La debilitat dels actuals sistemes públics de pensions i la necessitat d’aportar nous recursos econòmics per a assegurar la seva continuïtat constitueix una qüestió recurrent.
No es tracta doncs d’entrar en la discussió sobre si s’ha de garantir una pensió mínima o s’ha de limitar la pensió màxima. Si les pensions són massa baixes o massa altes. Si el sistema és eficient en l’assignació dels recursos o no. Ni tampoc si és millor un sistema públic o privat de pensions, doncs probablement la discussió ens portarà a que la millor solució és la mixta, sinó de centrar-nos, des d’un pla teòric, en com es pot nodrir la part pública del sistema per a donar-l’hi sostenibilitat un cop definit el model que es vol aplicar.
Entre parèntesi, i com a qüestió a banda, val a dir que el que sí s’ha d’evitar és que les normes tributàries penalitzin la pota privada del sistema i s’ha d’intentar que aquestes mateixes normes l’ajudin, al menys, amb mesures fiscals neutres que incentiven l’estalvi a llarg termini, com és el diferiment de la tributació sobre la part del salari o dels ingressos d’activitats econòmiques que es destinen a generar un capital per a utilitzar un cop deixem d’estar actius.
Els sistemes públics de pensions dels principals països del nostre entorn es basen en sistemes de repartiment intergeneracional més o menys purs pels que les contribucions de les persones actives al sistema serveixen per satisfer les pensions dels inactius, de forma que es trasllada d’una generació a l’altre el pagament de les pensions.
Alguns sistemes són més purs que d’altres i disposen dels rendiments, cada cop més difícils d’obtenir sense incórrer en riscos de pèrdua de capital en l’actual context econòmic global, d’un fons generat en un moment en que les aportacions al sistema eren més grans que les disposicions o fruit de la directa afectació dels ingressos públics procedents directa o indirectament d’una font concreta.
El que sí sembla que constitueix consens és que, per l’efecte combinat de l’evolució demogràfica i l’augment de l’esperança de vida en els països occidentals, els baixos -molt, fins i tot negatius a curt termini- tipus d’interès, l’evolució dels salaris i la inflació, resultarà difícil, i en alguns casos ja ho resulta, mantenir les pensions actuals en molts països occidentals si no es nodreix el sistema de pensions amb ingressos addicionals a les contribucions socials que no poden sinó procedir d’algun impost.
Totes les opcions estan obertes i cada país haurà de veure quina és la millor recepta.
Una primera opció seria, si n’hi hagués, destinar el superàvit de l’estat a finançar les pensions que en termes impositius vol dir destinar els ingressos impositius segons mix vigent directes-indirectes-especials, doncs el gruix dels ingressos dels estats occidentals provenen dels impostos que paguem els seus ciutadans.
Altra opció és actuar sobre els impostos directes, com l’IRPF o les cotitzacions socials –que no deixen de ser un impost afectat a una destinació concreta-, augmentant-los, amb els corresponents límits si és vol també mantenir el seu caràcter redistributiu de rendes.
També és pot actuar sobre els impostos indirectes sobre el consum com el nostre IGI i els impostos especials sobre l’alcohol, la benzina i el tabac.
Actuar sobre aquests impostos pot ser regressiu pel que fa a l’efecte redistribuïdor de la renda, doncs hi ha un consum mínim de subsistència que no és possible deixar de fer i, en l’altre extrem encara que pugui sorprendre, hi ha també un nivell màxim de consum.
Ara bé, en economies obertes i exportadores de béns i de serveis aquests tipus d’impostos al traslladar-se al consumidor també s’exporten i, per tant, aquest efecte regressiu davant la població local i es pot buscar de compensar per altres vies.
L’altra qüestió a debatre és a que destinem aquests nous ingressos un cop s’han creat les eines per a generar-los: a les pensions actuals, incrementant-les, o a fer un racó per a garantir les futures.
Ara bé, si bé és cert que es torna a obrir un debat que va molt més enllà de la qüestió fiscal del seu finançament, finançament i destí, des d’un pla teòric,  haurien de tenir una vinculació.
Si es finança amb l’IRPF o cotitzacions que solament suporten els treballadors en actiu, si utilitzem els nous recursos per a pensions presents estarem reforçant la redistribució intergeneracional, doncs els contribuents al sistema són els treballadors actius però els beneficiaris són els passius. D’altra banda, si el nou finançament s’obté d’impostos especials i indirectes en la mesura en que actius i passius contribueixen al finançament, si bé és cert que la capacitat de consum d’uns i altres no és la mateixa, encara que s’utilitzi una part dels nous recursos a les pensions presents la redistribució intergeneracional mai serà tan acusada. Potser, com en moltes ocasions, la virtut no es troba en els extrems.
Per acabar, retornar a l’inici: fem nosaltres mateixos, en la mesura de les nostres possibilitats, que el nostre propi sistema de pensions sigui sempre mixt i amb la major tendència que siguem capaços cap al privat. Considerem que ambdues potes han de ser complementàries i intentem gestionar la nostra part, que és l’única sobre la que podem actuar, buscant la màxima eficiència financera-fiscal.