L’opinió andorrana està malalta de soliloquis. Les opinions d’uns i d’altres, en els àmbits polítics, socials, culturals, econòmics tenen una acusada tendència a convertir-se en una mena d’homilies, sense possibilitat (?) de contesta i debat, en el qual cadascuna de les parts pugui raonar en pro i en contra.
Per això, m’ha agradat la confrontació, a la premsa escrita, entre Claude Benet i Óscar Ribas sobre el tema de les ràdios i l’embrionària proposta del primer de presentar candidatura a patrimoni cultural de la humanitat de les dues ràdios històriques andorranes.
Davant la raresa de debats públics, crec que és convenient passar per alt –aquesta vegada– la visceralitat emprada per l’excap de Govern i intentar aprofundir sobre l’objecte de la discussió. Ni les ràdios són únicament estris, com no ho és tampoc la impremta, ni la iniciativa de Benet és cap burla, ni Ribas té el monopoli de «contar» la història.
Menystenir «les ràdios», rebaixant-les a la categoria d’estris (és cert que eren un conjunt de vàlvules, díodes, tríodes i tubs termoiònics) no ajuda a entendre la història general –i andorrana– de la comunicació sense fils. Però avui no parlaré del premi Nobel de física Guglielmo Marconi, ni de la importància del desenvolupament tècnic en la producció i direcció de les transformacions socials.
Óscar Ribas diu «fets històrics», confonent-los amb la seva memòria, els seus records. Tony Judt explicava en el seu Pensar el siglo XX: «Mentre que la història adopta necessàriament la història d’un registre, contínuament reescrit i reavaluat a la llum d’evidències antigues i noves, la memòria s’associa a uns propòsits públics, no intel·lectuals: un parc temàtic, un memorial, un museu, un edifici, un programa de televisió, un esdeveniment, un dia, una bandera».
És evident que encara no està escrita ni una primera aproximació històrica als conflictes de poder entre veguers (amb els Coprínceps al back office) i el Consell General, dels anys 60 i 70. Molts dels «registres» que haurien de servir per tenir una visió més objectiva (els arxius de les vegueries), que haurien d’haver estat traspassats a les institucions andorranes, segons la disposició transitòria tercera de la Constitució, són fora d’Andorra, a Le Centre des Archives diplomatiques de Nantes els de la Vegueria francesa; els de la Vegueria episcopal no se sap on. Una desaparició que es va fer amb la complaença (en tot cas el silenci) de les autoritats andorranes, algunes de les quals havien protagonitzat la «guerra de les ràdios» que recorda Ribas.
Conservar el patrimoni radiofònic, serà molt més útil que deixar-lo perdre, perquè un dia ens aproximem a la «veritat històrica». Com deia Heròdot al començament de la seva obra Històries: «Heus aquí l’exposició de les investigacions d’Heròdot d’Halicarnàs, perquè ni els fets dels homes amb el temps quedin oblidats, ni les grans i meravelloses gestes realitzades així per grecs com per bàrbars quedin sense glòria; i entre altres coses, les causes per les quals van guerrejar entre si».