Som a l’estiu, molts canviem l’asfalt o la muntanya per un raconet de brisa vora la mar, i ens situem davant d’un espai que jutgem incommensurable: els ulls no abasten l’extensió aquàtica, i, en els nostres somnis, un vaixell ens porta a qualsevol indret del planeta. Sobre la superfície, l’embranzida de les onades, els rajos de sol il·luminant amb lluernes fugitives el blau incandescent, el solc en forma d’estela conduint-nos a dies que volem suposar de més gaudi. Sobre la superfície, doncs, la vida humana i depenent. Ara bé, sota nosaltres, què hi hauria? La vida absoluta i lliure: milers d’espècies animals i vegetals, roques i corrents, microorganismes, la plenitud de l’existència en llibertat. En qualsevol dels casos, la vida amb la seva independència.
Quan pensem en vida salvatge, paradoxalment, la marina no és la primera que se’ns acudeix, tot i que, en alguns llocs, és l’única al marge de l’acció humana. Sigui com sigui, i fora dels navilis pesquers i d’aquells que maten per falsos imperatius, la mar es presenta encara com una amplitud de llibertat (no entro en consideracions ecològiques, i el seu efecte en la qualitat de les aigües, o en la possibilitat de supervivència de cultures illenques per causa del canvi climàtic).
Dit això, si els animals marins tenen la fortuna –no tots…– de trobar-se fora de les nostres urpes lúdiques, els terrestres sofreixen les conseqüències de mentalitats arrelades encara al sotmetiment, la tortura i la privació. La situació de la majoria de vaques, vedells, porcs, pollastres, gallines, ànecs, oques, dels quals ens aprofitem o criem per a devorar-los, hauria d’aborronar-nos la pell. Tanmateix, si la vida d’aquests germans menors en condicions terribles, amb l’única sortida d’acabar morts per a ser deglutits, resulta d’esgarrifança, l’existència de llocs de privació de llibertat tan sols per al nostre esbarjo supera qualsevol defensa que pogués realitzar-se dels primers (les “necessitats” alimentàries de la població que desconeix els beneficis del vegetarianisme per a la salut personal i del globus). D’aquesta manera, la innecessària experimentació científica (cosmètics, productes de neteja, pràctiques d’estudiants…), parcs zoològics o aquaris sense mesures adients i que no estiguin destinats a la conservació i la recerca, delfinaris, vedats de caça, “festivitats” on es mata un ésser viu o se li fa patir, i circs amb animals salvatges en situacions intolerables (malgrat el que diguin les normatives europees), no deixen de ser enormes cadenes de producció de dolor. Modificar una cultura mil·lenària (dones i homes ens hem alimentat de carn des dels temps prehistòrics) resultarà força difícil, però això no significa que hàgim de quedar-nos muts. Pel contrari, conscienciar que els animals no són joguines, ni elements d’espectacles per a una tarda entretinguda al circ, resulta bàsic en una política animalista. Fa un segle les grans exposicions universals d’Europa tenien com un dels reclams les famílies de tribus “exòtiques” d’arreu el món, un “entreteniment” ara impensable.
Per sort, aquest canvi de tacte ja s’està produint a diversos llocs del nostre domini lingüístic, degut al capgirament de poder que va donar-se en les últimes eleccions municipals a l’Estat veí. Així, en alguns temes, com l’autorització dels circs amb animals, a Catalunya han plantejat una moratòria de dos anys, però, a València, la regidora de Benestar Animal per Compromís, Glòria Tello, desitja que la capital n’estigui lliure les properes festes nadalenques. Açò no és un atac contra ningú, sinó una mesura de respecte i de coherència. Són passes resolutives, ràpides i decisives, i que no admeten crítica si els humans comencem a fer servir l’empatia i la sensibilitat que tots tenim a dintre, per amagades que puguin estar.