Segur d’un mateix
Diuen que cal estar segur d’un mateix quan prens una decisió d’inversió. Bé. Hi ha persones immutablement segures de si mateixes, però aquests casos només solen donar-se entre els alemanys, francesos o anglesos; el que teòricament situa a la resta d’Europeus en la categoria de «no aptes» per a l’activitat de la inversió financera.
L’alemany se sent segur de sí mateix perquè coneix la ciència que ell mateix ha inventat i que per a ell és la veritat absoluta. El francès se sent segur perquè se sap fascinant intel·lectualment i físicament als ulls dels altres. L’anglès té fe cega en sí mateix per pertànyer al país mes civilitzat del món i sap que tot el que com anglès fa està bé. La resta no estan mai segurs de sí mateixos, perquè o bé s’emocionen o no saben ni volen saber, o s’obliden fàcilment. Sent, doncs, conscient d’aquest clar desavantatge, m’aventuraré a respondre a la pregunta que molts de vostès m’han fet aquesta setmana, després del funcionament erràtic i altament confús dels mercats i la seva ensopegada en aquest inici de setembre.
Mirin. Quan pregunto als agents que operen en el mercat per la recent indecisió dels mercats i el retrocés dels actius, ho atribueixen al perill que els bancs centrals a Europa i al Japó, decebuts pel pobre resultat de les seves accions, decideixin emprendre la retirada i deixar d’oferir suport al mercat. Això explicaria la caiguda del mercat de deute. Ja vaig explicar que veig això poc probable. (Nota: www.andbank.com/mercats - A Hiccup in Global Debt Markets).
En efecte, va haver-hi una sensació creixent entre els inversors-estalviadors apuntant a una retirada dels bancs centrals, i això va desfermar les vendes. Els senyals que els inversors estan considerant, i que alimenten els seus temors, són el reconeixement dels funcionaris del Banc del Japó i del BCE dels costos que els seus programes d’estímul (tipus negatius, etc...) estan imposant al sistema financer. Els tipus negatius provoquen uns marges financers tant pressionats que fins i tot s’està deteriorant la seva capacitat de prestar. D’altra banda, els inversors també s’han fixat en la corba de rendiments de les obligacions al Japó, que ha vist pronunciada la seva pendent (amb els venciments llargs augmentant substancialment els interessos). Els inversors llegeixen això com una retirada del Banc del Japó en la seva activitat de compres de bons del Govern a llarg termini.
Bé. Per una sèrie de consideracions crec que és un error determinar que el Banc del Japó (i el BCE) es preparen per a una retirada de les seves polítiques de flexibilització i suport al mercat. Més aviat tendeixo a pensar tot el contrari. En primer lloc, els funcionaris del Banc del Japó rebutgen la idea que el QE i l’NIRP han fracassat. Ells al·leguen que en els quatre anys d’expansió monetària, els beneficis empresarials han augmentat, la taxa d’atur ha caigut, els salaris estan recuperant terreny i el mercat de valors és de fins al 80%. Les autoritats diuen que les pressions deflacionistes persisteixen a causa de la caiguda dels preus del petroli i la demanda global. Per tant, continuen creient que les polítiques no convencionals són beneficioses per a l’economia. Només necessiten més temps.
Això em fa pensar que els bancs centrals no s’estan preparant per una retirada, sinó més bé estan entrant en una nova fase (més intensa) del seu intervencionisme per aguantar els mercats (cosa que no puc compartir); però ho volen fer ara d’una manera que els permeti alleujar el dolor que la seva flexibilització monetària estava suposant pels grans bancs. Com? Cooperant en una acció perfectament coordinada amb el Ministeri de Finances (governs respectius), de manera que el Govern concentri la seva emissió de deute en la part de venciments llargs, mentre que el Banc del Japó concentra les seves compres de bons en els venciments curts. El resultat? Una positivització de la pendent de la corba de tipus d’interès. Una condició necessària per a que els bancs guanyin diners. ‘Et voila!!’ Ja tenim la recepta per a què els bancs centrals continuïn amb els seus programes massius de compres d’actius i suport als mercats, i amb tipus d’interès encara més negatius.
Encara volen escoltar la recomanació de com actuar davant d’això?, tot i que jo no parli alemany i no hagi nascut a París ni a Londres? Si la TIR (interessos) de les obligacions i bons de governs continua pujant (en especial als EUA), augmentarà la probabilitat de recessió i, tot i que “vosté” se senti temptat a comprar accions de borsa, li recomanaria que no ho fes –doncs aquells mínims que pot pensar que està veient, no ho seran. En canvi, si el que dic és veritat, la recent pujada en els interessos de les obligacions globals (bons) probablement revertirà. Per tant, bon moment per comprar deute (obligacions de governs i de companyies privades). I si això passa, com crec que passarà, llavors “vostè” hauria de comprar borsa als nivells que probablement estigui veient en aquest moment. Per descomptat, res del que els pugui dir és segur. Ho sento. Són les conseqüències de no ser alemany, ni francès ni anglès.
L’alemany se sent segur de sí mateix perquè coneix la ciència que ell mateix ha inventat i que per a ell és la veritat absoluta. El francès se sent segur perquè se sap fascinant intel·lectualment i físicament als ulls dels altres. L’anglès té fe cega en sí mateix per pertànyer al país mes civilitzat del món i sap que tot el que com anglès fa està bé. La resta no estan mai segurs de sí mateixos, perquè o bé s’emocionen o no saben ni volen saber, o s’obliden fàcilment. Sent, doncs, conscient d’aquest clar desavantatge, m’aventuraré a respondre a la pregunta que molts de vostès m’han fet aquesta setmana, després del funcionament erràtic i altament confús dels mercats i la seva ensopegada en aquest inici de setembre.
Mirin. Quan pregunto als agents que operen en el mercat per la recent indecisió dels mercats i el retrocés dels actius, ho atribueixen al perill que els bancs centrals a Europa i al Japó, decebuts pel pobre resultat de les seves accions, decideixin emprendre la retirada i deixar d’oferir suport al mercat. Això explicaria la caiguda del mercat de deute. Ja vaig explicar que veig això poc probable. (Nota: www.andbank.com/mercats - A Hiccup in Global Debt Markets).
En efecte, va haver-hi una sensació creixent entre els inversors-estalviadors apuntant a una retirada dels bancs centrals, i això va desfermar les vendes. Els senyals que els inversors estan considerant, i que alimenten els seus temors, són el reconeixement dels funcionaris del Banc del Japó i del BCE dels costos que els seus programes d’estímul (tipus negatius, etc...) estan imposant al sistema financer. Els tipus negatius provoquen uns marges financers tant pressionats que fins i tot s’està deteriorant la seva capacitat de prestar. D’altra banda, els inversors també s’han fixat en la corba de rendiments de les obligacions al Japó, que ha vist pronunciada la seva pendent (amb els venciments llargs augmentant substancialment els interessos). Els inversors llegeixen això com una retirada del Banc del Japó en la seva activitat de compres de bons del Govern a llarg termini.
Bé. Per una sèrie de consideracions crec que és un error determinar que el Banc del Japó (i el BCE) es preparen per a una retirada de les seves polítiques de flexibilització i suport al mercat. Més aviat tendeixo a pensar tot el contrari. En primer lloc, els funcionaris del Banc del Japó rebutgen la idea que el QE i l’NIRP han fracassat. Ells al·leguen que en els quatre anys d’expansió monetària, els beneficis empresarials han augmentat, la taxa d’atur ha caigut, els salaris estan recuperant terreny i el mercat de valors és de fins al 80%. Les autoritats diuen que les pressions deflacionistes persisteixen a causa de la caiguda dels preus del petroli i la demanda global. Per tant, continuen creient que les polítiques no convencionals són beneficioses per a l’economia. Només necessiten més temps.
Això em fa pensar que els bancs centrals no s’estan preparant per una retirada, sinó més bé estan entrant en una nova fase (més intensa) del seu intervencionisme per aguantar els mercats (cosa que no puc compartir); però ho volen fer ara d’una manera que els permeti alleujar el dolor que la seva flexibilització monetària estava suposant pels grans bancs. Com? Cooperant en una acció perfectament coordinada amb el Ministeri de Finances (governs respectius), de manera que el Govern concentri la seva emissió de deute en la part de venciments llargs, mentre que el Banc del Japó concentra les seves compres de bons en els venciments curts. El resultat? Una positivització de la pendent de la corba de tipus d’interès. Una condició necessària per a que els bancs guanyin diners. ‘Et voila!!’ Ja tenim la recepta per a què els bancs centrals continuïn amb els seus programes massius de compres d’actius i suport als mercats, i amb tipus d’interès encara més negatius.
Encara volen escoltar la recomanació de com actuar davant d’això?, tot i que jo no parli alemany i no hagi nascut a París ni a Londres? Si la TIR (interessos) de les obligacions i bons de governs continua pujant (en especial als EUA), augmentarà la probabilitat de recessió i, tot i que “vosté” se senti temptat a comprar accions de borsa, li recomanaria que no ho fes –doncs aquells mínims que pot pensar que està veient, no ho seran. En canvi, si el que dic és veritat, la recent pujada en els interessos de les obligacions globals (bons) probablement revertirà. Per tant, bon moment per comprar deute (obligacions de governs i de companyies privades). I si això passa, com crec que passarà, llavors “vostè” hauria de comprar borsa als nivells que probablement estigui veient en aquest moment. Per descomptat, res del que els pugui dir és segur. Ho sento. Són les conseqüències de no ser alemany, ni francès ni anglès.