Ho va dir el ministre Cinca fa quatre dies i ho ha reiterat moltes vegades. Ell, el cap de Govern, Toni Martí, i el ministre d'Afers Exteriors, Gilbert Saboya. Fer marxa enrera en el desplegament fiscal que s'està produint és impossible i ho és per dues raons de pes: evitar l'aïllament i el desequilibri pressupostari. I és que hi ha qui cau en la temptació –o potser hauríem de dir el discurs populista– de dir el contrari amb insistència, amb molta insistència. Però el cert és que els països més rics i poderosos del món, començant pels Estats Units i el G5, el G20 i tota la Unió Europea, s'endinsen cada dia més en una via de transparència i cooperació fiscals que no es podrà evitar si no és al perill de quedar-se fora de joc. Luxemburg, Àustria, Irlanda o Suïssa que durant molts anys han gaudit de règims molt especials, també estan caminant en aquesta direcció. O sigui que el desplegament del marc fiscal, tot i les seves particularitats en relació a d'altres que també les té, es fa si cal més necessari que mai.

L'altra necessitat, la de trobar l'equilibri pressupostari i no caure en l'endeutament, també és tant o més important. Perquè d'això dependrà que l'Estat –i l'Estat són tots els ciutadans– pugui mantenir el nivell de benestar de la població. O sigui que encara que a ningú li agradi pagar, tothom pot entendre perquè cal pagar. Ara bé, potser el fet de pagar també obrirà una altra mena de consciència en la ciutadania. Com ara aprendre a utilitzar els serveis com i quan cal, a considerar-los i a reclamar quan no estiguin prestats com és degut, o manquin de la qualitat que se'ls prodiga. I també –perquè no?– els ciutadans seran més vigilants de com, perquè, i en què, es gasten els diners de tots. El desplegament del marc fiscal pot obrir una altra etapa en la història d'Andorra. Potser una etapa de responsabilitat col·lectiva?

Per a més informació consulti l'edició en paper.