Abraham Orriols és un periodista berguedà que treballa als serveis informatius de TV3 i que acaba de publicar Una vida a les muntanyes un recull de la història i la vida de la Marina Vilalta, que és la pastora més vella del país. Fa unes setmanes va venir a presentar el seu llibre a la llibreria La Trenca. Des d’EL PERIÒDIC l’hem entrevistat per parlar del llibre i també, de la seva trajectòria.

–Com va néixer Una vida a les muntanyes?
–Una vida a les muntanyes neix de les converses que tenim la Marina Vilalta i jo mentre l’acompanyo a pasturar. O sigui, és el fruit de les converses compartides a la Vall de Ribes, al Ripollès, que és on pastura les ovelles encara ara, tot i tenir 96 anys. I és a partir del fruit de totes aquestes converses i converses que comencem a escriure el llibre perquè la seva vida s’ho mereix.
 
–Com va ser el procés des que li va venir la idea al cap fins que es va publicar el passat mes d’octubre?
– Mira, de fet, sabia de l’existència de la Marina Vilalta perquè la Generalitat li havia atorgat la creu de Sant Jordi l’any 2022, per una vida dedicada al camp, per una devoció, per la ramaderia i també per tota la feina que havia fet de preservació de les cançons populars i de les tradicions orals del país. I després l’editorial Ara Llibres em proposa de pujar a conèixer la Marina perquè creuen que pot ser una unió interessant. Però jo hi pujo amb escepticisme i ells també ho reben de la mateixa manera. De fet, la mateixa Marina Vilalta em deia «un llibre sobre mi, a qui ha d’interessar tantes pàgines? Jo no n’he llegit mai cap, perquè no sé llegir ni escriure». I, a més a més, ella i la família Vilalta em deien que escriuria un llibre de misèries perquè aquella era una vida de misèries. I, per tant, ella no creia que es mereixés un llibre. I jo, després d’aquella primera tarda parlant amb ella, sí que vaig pensar tot el contrari, que justament se’l mereixia i molt, perquè a través de la seva vida també es podien explicar moltes altres coses. De fet, podia servir per parlar d’un segle de sector primari al país, de saviesa popular i de sobirania alimentària, i també es podia fer des del convenciment que les persones anònimes o no conegudes també poden tenir una vida de llibre que ens ensenyi moltes altres coses. Vull dir que de llibres sobre gent coneguda n’hi ha molts i està molt bé i tenen el seu interès, i jo m’he llegit molts, però potser sobre gent anònima no n’hi ha tants i crec que és un error i és des d’aquest convenciment amb el que ens hi posem.
 
–I quant de temps ha durat més o menys aquest procés?
–Doncs a veure, va ser molt intens, perquè va ser des de finals de l’any passat, els primers contactes, fins que es va publicar. El que vam fer és que durant tot aquest temps sí que les visites fossin molt contínues. Jo pujava també el dia que ja no tenia res més a fer després i que, per tant, ja anava amb hora d'anada però no de tornada per tenir tot el temps del món per ser-hi. Van ser moltes visites i anava escrivint a mesura que teníem les converses.

–Quan i com va conèixer la Marina Vilalta?
–Jo sabia de la seva existència perquè va sortir als mitjans, però no a l’acte d’entrega. De fet, ella ni tan sols va baixar a buscar la Creu de Sant Jordi, perquè diu que Barcelona és massa lluny i que ha de treure les ovelles.

–Que s’emporta de totes les estones compartides amb la Marina?
–Moltes coses. Crec que m’ha enriquit molt la mirada, m’ha ajudat a veure coses que abans em passaven desapercebudes i també m’ha fet entendre o m’ha ajudat a donar valor a coses a les quals potser no li donava gran importància i que la tenen, que m’ha fet veure que la tenen. És una altra cosa tan senzilla com cuidar les cançons populars perquè són la nostra cultura i són la nostra història col·lectiva i cuidar-les vol dir cantar-les, però també ser conscient d’on compres la carn perquè enfortir el sector primari és fer-se pastor, sí, però també hi ha moltes altres maneres de fer-ho com tenir consciència a l’hora de comprar. Comprar carn d’un productor del Ripollès no només et fa saber que l’estàs comprant allà sinó que també estàs ajudant de manera activa que aquella persona, aquella família o aquella explotació ramadera tiri endavant.

–En una entrevista va comentar que una de les moltes històries de les quals li havia parlat la Marina era la Guerra Civil al Ripollès. Li ha estat fàcil tenir accés al Centre de Memòria Històrica de Catalunya?
–No, no, no. El llibre té la voluntat d’explicar la seva vida, però també serveix per explicar, com et deia, les altres marines que hi ha al país. Ella parlava de la Guerra Civil espanyola, però és una situació que van viure també moltes altres persones. I era important poder anar al centre d’història i a partir d’aquí veure com explicaven, per exemple, des dels partes franquistes, l’ocupació de Ribes de Freser, de Bruguera, del Ripollès i, per tant, vestir també les seves anècdotes personals amb això. Però és el mateix en realitat que quan ella explica la sensació que la muntanya cada vegada s’està buidant més, com els pobles, i que cada vegada hi ha més pastors que pleguen. Més enllà d’aquesta sensació, em semblava important consultar, per exemple, el cens agrari de l’any 1999 i comprovar quants caps d’oví, d’ovella, hi havia al 1999 a les comarques gironines i quants n’hi ha ara. I després veies com aquesta sensació, efectivament, no era una sensació sinó que és una realitat i que la tendència és a la baixa i que s’ha partit per la meitat, és a dir que ha disminuït una barbaritat. Jo crec una de les coses que aquests dies a les presentacions m’estan dient i que a mi em sembla el més bonic; la gent acaba oblidant el nom de Marina Vilalta i de Bruguera i acaba posant el nom de la seva besàvia, de la seva àvia o d’ ella mateixa. Hi ha molta gent que em diu que li recordat molt la seva vida quan era petita. Potser això no passava al Ripollès i passava a la persona que m’ho diu al Pallars Sobirà, o a la Garrotxa, a l’Alta Ribagorça, a l’Alt Berguedà o a la Vall d’Aran. I per a mi això és el més bonic i el més important.

–La Marina Vilalta és una senyora que no sap escriure ni llegir. Algú li ha llegit tot el que s’ha publicat a Una vida a les muntanyes?
–Sí, això també va ser una de les coses més boniques que va passar, perquè amb la família ja havíem quedat que els enviaria el text abans que es publiqués, perquè veiessin quin era el to, i si hi havia alguna errada o alguna informació que podia portar confusió, perquè abans que anés a impremta tinguéssim temps de resoldre-ho. I l’encarregada de llegir-lo de la família va ser la Núria, que és la jove, la dona del seu fill. Li va llegir en veu alta aquestes pàgines, ara al menjador, ara a l’estable, ara a la muntanya. I la Marina Vilalta, que mai no havia pogut llegir un llibre, ara en llegia un, que parlava sobre ella. Després d’uns dies vaig trucar-los i els vaig demanar que els havia semblat, pensant que em demanarien de fer moltes modificacions, i em van dir: «No, no toquis res. Ens has retratat tal com és, amb les coses bones, amb les coses dolentes. A Bruguera tens uns amics per sempre».

–Què significa aquest llibre per a Abraham Orriols?
–Moltes coses. Significa un repte professional, una experiència laboral fantàstica i enriquidora i també, sobretot, una vivència personal que tindré present sempre.

–Com a periodista, què se sent en estar a la posició d’entrevistat? 
–És una mica estrany i no m’hi acabo d’acostumar. I mai sé si he respost massa llarg o massa curt. A vegades acabo les entrevistes que penso: «Ah, els hauria d’haver dit allò i els hauria d’haver dit això». Però també és per explicar la seva història, què és el que faig al llibre i el que faig al dia a dia al TN que és explicar històries i, per tant, per aquesta via sento que me’n surto una mica.

–Passem a una part més personal. Quan va tenir clar que la seva vocació era el periodisme?
– Doncs mira, jo acabo el periodisme una mica de rebot. No tinc gens el discurs romàntic d’haver somiat sempre en ser periodista. Jo anava a estudiar dret i no va ser fins a l’últim moment que em vaig matricular de comunicació audiovisual i, finalment, dins de la universitat, vaig acabar fent el canvi a periodisme. Per tant, i molt a última hora, sort n’hi ha que ho vaig acabar trobant, perquè hagués estat un advocat nefast i realment la feina de periodista la gaudeixo molt i no em sé veure fent una altra cosa.

–Es va començar a donar a conèixer arran de les mobilitzacions post sentència al 2019. Quina ha estat la seva trajectòria abans d’arribar a cobrir un fet important com aquest?
–Jo vaig començar a la televisió del Berguedà, que és d’on soc, quan feia batxillerat. Per tant, també vaig estudiar tot el grau de periodisme fent col·laboracions desinteressades a la televisió del Berguedà i també a altres mitjans petits. I ho feia perquè m’agradava, ho feia agraït per l’oportunitat i també perquè suposava un complement formatiu important. I, tot just després de graduar-me, sí que vaig començar a treballar als informatius de VTV, la televisió local de Barcelona, fins que em va arribar la proposta de TV3 i vaig començar a treballar-hi. I és veritat que potser les mobilitzacions post-sentències són un punt important en el sentit que molta gent t’hi veu o et reconeix per aquell moment, però també són els temes del dia a dia els que t’acaben curtint més enllà d’una manifestació concreta que també és anar aixecant temes dia a dia i tal dia farà un any. Vaig entrar a TV3 fa més de quatre anys, que ja es diu aviat.

–Quan va cobrir els aldarulls que van succeir a Catalunya ho va fer amb casc i armilla. Un fet que es va comentar a les xarxes socials i fins i tot a programes com Està Passant o Polònia li van dedicar gags. Com va reaccionar davant de tot això?
–Bé, amb riure, amb sentit de l’humor. És que em sembla que la vida ens l’hem de prendre una mica més amb lleugeresa. Eren bromes i que, a més a més, eren inofensives i respectuoses. Fins i tot gràcies a aquest petit enrenou, em van sortir noves oportunitats laborals de fer seccions en un lloc o en un altre. I encara ara hi ha gent que em parla del casc i em sembla que això del casc no m’ho treuré mai. No passa res, perquè no em genera cap mal de cap.

–Ha treballat a la ràdio, en premsa escrita i actualment, està a TV3. Què li ha aportat cadascun d’ells?
–Moltes coses perquè ja no és només pel format, sinó també pel to. I jo soc una persona molt tastaolletes i m’agrada fer coses diferents. Estic molt bé fent de reporter als informatius i és el que vull fer durant molts anys; però també m’agrada molt tenir l’oportunitat de fer altres coses diferents. Em sembla que és enriquidor, que és divertit, que també t’ajuda a formar-te millor com a professional. I la veritat és que estic molt content d’haver tingut l’oportunitat d’anar-ho fent. El mitjà amb el qual em sento més còmode és amb la televisió. El to amb el qual em sento més còmode és l’informatiu i, per tant, és al que em dedico a la meva jornada laboral. Però quan també tens l’oportunitat de fer una secció, potser més d’entreteniment o d’entrevistes, doncs les gaudeixo molt perquè també trenques, en certa manera, la rutina o la inèrcia del dia a dia.

–Per què va decidir compartir un fil a la xarxa social X explicant la seva malaltia?
– Mira, ho vaig explicar perquè em vaig adonar que aquesta malaltia m’acompanyaria sempre, d’una manera o d’una altra, i que, per tant, no tenia sentit esquivar el tema, perquè mai no ho he ocultat, mai no he mentit sobre això, però sí que he intentat esquivar-ho. I em semblava que això no ho havia de seguir fent, perquè l’ordre de prioritats en una sala d’espera canvia molt. I quan ets en una sala d’espera d’un hospital i veus la quantitat de gent que hi ha, veus les consultes desbordades. Després veus com el debat polític va per uns altres temes molt més frívols i poc útils per al dia a dia de la ciutadania, també em semblava que volia reivindicar un cop més la necessitat de la investigació, perquè sembla un lema buit i sembla una proclama ja gastada, però és que és tan senzill com això, és a dir, la investigació l’única manera per curar les malalties. I que tu n’estiguis passant una i vegis que s’està debatent sobre si la mida d’una bandera ha de ser més gran o més petita, per exemple, doncs et poses les mans al cap. I a mi em semblava que ho havia d’explicar per una qüestió primer egoista, que és la que et deia al principi. I a partir d’aquí, un cop dit, normalitat, és a dir, una malaltia només demana normalitat i aptitud, i el meu entorn la té més que normalitzada i jo la tinc més que assumida i normalitzada.

–Quins objectius té per al 2024? 
–Em marco pocs objectius sempre. Soc, en aquest sentit, poc somiador i de metes concretes. Si l’any que ve em va com al final d’aquest any, si allargo aquests últims mesos, 12 mesos més, seré molt feliç. Ara estic content i, per tant, doncs que duri, que duri.