Publicitat

Opinió

Neoprimitivisme

Encara recordo l’enrenou que va portar l’encapçalament d’un article a la pàgina 10 d’El País del diumenge 16 de febrer de... 1997. El polèmic article –il·lustrat amb la foto dels quatre caps de llista– deia «Cuatro formaciones conservadoras se disputan hoy el poder en Andorra».

 Tots els grups es van indignar amb la qualificació (classificació) de Lluís Visa. Amb 20 anys de perspectiva, crec que hem de donar la raó al seu autor.

En els temps de la postveritat, contràriament al coratge de Visa, s’ha perdut el costum de dir «al pa, pa i al vi, vi».
Filòsofs i escriptors han escrit molt sobre la distància entre els mots i les coses que han de designar. Un Borges escèptic dubtava de la capacitat del llenguatge per anomenar i explicar –ni que sigui aproximadament– el món en el qual vivim.

Els llibres d’assaig, la premsa, els discursos polítics i les xarxes socials estan farcits de paraules de moda utilitzades al marge (en contra?) del seu significat. Cada bàndol polític o cultural, s’apropia dels mots: liberal, neoliberal, casta, fatxa, populista, ja no tenen cap més sentit que el que vulguin atribuir-los-hi, interessadament, els seus partidaris o detractors. Un significat que, a més a més, es pretén universal des de Kènia, fins a Canadà, passant per Brasil, Veneçuela, Ucraïna i ... Andorra.

Però les homologacions polítiques tenen límits. Fa uns deu anys, dinant amb un dirigent provincial del PP espanyol, aquest es mostrava incrèdul quan li explicava que a Andorra no hi havia assegurança d’atur i que un treballador també perdia el dret a les prestacions per malaltia uns mesos després de deixar de cotitzar. Per a ell també era impensable i intolerable la manca de llibertats sindicals i l’absència de normativa de seguretat en el treball. I m’ho deia «un fatxa»!

La manca de rigor en designar les situacions polítiques i socials, és un llast important a l’hora de voler transformar la societat. L’economista Guy Standing, en la línia de Thomas Piketty, sosté que el neoliberalisme dels anys 80 i 90 del segle passat ja no existeix, s’ha transformat en un capitalisme rendista, basat en els drets privats sobre la propietat física, financera i intel·lectual.

Jo afegiria que, aquí, al nostre país, ni el liberalisme, ni el neoliberalisme mai no han existit; l’al·lèrgia dels nostres prohoms, cacics i notables al lliure mercat ha estat, i és, de manual. Des dels orígens de l’Andorra moderna, les «15» famílies propietàries rendistes –extractives– monopolitzen la finança, el suport físic de l’activitat econòmica (les terres) i, ensems, dominen el suport immaterial (administracions, tecnologia, mitjans de comunicació).

Per quin motiu l’esquerra hauria d’obsedir-se en lluitar exclusivament contra el neoliberalisme marginal al nostre país? No hauria de ser prioritari combatre els abusos, martingales i corrupteles del neoprimitivisme de l’oligarquia que monopolitza el poder i continua, amb total desvergonyiment, fent com ha fet sempre?
Publicitat

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari

Publicitat


Editorial

El sector immobiliari recupera l’optimisme

  • 0
Publicitat
Publicitat

Entrevista

«Tots lluitaran al màxim, guanyin o no medalla»

Geni da Silva Jugador de vòlei platja

«Tots lluitaran al màxim, guanyin o no medalla»
Publicitat

Monogràfic

Business 46

Business 46 Descarregar PDF
Publicitat
Publicitat