Immersos en la voràgine de la campanya electoral, la manifestació ciclista històrica viscuda ahir al Pirineu no va ressonar com mereixia. Fins a 600 aficionats i professionals es van donar cita ahir al punt quilomètric de l’N-260 on el passat dia 24 un ciclista va perdre la vida després de ser envestit per un vehicle de matrícula andorrana. 

La campanya electoral i la política també han de servir per assegurar la convivència a la carretera de ciclistes, vehicles motoritzats i vianants. És un d’aquells problemes de la quotidianitat que semblen massa petits per portar-los com a un punt atractiu i de primera línia en la campanya electoral però que tenen un efecte directe en la vida de les persones i, malauradament, massa sovint de manera literal. 

Andorra, territori ciclista costa de creure per a molts usuaris de la carretera, ja sigui en bicicleta o en cotxe, que comprovem les imprudències que sovint els vehicles motoritzats realitzen. Molt poca gent ho fa amb malícia sinó que pequem d’un excés d’autoconfiança en la conducció. El vehicle ens respon bé per fer un avançament però no sabem què hi pot haver passat el revolt. Aquest no és un problema exclusiu del nostre petit país, és clar, però ens hauríem de proposar que els magnífics ports de muntanya que ens envolten fossin un refugi per als ciclistes. I, també, si ens posem ambiciosos, aconseguir que circular en bici pels nuclis urbans fos una realitat.

Actualment sembla massa utòpic o en mans només d’addictes a l’adrenalina. Hi ha moltes grans ciutats amb un tràfic molt més dens que el de qualsevol nucli urbà d’Andorra que han abraçat la bicicleta com un transport més. Cal un canvi de mentalitat perquè ens conscienciem que tots tenim dret a anar per la carretera i per recordar que més val arribar cinc minuts tard que no arribar o privar una família de no veure arribar mai més un dels seus integrants.