L’origen de l’intercanvi automàtic d’informació financera
questes darreres setmanes s’ha parlat molt de l’inici des d’Andorra de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal (‘Common Reporting Standard’-CRS) i de l’obligació de les entitats financeres andorranes de facilitar informació de posicions i rendiments dels seus clients no residents fiscals en el Principat i de les implicacions d’aquest intercanvi sobre els no residents.
Però, quina és la gènesi del ‘Common Reporting Standard’ (CRS)?
L’estàndard d’intercanvi automàtic d’informació-CRS va ser promogut per un conjunt de països europeus però, sorprenentment, els causants del seu desenvolupament varen ser els Estats Units de Nord Amèrica (EUA) que, paradoxalment, no el segueixen.
L’any 2010 els Estats Units de Nord Amèrica (EUA) aproven la normativa ‘Foering Account Tax Compliance Act’ (Fatca). La normativa Fatca no neix com una norma internacional fruit de la negociació entre dos estats, sinó que és una norma interna dels EUA que sorgeix i s’implanta de forma unilateral pels EUA.
Mitjançant aquesta norma interna els EUA sotmeten a tributació-retenció nord-americana al tipus del 30%, entre altres fluxos econòmics, qualsevol pagament d’interessos, dividends, cànons i contraprestació de la venda d’accions o títols de renda fixa de font nord-americana, sigui el beneficiari final d’aquest pagament de font nord-americana una persona nacionalitzada o no nord-americana.
Ara bé, s’exceptuen d’aquesta tributació aquells pagaments de font nord-americana intercedits per una entitat financera no nord-americana quan aquesta entitat financera signa un contracte amb el fisc nord-americà en el que es compromet a facilitar informació de rendiments i posicions dels seus clients nord-americans i acredita al pagador nord-americà que ha signat aquest contracte Fatca.
Donada la importància dels emissors dels EUA en els mercats financers i del seu paper en les relacions financeres globals en un sector totalment globalitzat com el financer, per a una entitat financera no-EUA resulta insostenible, sota el perill de veure’s expulsada del mercat, fer suportar un impost del 30% als seus clients no nord-americans sobre tots els pagaments rebuts de font nord-americana. Per tant, les entitats financeres no-EUA. es veuen obligades a seguir la normativa Fatca i comprometre’s a facilitar al fisc nord-americà informació de rendiments i posicions dels seus clients nord-americans.
Així, gràcies al seu ‘poder’ sobre un sector financer totalment globalitzat, els EUA mitjançant una norma interna aconsegueixen establir un sistema ‘obligatori’ de ‘reporting’ d’informació fiscal de nord-americans a totes les entitats financeres no-EUA i d’aquesta forma ‘perseguir’ a tots aquests nord-americans que estan obviant el pagament dels seus impostos utilitzant entitats financeres d’arreu del món.
És important destacar que amb la normativa Fatca els EUA no tenen per objecte obtenir ingressos mitjançant aquest nou impost del 30% sobre pagaments de font EUA, sinó obtenir informació econòmica dels nord-americans que tenen posicions financeres arreu del món i poder exigir a aquestes persones el pagament dels impostos que els hi pertoquen.
És interessant indicar que els EUA volen informació de tots els seus ciutadans, d’àmbit objectiu més extens i que resulta més difícil de determinar que el de residència fiscal, doncs el seu sistema tributari es basa en la ciutadania.
L’aprovació de Fatca, com es pot suposar, va crear un gran revolt, doncs en la pràctica les entitats financeres es veien avocades a subscriure Fatca tot signant un contracte privat amb el fisc nord-americà, però d’altra banda per a poder complir aquest contracte es podien veure obligades a incomplir normativa del seu propi país, per exemple, sobre protecció de dades o el secret bancari.
Per a resoldre aquest inconvenient una sèrie de països de la UE –Alemanya, Espanya, França, Itàlia i Regne Unit- comencen a negociar amb els EUA i arriben a l’acord de signar uns acords bilaterals a nivell país de manera que les entitats financeres d’aquest països estan obligades a facilitar la informació requerida per Fatca a les seves autoritats fiscals i és l’autoritat fiscal de cada país la que remet la informació al fisc nord-americà i en el que els EUA, amb uns altres calendaris, es comprometen també a facilitar informació que disposin les entitats financeres nord-americanes dels residents als altres països signants.
A partir del model Fatca i dels seus desenvolupaments, aquest cinc països de la UE se’n adonen que seria molt interessant aplicar aquest model d’intercanvi assolit amb els EUA entre el major número possible d’estats i, el 2013 en l’OCDE, plantegen aquesta iniciativa en el marc del G-20 que, de manera molt ràpida, dona a l’aprovació a principi de 2014 d’un Model d’Acord d’Intercanvi d’Informació.
Solament uns mesos desprès, a final d’octubre d’aquell mateix any 2014, se signa un acord multilateral de 51 països i d’aquella data fins ara en un procés extremadament ràpid son ja 87 les jurisdiccions que han signat l’acord, i fins a 101 jurisdiccions si considerem les que ja s’han compromés a adoptar-lo. Això sí, els EUA ara per ara queden al marge, doncs ja disposen de Fatca que es el seu propi mecanisme per obtenir informació de les entitats financeres d’arreu del món respecte dels ciutadans nord-americans.
Aquest ràpid i curt procés, d’únicament quatre anys, per a la signatura d’un acord internacional amb tants participants no s’explica sinó per un canvi a nivell global sobre la concepció en la forma de com i on s’han de pagar els impostos en un món globalitzat que s’ha vist sacsejat per la ‘gran recessió’ i no és una mesura aïllada, sinó que n’hi ha d’altres en procés, com les BEPS (‘Base Erosion and Profit Shifting’), també impulsades dins de l’àmbit del G-20 i l’OCDE, en aquest cas enfocat en l’àmbit de la fiscalitat de les societats multinacionals.
Deixem, però, BEPS per a un altre dia.
Però, quina és la gènesi del ‘Common Reporting Standard’ (CRS)?
L’estàndard d’intercanvi automàtic d’informació-CRS va ser promogut per un conjunt de països europeus però, sorprenentment, els causants del seu desenvolupament varen ser els Estats Units de Nord Amèrica (EUA) que, paradoxalment, no el segueixen.
L’any 2010 els Estats Units de Nord Amèrica (EUA) aproven la normativa ‘Foering Account Tax Compliance Act’ (Fatca). La normativa Fatca no neix com una norma internacional fruit de la negociació entre dos estats, sinó que és una norma interna dels EUA que sorgeix i s’implanta de forma unilateral pels EUA.
Mitjançant aquesta norma interna els EUA sotmeten a tributació-retenció nord-americana al tipus del 30%, entre altres fluxos econòmics, qualsevol pagament d’interessos, dividends, cànons i contraprestació de la venda d’accions o títols de renda fixa de font nord-americana, sigui el beneficiari final d’aquest pagament de font nord-americana una persona nacionalitzada o no nord-americana.
Ara bé, s’exceptuen d’aquesta tributació aquells pagaments de font nord-americana intercedits per una entitat financera no nord-americana quan aquesta entitat financera signa un contracte amb el fisc nord-americà en el que es compromet a facilitar informació de rendiments i posicions dels seus clients nord-americans i acredita al pagador nord-americà que ha signat aquest contracte Fatca.
Donada la importància dels emissors dels EUA en els mercats financers i del seu paper en les relacions financeres globals en un sector totalment globalitzat com el financer, per a una entitat financera no-EUA resulta insostenible, sota el perill de veure’s expulsada del mercat, fer suportar un impost del 30% als seus clients no nord-americans sobre tots els pagaments rebuts de font nord-americana. Per tant, les entitats financeres no-EUA. es veuen obligades a seguir la normativa Fatca i comprometre’s a facilitar al fisc nord-americà informació de rendiments i posicions dels seus clients nord-americans.
Així, gràcies al seu ‘poder’ sobre un sector financer totalment globalitzat, els EUA mitjançant una norma interna aconsegueixen establir un sistema ‘obligatori’ de ‘reporting’ d’informació fiscal de nord-americans a totes les entitats financeres no-EUA i d’aquesta forma ‘perseguir’ a tots aquests nord-americans que estan obviant el pagament dels seus impostos utilitzant entitats financeres d’arreu del món.
És important destacar que amb la normativa Fatca els EUA no tenen per objecte obtenir ingressos mitjançant aquest nou impost del 30% sobre pagaments de font EUA, sinó obtenir informació econòmica dels nord-americans que tenen posicions financeres arreu del món i poder exigir a aquestes persones el pagament dels impostos que els hi pertoquen.
És interessant indicar que els EUA volen informació de tots els seus ciutadans, d’àmbit objectiu més extens i que resulta més difícil de determinar que el de residència fiscal, doncs el seu sistema tributari es basa en la ciutadania.
L’aprovació de Fatca, com es pot suposar, va crear un gran revolt, doncs en la pràctica les entitats financeres es veien avocades a subscriure Fatca tot signant un contracte privat amb el fisc nord-americà, però d’altra banda per a poder complir aquest contracte es podien veure obligades a incomplir normativa del seu propi país, per exemple, sobre protecció de dades o el secret bancari.
Per a resoldre aquest inconvenient una sèrie de països de la UE –Alemanya, Espanya, França, Itàlia i Regne Unit- comencen a negociar amb els EUA i arriben a l’acord de signar uns acords bilaterals a nivell país de manera que les entitats financeres d’aquest països estan obligades a facilitar la informació requerida per Fatca a les seves autoritats fiscals i és l’autoritat fiscal de cada país la que remet la informació al fisc nord-americà i en el que els EUA, amb uns altres calendaris, es comprometen també a facilitar informació que disposin les entitats financeres nord-americanes dels residents als altres països signants.
A partir del model Fatca i dels seus desenvolupaments, aquest cinc països de la UE se’n adonen que seria molt interessant aplicar aquest model d’intercanvi assolit amb els EUA entre el major número possible d’estats i, el 2013 en l’OCDE, plantegen aquesta iniciativa en el marc del G-20 que, de manera molt ràpida, dona a l’aprovació a principi de 2014 d’un Model d’Acord d’Intercanvi d’Informació.
Solament uns mesos desprès, a final d’octubre d’aquell mateix any 2014, se signa un acord multilateral de 51 països i d’aquella data fins ara en un procés extremadament ràpid son ja 87 les jurisdiccions que han signat l’acord, i fins a 101 jurisdiccions si considerem les que ja s’han compromés a adoptar-lo. Això sí, els EUA ara per ara queden al marge, doncs ja disposen de Fatca que es el seu propi mecanisme per obtenir informació de les entitats financeres d’arreu del món respecte dels ciutadans nord-americans.
Aquest ràpid i curt procés, d’únicament quatre anys, per a la signatura d’un acord internacional amb tants participants no s’explica sinó per un canvi a nivell global sobre la concepció en la forma de com i on s’han de pagar els impostos en un món globalitzat que s’ha vist sacsejat per la ‘gran recessió’ i no és una mesura aïllada, sinó que n’hi ha d’altres en procés, com les BEPS (‘Base Erosion and Profit Shifting’), també impulsades dins de l’àmbit del G-20 i l’OCDE, en aquest cas enfocat en l’àmbit de la fiscalitat de les societats multinacionals.
Deixem, però, BEPS per a un altre dia.