Sepp Kuss és un ciclista professional americà resident a Encamp, de l’equip Jumbo-Visma (UCI WorldTeam), guanyador de La Vuelta 2023. Parlem amb ell perquè ens expliqui les seves sensacions ara que ja fa uns mesos que ha acabat La Vuelta i com encara la pròxima temporada. 
 
–Ara fa uns mesos es va proclamar campió de La Vuelta. Què significa per a vostè aquest triomf?
–Per a mi, guanyar La Vuelta ha significat un pas molt important en la meva carrera, no només per l’èxit en si, sinó per la confiança que m’ha donat poder liderar la carrera durant tants dies i saber que sí que puc guanyar una gran volta. Ara, en les pròximes temporades, tinc la confiança que puc lluitar pels llocs més importants en una cursa de tres setmanes, i a més, l’equip també té més confiança en mi, perquè puc estar davant, ben col·locat, aguantar la pressió..., tant per a mi com per ajudar altres companys... Per a mi, el més important ha estat que m’he demostrat a mi mateix que sí que ho puc fer.

–S’esperava proclamar-se campió?
–Doncs abans que la cursa comencés la veritat és que no tenia cap expectativa de poder guanyar-la. Jo anava a La Vuelta amb l’objectiu d’ajudar Jonas o Primoz a guanyar la carrera i així aconseguir alguna cosa històrica amb l’equip: guanyar les tres grans. Quan em vaig posar el mallot vermell per primera vegada, la meva intenció continuava sent ajudar l’equip a guanyar la cursa i simplement volia gaudir dels dies que pogués vestir el mallot. A mesura que passaven els dies, especialment després del crono, vaig tenir més confiança i em vaig adonar que sí que podia arribar fins al final amb el mallot vermell. Sobretot, me’n vaig adonar quan van arribar les etapes clau de muntanya, ja que vaig veure que estava al nivell dels meus rivals.

–Quantes vegades havia somiat amb aquest moment?
–Estic segur que qualsevol ciclista ha somiat, o somia, guanyar una gran volta, encara que per a mi no era un somni ‘real’, perquè no creia que pogués fer-ho. Sempre havia pensat que no em podria concentrar prou per estar sempre davant, tenir sempre dies bons i poder suportar la pressió d’intentar guanyar una carrera així. Com sempre he tingut tan bons líders, mai no m’havia trobat en aquesta situació i la meva posició ja m’anava bé. Tot i així, quan em vaig posar el mallot de líder vaig descobrir una nova part de mi, em vaig demostrar que podia suportar la pressió i que el mallot em donava més forces. Aleshores vaig començar a somiar que podia aconseguir-ho.

–Com va arribar el ciclisme a la seva vida? Perquè vostè va practicar diversos esports abans de decantar-se pel ciclisme.
–El ciclisme va arribar a la meva vida una mica per casualitat. Quan era petit el meu esport principal era l’esquí de fons, així que per mi el ciclisme era un passatemps i una manera de continuar entrenant a l’estiu quan no teníem neu. Em vaig apuntar al club del meu poble, Durango Devo, i gaudia del Mountain Bike amb els meus amics. Als 15 anys més o menys, em vaig adonar que m’agradava més el ciclisme que l’esquí i vaig començar a dedicar-hi més hores. No amb la intenció d’arribar a l’elit, sinó simplement per gaudir més del meu temps lliure i ser millor ciclista. Més tard, quan vaig anar a la Universitat de Colorado, a Boulder, vaig començar a practicar el ciclisme en ruta, ja que allà era més habitual que el ciclisme de muntanya. Teníem molt bons ports i em va agradar molt entrenar a les muntanyes. A partir d’aquí vaig fer unes carreres per a un equip amateur abans de fitxar per un equip professional americà i ,un any després, vaig tenir l’oportunitat de venir a Europa amb el meu equip actual.

–Com s’entrena un ciclista per al Tour de França, el Giro d’Itàlia o La Vuelta?
–Per entrenar per a una cursa de tres setmanes no cal entrenar gaires hores, però cal fer-ho gairebé sempre, des de l’1 de novembre i fins que acaba la temporada, normalment a principis d’octubre. És important sumar les hores a sobre de la bici per tenir un bon fons. L’entrenament varia una mica en funció del tipus de ciclista que ets, si ets un corredor de la general també has d’entrenar-te amb la bici de crono, per exemple. Els meus entrenaments per exemple duren entre tres i set hores, i es divideixen en entrenaments específics de tres a cinc hores, en què faig sèries per treballar l’explosivitat, els canvis de ritme que passen a la cursa... i després faig dies de fons de sis o set hores. D’aquesta manera durant l’any vas assimilant un entrenament i una fatiga que t’ajuda quan arribes a una cursa tan llarga.

–Els que més el seguien en la carrera per la victòria eren precisament companys d’equip. Això el feia estar més tranquil?
–Sí, tenir els meus companys just darrere meu a la classificació general la veritat és que em donava molta tranquil·litat perquè així sabia que si fallava, els meus companys que són molt bons ciclistes podrien assumir la meva posició en el lideratge i al final podríem guanyar la cursa de tota manera. Jo no havia estat mai en aquesta posició, com deia abans, encara no sabia si aguantaria la pressió o si em sentiria molt cansat la tercera setmana després d’haver fet també el Giro i el Tour, així que tenir-los a prop em donava seguretat.

–Vestir el mallot vermell en diferents etapes li donava més seguretat o li feia sentir més pressió?
–Sempre havia pensat que vestir un mallot de líder en una cursa de tres setmanes em faria sentir molta pressió. Pressió d’estar sempre ben col·locat a la cursa, pressió per haver de fer les rodes de premsa després de cada etapa, però la veritat és que quan vaig agafar el ritme de portar el mallot i del que això comportava, com la responsabilitat durant les etapes. Em vaig adonar que en realitat el mallot em donava moltes forces i molta confiança, així que per a mi em donava més suport que pressió.

–Quin va ser per a vostè el millor moment de La Vuelta? I el pitjor?
–El millor moment de La Vuelta va ser l’etapa del Tourmalet, perquè vam acabar l’etapa 1-2-3 i perquè al port final (el tourmalet) vam fer una bona feina d’equip jo crec. Va ser molt divertit córrer així, a l’atac, amb Jonas i amb Primoz. Per a mi, poder fer tàctiques així és el més divertit del ciclisme. A més, aquell dia em vaig veure molt fort i em vaig adonar que realment podia guanyar La Vuelta. El pitjor moment va ser una mica la decepció després de les etapes de Cantàbria i Astúries, a Bejes i a l’Angliru, quan cadascú anava més o menys a la seva. Jo tenia la confiança en mi mateix, però em van sorprendre algunes coses, perquè fins al dia anterior jo pensava que tindria el suport de tot l’equip... Al final van ser moments una mica complicats, tot i que tot ha acabat bé entre nosaltres i l’equip.

–Durant les diverses etapes va estar acompanyat de la seva dona. Qui més el va acompanyar? Tenir els seus a prop li donava més forces per lluitar?
–Sí, la meva dona era allà en gairebé totes les etapes. La vaig veure a cada meta i a moltes sortides i cada vegada la veia amb més nervis que jo (riu), però la veritat és que em donava molts ànims perquè sentia el seu suport i perquè en cap moment parlàvem d’haver d’aguantar el mallot ni sentia cap pressió per part seva. Només em deia que estava orgullosa de mi i això ja em feia sentir bé. La segona i tercera setmana també va estar la seva família i els últims dies va arribar la meva mare. La veritat és que jo estava tan ficat a la cursa que tampoc podia dedicar-los gaire temps, però va ser molt bonic sentir el seu suport i saber que hi eren. A més, després de la cursa vaig marxar de vacances amb la meva dona a Menorca i vam poder pensar en tot el que havia passat i ens vam començar a adonar del que havia aconseguit.

–Aquest mes s'ha presentat La Vuelta 2024. Confia a poder revalidar la seva victòria?
–Sí, la veritat és que tinc moltes ganes de poder tornar a La Vuelta i portar el dorsal 1 per haver guanyat l’any passat. No tinc la pressió d’haver de repetir la victòria de l’any passat, encara que lluitaré per defensar-la. Crec que serà molt bonic pel simple fet dels records que tinc i perquè em sento amb confiança, i estaré satisfet si puc córrer allà amb bones sensacions i acabar la carrera sabent que he fet el màxim per intentar guanyar o per ajudar algun company a fer-ho.

–Quin és el seu objectiu per a la nova temporada?
–En principi l’any que ve serà més «senzill» que l’any passat, perquè no correré les tres grans voltes. Em centraré a fer un bon Tour de França i una bona Vuelta per a l’equip, així que aquests seran els meus objectius de l’any.

–Vostè resideix i entrena a Andorra i, de fet, el Principat és el país escollit per molts ciclistes per entrenar. Què els aporta?
–Sí, és veritat que hi ha molts ciclistes professionals que viuen a Andorra i cada any en venen més. Jo crec que aquí hi ha les condicions perfectes per fer la nostra feina, sobretot si ets escalador (riu). Hi ha molts ports... molt durs, però amb molta varietat; així que els entrenaments poden ser sempre diferents. A més es pot entrenar en altura sense allunyar-se gaire de la ciutat. Tenim una ciutat (Andorra la Vella) prou gran per a tot allò que necessitem, sense perdre la sensació d’estar al mig de la natura. Visquis on visquis estàs envoltat de muntanyes i de tranquil·litat, i per a les persones a les quals els agrada fer esport hi ha moltes alternatives diferents. Una altra cosa molt important és la seguretat a les carreteres. Aquí, l’estat de les carreteres és molt bo i els conductors respecten molt els ciclistes... Ens sentim segurs quan sortim a entrenar-nos.

–Per què va decidir traslladar-se al país?
–La meva decisió de venir a Andorra, en primer lloc, va ser per l’alçada i per viure a les muntanyes. Em semblava un lloc igual al que jo vaig créixer, un poble a les muntanyes on l’estil de vida es basa en l’esport i tenir una vida tranquil·la i saludable.
Ara, com a ciclista professional, aquest país em va molt bé per fer la meva feina per les raons que t’he explicat, però continuaré vivint aquí després de retirar-me, ja que no m’imagino un lloc millor per tenir la meva família.

–Quin és el seu lloc preferit d’Andorra per anar amb bicicleta?
–El meu port preferit és els Cortals d’Encamp. Al principi és molt dur, però la segona meitat ja no ho és tant i et permet veure com és de bonic el paisatge. M’encanta que no hi hagi trànsit i veure els animals i com de salvatge sembla tot. Una altra zona que m’agrada molt és la Vall d’Incles, sobretot per fer-hi excursions i caminades. El paisatge i la tranquil·litat d’aquesta zona és increïble. En general, però, m’encanta agafar la bicicleta de gravel per qualsevol zona d’Andorra, descobrir nous camins i enllaçar ports per fer rutes circulars. Tots els ports d’aquí tenen alguna cosa especial.