El cant del gall
KIT, KI RIC KIIIII !
KIT, KI RIC KIIIII!
Escoltar el cant del gall del matí, del migdia o del vespre, és una experiència que et fa present que el món natural, és a dir real, encara existeix, i ens recorda la nostra pertinença a ell.
Feia molts anys que no el sentia al poble de Canillo, al centre històric o casc antic han anat desapareixent les corts i el galliners substituïts pels garatges, reduint-se el nombre de bestiar petit a les cases. Només alguns padrins resistents n’han guardat l’activitat.
Tenir un gall, només n’hi pot haver un, en un galliner, vol dir tenir també com a mínim una dotzena de gallines, a poc pres. El gall necessita activitat i un mínim de companyes de galliner.
El cant del gall, com el lladruc del gos són dels últims sons d’animals domèstics que senyalen la presència i la integració conscient de l’home en el domini natural que ens envolta. I malgrat el vulguem reduir a la mínima dimensió, natural quedarà, perquè natural és i no se’n pot estar.
Si hi afegim el toc d’hores i quarts de campanes d’un campanar, és a dir la consciència que ens fa present la dimensió temporal de la nostra existència, l’escenari pren tot el sentit amb els protagonistes del gran teatre del món, l’espai, la natura, l’home i el temps.
El refranyer és extraordinari i agraït amb el gall.
«El sol, el gall i els estels són rellotges dels pagesos».
«Quin sol més ric, diu el sol quan es lleva».
«Quan canta el gall a la vesprada, pluja o nevada».
«Quan canta molt el gall, aigua s’apropa».
«Si el gall canta a l’obac, pluja aviat, i si canta a la solana sol i galvana».
«Quan al capvespre canta el gall, temps variat».
«Quan canta un gall a les deu de la nit, es mor l’amo».
«Gall de gener cada ploma val un diner».
«No és bon any quan el pollet pica al gall».
«Pobra és la casa on les gallines canten i el gall calla».
«El gall amb arròs, o oli i all».
«Gall d’esperons grossos, la carn més dura que els ossos».
«Més puja el farciment que el gall».
«Qui menja el gall del senyor, al cap de vint anys vomita les plomes».
«Qui tot sol menja son gall, sol ensella son cavall».
«El mosso i el gall, un any».
«A gall que fa enrenou, li estrenyen el coll».
«Cada gall canta bé en el seu galliner».
«Dos galls en un galliner, no pot ser».
«Dotze gallines i un gall mengen tant com un cavall».
«Gall que canta amb el sol crida la mort».
«Quan canta el gall a deshora, pluja a la vora».
Tot i el soroll dels camions que pugen amples per les callisses estretes de Som i de Roda per acabar les obres del nou edifici escolar que es fa al cap del poble de Canillo, o el brogit del riu de Montaup que no fa mai vacances, un gall ben tibat, acolorit i ratllat, no es deixa pas fer i fa quatre cantades diàries, a la cort del Mangautxa. Sentir-lo a l ‘entorn de la Placeta de Sant Cerni de Canillo és un luxe que us recomano.
KIT, KI RIC KIIIII!
Escoltar el cant del gall del matí, del migdia o del vespre, és una experiència que et fa present que el món natural, és a dir real, encara existeix, i ens recorda la nostra pertinença a ell.
Feia molts anys que no el sentia al poble de Canillo, al centre històric o casc antic han anat desapareixent les corts i el galliners substituïts pels garatges, reduint-se el nombre de bestiar petit a les cases. Només alguns padrins resistents n’han guardat l’activitat.
Tenir un gall, només n’hi pot haver un, en un galliner, vol dir tenir també com a mínim una dotzena de gallines, a poc pres. El gall necessita activitat i un mínim de companyes de galliner.
El cant del gall, com el lladruc del gos són dels últims sons d’animals domèstics que senyalen la presència i la integració conscient de l’home en el domini natural que ens envolta. I malgrat el vulguem reduir a la mínima dimensió, natural quedarà, perquè natural és i no se’n pot estar.
Si hi afegim el toc d’hores i quarts de campanes d’un campanar, és a dir la consciència que ens fa present la dimensió temporal de la nostra existència, l’escenari pren tot el sentit amb els protagonistes del gran teatre del món, l’espai, la natura, l’home i el temps.
El refranyer és extraordinari i agraït amb el gall.
«El sol, el gall i els estels són rellotges dels pagesos».
«Quin sol més ric, diu el sol quan es lleva».
«Quan canta el gall a la vesprada, pluja o nevada».
«Quan canta molt el gall, aigua s’apropa».
«Si el gall canta a l’obac, pluja aviat, i si canta a la solana sol i galvana».
«Quan al capvespre canta el gall, temps variat».
«Quan canta un gall a les deu de la nit, es mor l’amo».
«Gall de gener cada ploma val un diner».
«No és bon any quan el pollet pica al gall».
«Pobra és la casa on les gallines canten i el gall calla».
«El gall amb arròs, o oli i all».
«Gall d’esperons grossos, la carn més dura que els ossos».
«Més puja el farciment que el gall».
«Qui menja el gall del senyor, al cap de vint anys vomita les plomes».
«Qui tot sol menja son gall, sol ensella son cavall».
«El mosso i el gall, un any».
«A gall que fa enrenou, li estrenyen el coll».
«Cada gall canta bé en el seu galliner».
«Dos galls en un galliner, no pot ser».
«Dotze gallines i un gall mengen tant com un cavall».
«Gall que canta amb el sol crida la mort».
«Quan canta el gall a deshora, pluja a la vora».
Tot i el soroll dels camions que pugen amples per les callisses estretes de Som i de Roda per acabar les obres del nou edifici escolar que es fa al cap del poble de Canillo, o el brogit del riu de Montaup que no fa mai vacances, un gall ben tibat, acolorit i ratllat, no es deixa pas fer i fa quatre cantades diàries, a la cort del Mangautxa. Sentir-lo a l ‘entorn de la Placeta de Sant Cerni de Canillo és un luxe que us recomano.