PUBLICITAT

Èric Vinaixa: «El dia que vaig conèixer Guardiola li vaig dir: 'Gràcies'»

EL PERIÒDIC
Periodic
El músic barcelotarragoní, a la plaça del Poble de la Capital. Foto: EL PERIÒDIC

Artista. Líder de Rodamons, professor de Bojan i amb tema propi al disc de La Marató, debuta en solitari amb 'La famosa gemma de Galveston'.

–¿Què hi fa un paio de Barcelona amb accent de Miravet perdut a Galveston, Texas?

–Guanyar-me la vida amb la música que més m'ha marcat, que és el rock anglosaxó. I ho faig com ho sento, que és en català.

–Per entendre'ns, ¿a què sona, La famosa gemma de Galveston?

–Una fusió de soul, autor, pop i cançó d'autor. Intimista, elegant i preciosista.

–Ve del rock i, ara, això. L'edat, ¿estova?

–No, però després de Rodamons em venia de gust canviar.

–A La Marató comparteix disc amb Raphael. ¿Un somni de la infància?

–No, però és un privilegi figurar al costat d'un artista de la seva talla.

–Celebra el Nadal el dia que va néixer Keith Richards. Per tant, el 25 de desembre treballarà, suposo...

–Com que aquest any cau en diumenge, no hi ha dilema.

–¿Com porta, Bojan, la guitarra?

–S'hi fa, però bé, necessita millorar.

–¿Va plorar, quan va marxar a la Roma?

–Plorar, plorar, no. Em va saber greu. A banda de gran futbolista és una bona persona, i crec que no li han donat l'oportunitat que mereixia. Però tornarà.

–Al Facebook té a Bojan i Guardiola l'apartat de favorits. Triï.

–No puc. Com a culé, el que Guardiola m'ha donat és impagable. El dia que el vaig conèixer només li vaig dir una cosa: «Gràcies».

–El rock català no figura al seu santuari musical. ¿Hi està barallat?

–A l'època del boom jo estava devorant els meus clàssics. Amb el temps descobreixes que hi ha cançons realment bones, però el cert és que mai l'he sentit com una influència directa.

–¿Alguna aspiració d'unir-se a la tropa del pop Guardiola, al costat de Manel, Amics de les Arts i tota la penya?

–La meva música beu d'una altra font i va cap a una altra direcció.

–La Iaia, d'Osona; El Petit de Cal Eril, de la Segarra; vostè, de l'Ebre. ¿La Catalunya profunda, que demana tanda?

–Som de comarques. Això et dóna un tarannà: als pobles tot flueix d'una més fàcilment, no estem tan carregats de manies. Això es nota en la manera de viure i d'expressar-te.

–¿Una cançó dels Rolling?

–Honky Tonk Woman.

–¿I dels Beatles?

–¡Que difícil! Posem-hi Here, there and everywhere.

–¿I de Queen?

–You take my breath away.

–Per acabar, ¿una de Bob Dylan?

–Desolation row.

–No va deixar precisament bon regust, a Encamp. ¿Cal que sigui tan i tan orc, un mite?

–Jo tendeixo a interactuar amb el públic. No sóc dels que arriba, vomita i se'n va. I com a fan, en un concert agraeixo certa empatia. Però Dylan ja tocava mig encarcarat i amagat rere la guitarra fa 50 anys. Ara fa el mateix, però amb arrugues.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT