Duran i família, davant del Versailles de l'avi, dissabte a Meritxell. Foto: TONY LARA

Clàssic. Ha restaurat el primer vehicle familiar, un Simca Versailles del 1955 que va ser una de les atraccions de la parada de clàssics de dissabte a la capital.

–A veure, ¿què hi tenim, aquí?

–Un Simca Versailles del 1955, amb motor V8 Ford Vedette i tres marxes. Una joia que va pertànyer al meu avi.

–Herència familiar. Així, qualsevol.

–En absolut. Se'l va vendre a principis dels 80 i li vam perdre la pista.

–¿Com va reaparèixer?

–Un dia, deu fer cinc anys, me'l vaig topar aparcat a Bixessarri. Al cap d'un temps, li vaig demanar en un amic que hi viu si sabia de qui era. ¡Havia sigut seu, i l'havia venut en un col·leccionista espanyol! ¡D'Àvila!

–No em digui que le va anar a pescar a terres castellanes.

–Doncs sí. L'home es va portar estupendament, ho va entendre i fins i tot me'l va portar a Andorra. S'ha passat dos anys al taller, i fa quatre mesos que el vam estrenar.

–¿Què hi han fet?

–Estava molt tocat, pobret. No s'hi havia fet mai res. El vam buidar del tot, vam injectar sorra a pressió al xassís i la carrosseria per treure-li l'òxid, vam desmuntar el motor, peça a peça, el vam repintar, i com nou. Però tot és original, tot, excepte els cilindres i la tapisseria.

–I tota aquesta feinada, ¿per què?

–Per tornar a sentir l'emoció aquella de quan el meu avi em pujava al cotxe i pujàvem d'excursió a la Comella.

–¿I ho ha aconseguit?

–Absolutament.

–¿Quina és la velocitat punta de la criatura?

–En alguna ocasió l'he portat a 100 quilòmetres per hora. Però no és un cotxe per córrer, això està clar.

–I al port d'Envalira, ¿com respon?

–El vam pujar. A poc a poc, però com si res. ¡No està malament, per a una andròmina que té 55 anys!

–Confessi: només el toca vostè.

–S'ha de tenir una mica de vista a qui li deixes. Però no sóc un taliban: en l'última sortida de l'Associació vam anar a Tarragona, i de tornada va conduir el meu tiet: és de justícia, perquè aquest va ser el primer cotxe de la seva vida.

–I si algú li ratlla, ¿què?

–No sóc violent, però no em faria cap gràcia. Millor que no ho vegi.

–¿El cotxe familiar?

–Un Cayenne.

–¿I què prefereix?

–Són sensacions diferents. Conduir el Versailles és un exercici de nostàlgia, i sempre estarà amb la familia. L'altre...

–Només li falta ABS, airbag i direcció assistida.

–Ni pensar-ho. Fins i tot la ràdio és d'època. Es queda com està.

–¿El pròxim objectiu?

–El meu tiet tenia un Opel Manta de dues portes. Xulíssim. El recordo amb molt de carinyo. Ja m'agradaria, ja... Però amb un ja en tinc prou.

–Crec que tinc un 4L pel garatge...

–A l'època passaven desapercebuts però avui són peces de col·lecció. Tens sort: conserva'l.

Per a més informació consulti l'edició en paper.