contes del Pirineu és el llop. Són diferents perquè els hem rebut per tradició oral i els diversos narradors els han enriquit amb les seves pròpies aportacions  El món dels contes és també d’una riquesa psicològica interessant on hi trobem en els protagonistes el tarannà de la gent d’un territori determinat amb tot el ventall dels seus vicis i de les seves virtuts.