Fruita vana
Segons ha informat la premsa, el terreny de la Prada de Moles en el que estava previst ubicar el centre d’Encamp del Lycée Comte de Foix es destinarà a la construcció d’un aparcament.
Aquesta dada, que ha passat gairebé desapercebuda entre la classe política i els comentaristes del país m’ha fet reflexionar sobre una estesa, paupèrrima i antidemocràtica manera de fer política que ha practicat –i practica– l’establishment andorrà.
Sembla que els hereus de CR ja han oblidat definitivament «les inquietuds i anhels del Grup Parlamentari Reformista quant a la necessitat urgent en espais escolars i estretament lligada a la qualitat educativa és la divisió del Lycée Comte de Foix»« ( M.I. Sra. Roser Bastida en la sessió del Consell General de 20 de maig de 2010).
En el curt període de govern socialdemòcrata vam tenir un bon tast d’aquesta pseudo-política en nombroses ocasions: a més dels «anhels»sobre el Lycée, el virulent debat sobre tancament del comerç en 8 tardes de diumenge, vam tenir el debat-plantada sobre l’acord monetari amb excuses puerils. Algunes de les sobreactuacions de la dreta en aquella legislatura passaran als annals de l’esperpent: preguntes i repreguntes (20 o 30!!) en una sessió del Consell General sobre un tema polític importantíssim com era ( no sé si encara ho és?) la manca d’instal·lacions per a colorar el gasoil a la Duana del Pas de la Casa o la «mobilització ciutadana»per defensar la directora del Cor dels Petits Cantors. En els temes «menors» és on la capitanejada per Martí, Ladis Baró i se sent forta i còmoda.
En canvi, en els temes importants, des dels anys 80, aquesta dreta ha perdut la iniciativa i no té cap projecte de futur pel país, si no és la defensa «numantina»dels privilegis de 15 famílies i els seus «masovers»; i es manté incapaç d’ordenar, per importància i per prioritat temporal, els temes que compten per a la sostenibilitat col·lectiva (potser seria més rigorós parlar de supervivència?) del nostre Estat. Uns temes, en els quals, cada partit, cada opció ideològica, hauria de tenir el seu posicionament coincident o divergent amb els dels altres; això és ni més ni menys la democràcia i el pluralisme.
La majoria aconseguida el 2011, amb la tornada «al campanar de la generació de cigonyes perdudes»no ha significat cap canvi de tendència; els canvis estratègics del model econòmic continuen sent imposicions exògenes d’institucions multilaterals o dels països veïns. Més que desgast, el que té el partit de Martí i Cinca és una completa ineptitud per a marcar uns objectius raonables i raonats i una via clara per un desenvolupament sostenible i equitatiu de la nostra societat compatible amb unes relacions «sanes»amb el nostre entorn sociopolític més immediat.
L’alternativa a aquest clan que –manllevant Antonio Machado– «no és d’ahir, ni és de demà sinó de mai (...) és una fruita vana» demana unes propostes negociades, coherents, de reforma i d’adaptació endògena, equilibrada i sostenible del sector públic i del privat, i una reforma dels sistemes bàsics del benestar que respongui a les necessitats socials sense fitxatges galàctics ni cessions vergonyoses.
Aquesta dada, que ha passat gairebé desapercebuda entre la classe política i els comentaristes del país m’ha fet reflexionar sobre una estesa, paupèrrima i antidemocràtica manera de fer política que ha practicat –i practica– l’establishment andorrà.
Sembla que els hereus de CR ja han oblidat definitivament «les inquietuds i anhels del Grup Parlamentari Reformista quant a la necessitat urgent en espais escolars i estretament lligada a la qualitat educativa és la divisió del Lycée Comte de Foix»« ( M.I. Sra. Roser Bastida en la sessió del Consell General de 20 de maig de 2010).
En el curt període de govern socialdemòcrata vam tenir un bon tast d’aquesta pseudo-política en nombroses ocasions: a més dels «anhels»sobre el Lycée, el virulent debat sobre tancament del comerç en 8 tardes de diumenge, vam tenir el debat-plantada sobre l’acord monetari amb excuses puerils. Algunes de les sobreactuacions de la dreta en aquella legislatura passaran als annals de l’esperpent: preguntes i repreguntes (20 o 30!!) en una sessió del Consell General sobre un tema polític importantíssim com era ( no sé si encara ho és?) la manca d’instal·lacions per a colorar el gasoil a la Duana del Pas de la Casa o la «mobilització ciutadana»per defensar la directora del Cor dels Petits Cantors. En els temes «menors» és on la capitanejada per Martí, Ladis Baró i se sent forta i còmoda.
En canvi, en els temes importants, des dels anys 80, aquesta dreta ha perdut la iniciativa i no té cap projecte de futur pel país, si no és la defensa «numantina»dels privilegis de 15 famílies i els seus «masovers»; i es manté incapaç d’ordenar, per importància i per prioritat temporal, els temes que compten per a la sostenibilitat col·lectiva (potser seria més rigorós parlar de supervivència?) del nostre Estat. Uns temes, en els quals, cada partit, cada opció ideològica, hauria de tenir el seu posicionament coincident o divergent amb els dels altres; això és ni més ni menys la democràcia i el pluralisme.
La majoria aconseguida el 2011, amb la tornada «al campanar de la generació de cigonyes perdudes»no ha significat cap canvi de tendència; els canvis estratègics del model econòmic continuen sent imposicions exògenes d’institucions multilaterals o dels països veïns. Més que desgast, el que té el partit de Martí i Cinca és una completa ineptitud per a marcar uns objectius raonables i raonats i una via clara per un desenvolupament sostenible i equitatiu de la nostra societat compatible amb unes relacions «sanes»amb el nostre entorn sociopolític més immediat.
L’alternativa a aquest clan que –manllevant Antonio Machado– «no és d’ahir, ni és de demà sinó de mai (...) és una fruita vana» demana unes propostes negociades, coherents, de reforma i d’adaptació endògena, equilibrada i sostenible del sector públic i del privat, i una reforma dels sistemes bàsics del benestar que respongui a les necessitats socials sense fitxatges galàctics ni cessions vergonyoses.