Ja fa mesos que al carrer es parla de l'IRPF, mares de família que ho comenten, joves emprenedors, aficionats a la política i tothom qui –poc o molt– creu que li tocarà d'alguna manera la butxaca. Ahir LdA es reiterava en la seva intenció de carregar-se'l si guanyen les eleccions, matisen és clar que no el poden eliminar del tot però sí deixar-lo en una quantitat irrisòria de l'1 o del 0%. Altres formacions polítiques també hi estan en desacord, però el Govern tira endavant amb el seu compromís que s'apliqui ben aviat i esprinta per explicar als ciutadans en què consistirà aquest impost, aclarir quina serà l'operativa i deixar clar el que interessa a la gent: quant ha de pagar cadascú. L'executiu a més, intenta transmetre tranquil·litat explicant que hi ha moltes coses que desgraven, com tenir jubilats a càrrec, fills, etc.

La qüestió és que mentrestant el ciutadà, calculadora en mà, es pregunta dues coses. La primera és per quin motiu s'ha d'implantar un impost així; la segona és que si el paguem, quins serveis tindrem a canvi.

Toni Martí i Jaume Bartumeu són dos dels líders que sostenen que cal un IRPF per aconseguir els Convenis de No Doble Imposició amb els Estats europeus veïns. Jordi Gallardo o Eusebi Nomen són dos dels que defensen aferrissadament la postura contrària i diuen que no és una condició necessària per a la negociació d'aquests convenis.

El 1982, Òscar Ribas ja parlava d'impostos indirectes en un moment en què a Andorra no n'estavem acostumats i el seu mandat es va esquerdar mentre es tractaven aquests temes a Casa de la Vall. Han passat 32 anys d'aquell moment en què es començava a parlar seriosament de pagar impostos i el tema segueix aixecant polseguera. Una polseguera que no acaba ja que és un tema que ja comença a escalfar la campanya electoral.

Per a més informació consulti l'edició en paper.