Kemet, país negre
Kemet. Potser és el primer cop que llegeixen aquesta paraula (Kemet), però és el topònim d’Egipte en llengua egípcia (transliterat del jeroglífic km.t). D’aquesta manera designaven faraons, sacerdots, guerrers, noblesa, poble pla i esclaus el país del Nil: Kemet. Una altra cosa és el significat del mot, on la hipòtesi, la certesa, els prejudicis i les implicacions impedeixen d’esclarir, assenyadament, quin és el seu ver significat. La lingüística, una vegada més, es transforma en política o en xoc de civilitzacions…
La hipòtesi més estesa entre els egiptòlegs és que aquest terme significa «la terra negra (fèrtil)», per oposició a Dexeret (dšr.t), «la terra roja», el desert o el país dels forans. Una dualitat substanciosa. I suggeridora també una semblança: la de l’egipci dexeret amb el nostre «desert» (llatí desertus), producte de la pura casualitat (el més segur), d’un préstec llunyaníssim en el temps (possibilitat agosarada) o tenir origen en un avantpassat comú (lingüística ficció). Les llengües són plenes d’aquesta mena de sorpreses. I la cosa no queda ací. De fet, resulta, si més no, curiós que el terme egipci (amb una lleu modificació fonètica) tornés a aparèixer als Estats Units, de la mà dels pioners mormons a l’actual Estat de Utah, quan decidiren batejar com a Deseret, l’any 1849, la regió a la qual s’havien instal·lat després de fugir de la persecució. Deseret, tot i que –per al mormonisme– és una paraula en llengua jaredita –apareix en El Llibre de Mormó amb el significat d’«abella»– esdevingué durant pocs mesos el topònim d’un lloc «abandonat», desèrtic i més enllà de l’espai ocupat pels poderosos (altrament dit: del món civilitzat). Fi de la digressió.
Kemet, doncs, seria «la terra negra». Així ho confirmen els usos en els textos en egipci jeroglífic que coneixem on es fa referència al país del faraons. Ara bé, a partir dels estudis de Cheikh Anta Diop, i més tard dels lingüístics de Théophile Obenga, s’ha reinterpretat aquest topònim, i ja no seria «la terra negra», sinó «la terra dels negres». Si l’investigador senegalès demostrà que l’Egipte antic fou una nació negra, el més lògic seria que aquest grup humà es denominés d’una forma que s’hi autoidentifiquessin. Per tant, ens trobem davant d’un dilema: Kemet és un topònim o fa referència a una col·lectivitat humana? Hi ha proves d’ambdues coses, i la decisió d’escollir-ne un o un altre no és ja part de la ciència filològica, sinó de l’agenda política.
Egipte fou la gran civilització de l’Antiguitat. Convertir-la en país negre en compte de país blanc no és una cosa acceptada per la intelligentsia «blanca». Les imatges que ens ha transmès el cinema, la il·lusió d’una discontinuïtat entre dues grans zones d’Àfrica: la del Nord, que sempre hauria estat «blanca» (egipcis, amazics, cartaginesos, grecs, romans, àrabs…), amb ciutats, art, escriptura, literatura…, enfront de l’Àfrica subsahariana, negra, salvatge, illetrada i marginal en el context de les grans cultures, és una imatge falsa. Egipte va exportar els seus coneixements cap al nord de la Mediterrània; cosa no tan sabuda, però, és que aqueixes mateixes influències les reberen pobles africans, i més enllà dels nubis…
Li correspongué al periodista i explorador francès Félix Dubois (1862-1945) l’honor de suggerir que l’influx de la civilització de l’Egipte faraònic havia arribat fins al sud-oest d’Àfrica, en concret a la zona dels meandres del riu Níger, a prop de Timbuctu, la misteriosa, a la qual Dubois dedicà un llibre amb aquest títol. Més enllà aniria el seu compatriota Maurice Delafosse (1870-1926), qui estengué la zona de contacte fins al golf de Guinea, en concret a la regió de l’actual capital de Costa d’Ivori, Yamoussoukro. Ens trobem, doncs, a la vora d’un altre mar i a l’altre costat d’Àfrica, i les afirmacions no eren apostes forassenyades, sinó certeses. Per tant, la qüestió de la influència de l’Egipte antic sobre diverses cultures africanes era quelcom acceptat pels europeus des del segle XIX, i a més a més les evidències que ho demostren són de tot cridaneres. El problema era un altre…: tant Dubois com Delafosse pensaven en un transvasament de saber, sí, però d’un poble blanc (l’egipci) a diversos pobles negres… En certa mesura, hauria estat una mena de precolonització, no pas d’enriquiment mutu o de senzill compartir entre cultures germanes. Materialment no hi haurà diferència, però ideològicament…, mons contraposats. Una última cosa sobre Maurice Delafosse: gaudeix d’una altra particularitat molt celebrada per Théophile Obenga: defensava la unitat lingüística de totes les llengües negroafricanes.
Aquesta nova comprensió cultural és bàsica per a capgirar l’imaginari d’Occident sobre el conjunt de l’Àfrica negra (on, és clar, hauria d’incloure’s Kemet/Egipte). Així, els pobles subsaharians no haurien de veure’s com a cultures «inferiors» que no havien pogut accedir a les cotes aconseguides per Àsia i per Europa (i fins i tot per les cultures ameríndies), sinó com a continuum cultural des del far que és el faraònic Egipte, nació negra (Ferran Iniesta dixit).
La hipòtesi més estesa entre els egiptòlegs és que aquest terme significa «la terra negra (fèrtil)», per oposició a Dexeret (dšr.t), «la terra roja», el desert o el país dels forans. Una dualitat substanciosa. I suggeridora també una semblança: la de l’egipci dexeret amb el nostre «desert» (llatí desertus), producte de la pura casualitat (el més segur), d’un préstec llunyaníssim en el temps (possibilitat agosarada) o tenir origen en un avantpassat comú (lingüística ficció). Les llengües són plenes d’aquesta mena de sorpreses. I la cosa no queda ací. De fet, resulta, si més no, curiós que el terme egipci (amb una lleu modificació fonètica) tornés a aparèixer als Estats Units, de la mà dels pioners mormons a l’actual Estat de Utah, quan decidiren batejar com a Deseret, l’any 1849, la regió a la qual s’havien instal·lat després de fugir de la persecució. Deseret, tot i que –per al mormonisme– és una paraula en llengua jaredita –apareix en El Llibre de Mormó amb el significat d’«abella»– esdevingué durant pocs mesos el topònim d’un lloc «abandonat», desèrtic i més enllà de l’espai ocupat pels poderosos (altrament dit: del món civilitzat). Fi de la digressió.
Kemet, doncs, seria «la terra negra». Així ho confirmen els usos en els textos en egipci jeroglífic que coneixem on es fa referència al país del faraons. Ara bé, a partir dels estudis de Cheikh Anta Diop, i més tard dels lingüístics de Théophile Obenga, s’ha reinterpretat aquest topònim, i ja no seria «la terra negra», sinó «la terra dels negres». Si l’investigador senegalès demostrà que l’Egipte antic fou una nació negra, el més lògic seria que aquest grup humà es denominés d’una forma que s’hi autoidentifiquessin. Per tant, ens trobem davant d’un dilema: Kemet és un topònim o fa referència a una col·lectivitat humana? Hi ha proves d’ambdues coses, i la decisió d’escollir-ne un o un altre no és ja part de la ciència filològica, sinó de l’agenda política.
Egipte fou la gran civilització de l’Antiguitat. Convertir-la en país negre en compte de país blanc no és una cosa acceptada per la intelligentsia «blanca». Les imatges que ens ha transmès el cinema, la il·lusió d’una discontinuïtat entre dues grans zones d’Àfrica: la del Nord, que sempre hauria estat «blanca» (egipcis, amazics, cartaginesos, grecs, romans, àrabs…), amb ciutats, art, escriptura, literatura…, enfront de l’Àfrica subsahariana, negra, salvatge, illetrada i marginal en el context de les grans cultures, és una imatge falsa. Egipte va exportar els seus coneixements cap al nord de la Mediterrània; cosa no tan sabuda, però, és que aqueixes mateixes influències les reberen pobles africans, i més enllà dels nubis…
Li correspongué al periodista i explorador francès Félix Dubois (1862-1945) l’honor de suggerir que l’influx de la civilització de l’Egipte faraònic havia arribat fins al sud-oest d’Àfrica, en concret a la zona dels meandres del riu Níger, a prop de Timbuctu, la misteriosa, a la qual Dubois dedicà un llibre amb aquest títol. Més enllà aniria el seu compatriota Maurice Delafosse (1870-1926), qui estengué la zona de contacte fins al golf de Guinea, en concret a la regió de l’actual capital de Costa d’Ivori, Yamoussoukro. Ens trobem, doncs, a la vora d’un altre mar i a l’altre costat d’Àfrica, i les afirmacions no eren apostes forassenyades, sinó certeses. Per tant, la qüestió de la influència de l’Egipte antic sobre diverses cultures africanes era quelcom acceptat pels europeus des del segle XIX, i a més a més les evidències que ho demostren són de tot cridaneres. El problema era un altre…: tant Dubois com Delafosse pensaven en un transvasament de saber, sí, però d’un poble blanc (l’egipci) a diversos pobles negres… En certa mesura, hauria estat una mena de precolonització, no pas d’enriquiment mutu o de senzill compartir entre cultures germanes. Materialment no hi haurà diferència, però ideològicament…, mons contraposats. Una última cosa sobre Maurice Delafosse: gaudeix d’una altra particularitat molt celebrada per Théophile Obenga: defensava la unitat lingüística de totes les llengües negroafricanes.
Aquesta nova comprensió cultural és bàsica per a capgirar l’imaginari d’Occident sobre el conjunt de l’Àfrica negra (on, és clar, hauria d’incloure’s Kemet/Egipte). Així, els pobles subsaharians no haurien de veure’s com a cultures «inferiors» que no havien pogut accedir a les cotes aconseguides per Àsia i per Europa (i fins i tot per les cultures ameríndies), sinó com a continuum cultural des del far que és el faraònic Egipte, nació negra (Ferran Iniesta dixit).