La perversió del llenguatge és, d’entrada, un tòpic davant del qual quasi ningú se’n sent aliè: la sensació que a les coses ja no se’ls diu pel seu nom està generalitzada. El perill comença, doncs, quan varia el significat de la paraula i aquesta resol una situació injusta o, encara molt pitjor, l’encobreix. Per entendre’ns, que per les raons que sigui no és possible dir la veritat sense deixar a l’hora lloc per a una mentida. 
 

A aquestes alçades, i si esteu mínimament informats sobre el culebrot BPA, sabreu de la proposta de llei anomenada De transparència i de bon Govern, en què en un dels punts «regula la informació reservada» per la qual el govern de torn pot mantenir en secret durant 40 anys. La perversió del llenguatge ha arribat gràcies a la classe política (no sols d’aquest país) al límit d’insultar la intel·ligència popular.
 

I jo em pregunto: On són els lletraferits?
 

Com és que no se senten fràgilment indignats pel mal ús del llenguatge de la classe política? On és el manifest que denuncia la sistemàtica violació de la paraula transparència per a aquest col·lectiu? La llengua mai es queixa de totes les violències que se li infringeixen, suporta estoicament els turments i només ocasionalment es resol deixant als usuaris en el ridícul no menor del sense sentit. És el cas. Alguns dels partits polítics han caigut en el mateix error que la faula del vestit de l’emperador. Sí, cert! Esteu en pilotes! I des de fa dies.
 

Escoltant la tertúlia de Ràdio Valira del Ningú és perfecte de Noemí Rodríguez del passat 21 de setembre, alguns dels tertulians intentaven «defensar» la llei tot al·legant que és una pràctica comuna en altres estats democràtics. Sincerament, per una cosa autòctona de qualitat que tenia l’Estat andorrà i va i copien la que insulta més –a parer meu– la ciutadania
d’un país. Probablement, el que volia comparar el sistema «d’informació secreta» que protegeix el govern de torn de l’opinió i crítica de la pròpia de la ciutadania sobre la seva gestió. 
 

Per amenitzar-ho més van acabar parlant sobre la preocupant indiferència de la ciutadania andorrana envers els partits polítics. I sí, certament, per si us consola: a la resta de països passa una cosa similar amb aquest tema i els polítics responen cínicament i descaradament de la mateixa manera. De nou, un insult més.
 

Els somnis eròtics de qualsevol dictador o oligarquia és la creació del que podríem anomenar «democràcia simulada», en què tots creguem viure una realitat però les proves ens evoquen a una altra.