Què vol dir ser pobre? Els que sense ser rics conservem un poder adquisitiu acceptable ens preguntem que vol dir ser pobre. Ser pobre vol dir no tenir capacitat econòmica de poder viure amb dignitat, de poder menjar, de tenir una llar, de tenir accés a la cultura. Ser pobre és el contrari de ser ric. Estem en un moment on les diferències entre ser pobre o ser ric estan  cada vegada més marcades.
Fa uns anys quan es parlava del risc de pobresa es feia bàsicament en relació a països de tercer món, avui el risc de pobresa el tenim ben a  prop. Segons dades de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) un 28’6% dels espanyols estan en risc de ser pobres. Aquestes dades són coincidents amb les facilitades per la organització Arope –de l’anglès at risc of poverty or social exclusion. El percentatge de llars espanyoles que estan sota el llindar de la pobresa és del 22% . Un de cada cinc espanyols és pobre o està al caure. El més trist del cas és que els nostres governants fan els ulls grossos mirant cap un altra banda o creant problemes inútils com el de les estelades. La qüestió és per que hem arribat fins aquí? I la resposta és pel mal govern, per la política neoliberal espanyola d’un capitalisme sense escrúpols que ha aprofitat la crisi financera per marcar més les diferències entre rics i pobres. Les  retallades, la fiscalitat, la pujada d’impostos, la pujada escandalosa de l’electricitat i la corrupció.....  D’entrada s’ha destruït la classe mitjana, i els treballadors es veuen feies arribar al cap del mes. El que s’anomena l’Estat del benestar està desapareixent. Avui en dia tenir feina no és signe d’estabilitat econòmica, cal tenir en compte el nivell d’ingressos i el nombre de persones que han de viure d’ells; la privació material en diferents apartats des d’una dieta mínimament equilibrada fins a un habitatge amb condicions higièniques i energètiques. Diuen que la crisi s’està superant ,segurament a nivell macroeconòmic. Però aquesta superació no es veu per enlloc entre els no privilegiats. Entre els quals a part dels pobres de solemnitat que dormen pels carrers, hi ha moltes famílies pobres que sort tenen de la pensió de jubilació dels avis, que es un ingrés que petit o gros arriba, de moment, mensualment. No ens mereixem els mediocres dirigents polítics de torn. Per això avui estem en mig d’una revolució social i sempre revolució és sinònim de canvi.  La classe política d’Europa, de Espanya i de Catalunya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies i ha permès una situació insostenible, on els drets més elementals de les persones han estat vulnerats massa sovint per aquells que els haurien de defensar. Tot i constatant  que els rics són cada dia més rics i els pobres més pobres, i que cada dia n’hi ha més i que el neoliberalisme s’ha carregat la classe mitjana, tinc una espurna d’esperança en aquesta revolució social del poble que diu prou i que ha de fer possible la unió de les esquerres honestes per iniciar aquests canvis tant necessaris.