Les circumstàncies estan intentant treure’m tots els anys de vida que em donen els filtres d’Instagram. Potser em caldria un concert meditatiu de bols tibetans, la dieta del paleolític, un llibre d’autoajuda i un coach, si no fos perquè, massa sovint, el remei sol ser pitjor que la malaltia. A la prestatgeria de qualsevol llibreria conviuen volums amb títols que semblen una barreja de pseudociència i satanisme, però un dels més espectaculars és El arte de no amargarse la vida, las claves del cambio psicológico y la transformación personal. No t’has de fiar massa del que escriu aquest tipus de manuals perquè saps que s’ha enriquit a costa del perdedor.
 I és que de fet, l’autoajuda és aquest home fet a si mateix que és Jon Snow, qualsevol dels episodis de Friends amb Jennifer Aniston, un bocí de formatge Taleggio, Taylor Swift, el vermut de l’Alternativa, Bach, el Martintxo de La lengua de los secretos, el menú dels dissabtes i festius a l’Àpat de la Seu d’Urgell, veure un partit dels Golden State Warriors amb Stephen Curry, i cantar La boîte de jazz per sobre de la veu de Michel Jonasz o Como un burro amarrado a la puerta del baile per sobre de la de Manolo García. Amb tot això pots ser com Russell Crowe en el paper de boxejador a Cinderella Man que torna de la misèria per triomfar, i estaràs disposat, fins i tot, a afrontar els dos treballs més perillosos del món que són el de tresorer del Partit Popular i el d’entrenador del València.
Seràs capaç de desmuntar una bomba atòmica, de trobar una ubicació per a l’heliport d’Andorra i d’aconseguir el GPS per a l’aeroport, de distingir una bona cervesa artesana, de beure llet sencera i amb lactosa el 2016, i de menjar marisc sense acabar ben llantiat. Perquè l’autoajuda és més que un llibre, és fer la llista de les coses que més t’agraden. És, per exemple, aquella pàgina de Harry Potter on diu que tots tenim ombres i llums i el que importa és saber amb quina de les dues ens volem quedar per al nostre dia a dia. A més de l’autoajuda també estan de moda els coachs que han de servir de guia i d’ajuda en la recerca de les fites personals i/o professionals i que et donen eines per triomfar.
 El problema és que, a manca de titulació professional, et trobis venedors de fum o com explica l’escriptor Sergi Pàmies, «algú que et diu el mateix que la teva mare però cobrant». A partir d’aquí es plantegen les preguntes: Entrenador o entabanador?, Moda o necessitat? Ja l’any 2013, Núria Prenafeta, coach acreditada i psicoterapeuta, escrivia en aquest diari que «dos són els perills del coaching»: els professionals que no estan prou preparats i les consultores que venen coaching sense tenir coaches en plantilla, i sense ser-ne experts».
 En essència el missatge que passen, uns i altres, és que en tots els àmbits de la vida és important canviar les nostres rutines. Així canviar de costat al llit, a l’hora de dormir, pot augmentar la nostra creativitat. També recomanen canviar de recorregut quan anem a treballar, en el supòsit, és clar, que tinguem feina. Les propostes per cercar la nostra felicitat són més variades que el contingut d’una bossa de Sugus tot i que acostumen a ser difícils d’aplicar sobretot quan la vida diària està plena de paranys.
 Com quan esperes que l’ordinador i la impressora arribin a un pacte de govern sobre com, quan i  de vegades, fins i tot, on s’imprimirà el document. O quan recordes allò del carpe diem, de la procastinació i de la resiliència psicològica mentre tens la taula del despatx plena de documents dels quals n’has de fer uns informes que no es redactaran sols. I com se’t queda el cos quan t’han fet una master class sobre els efectes benèfics, terapèutics i relaxants d’estar a casa llegint un bon llibre, disfrutant de la vida familiar i dormint com un tronc i, vius al Pas de la Casa en ple festival d’aldarulls nocturns derivats del turisme low cost, o intentes descansar una nit de dissabte a diumenge vivint a les avingudes del Fener i del Pessebre d’Escaldes-Engordany.
Potser t’han recomanat un cap de setmana a la muntanya, amb esquí, natura i bona calçotada en una borda i t’acabes farcint una cua impressionat per tornar el diumenge a la tarda cap al teu lloc de residència després d’haver llegit les declaracions d’una consellera general assegurant que «les cues de trànsit les veiem contents perquè ens fan pensar en l’Andorra pròspera».
I tu, menjant-te  la indignació, quan estàs intentant arribar des d’Andorra la Vella a Sant Julià de Lòria, penses en aquell entrenador de Rocky Balboa que veient-lo ajagut, al mig del ring, li diu: «Noi, t’has d’aixecar». Sobretot ara. Quan el teu rellotge biològic s’ha convertit en una bomba de rellotgeria. Això és autoajuda.
Periodista