Foto: EL PERIÒDIC

Resulta especialment preocupant que a l'hora de redactar aquesta columna em vinguin a la memòria algunes altres que vaig escriure en el seu moment sobre la situació a Grècia. Ja sé que no és el mateix cas –almenys per ara– encara que pot arribar a ser alguna cosa molt semblant si les dures mesures preses pel Govern de Rajoy –i les que encara queden per prendre– no ofereixen alguna esperança de canvi a finals de aquest terrible 2012, no parlo del final de la crisi, ni de bon tros, només que es vegin en aquells dies de veritat alguns dels famosos brots verds que tantes vegades anunciés en fals l'ex ZP i la seva ministra dels diners.

¿Però llavors a què em refereixo quan dic que la idea d'aquesta columna em recorda a alguna escrites sobre la situació grega? Parlo de la indignació traslladada al carrer, parlo del literari que resulta afirmar que la democràcia va néixer a les places encara que en realitat en les places gregues qui decidien eren uns pocs en nom del poble, és a dir, el que ara serien els parlaments. I parlo de que resulta romàntic creure que als carrers es conquista la llibertat perquè també als carrers és on es perd. Això de carrer com un concepte metafòric i/o espiritual, té cert perill si s'usa de forma lleugera i fins i tot frívola.

I el problema que jo veig és que el carrer, com a lloc de trobades, és una amalgama d'interessos creuats i moltes vegades dispars. Algú, tan poc sospitós com Gabriel Celaya, arengava en el seu moment més social: «Al carrer que ja és hora de passejar a cos» encara que després, més íntim, afirmés: «Tot sol, sóc algú / entenc als altres. / El que existeix fora, / dins meu doblego. / Al carrer, tots / ens sentim sols, / ens sentim ningú, / ens sentim bojos. / Tot sol, sóc algú. / Al carrer, ningú». I aquesta falta d'identitat, aquesta possible confusió d'interessos, no és bona per a un país que està vivint la més greu crisi de la seva història recent.

És clar que s'entén la indignació de la gent, la dels sindicats, cada vegada més qüestionats per uns i per altres, la dels estudiants i si això segueix així la de molts més quan més aviat que tard acabin tocant l'IVA. I clar que s'entén que l'oposició jugui el seu paper amb o sense la demagògia del de cada ovella amb la seva parella. Però les preguntes que sorgeixen immediatament són diverses i de molt diferent índole: si el Govern no fa això, ¿què ha de fer? Si després d'espantar una fira com la de la Telefonia de Barcelona (una pasta important per a la ciutat i molts llocs de treball) només se'ns ocorre dir «ah, ho sentim, són els antisistemes, nosaltres no volíem», ¿serà suficient perquè tornin aquestes empreses el proper any? Si incendiar el carrer només condueix a generar desconfiança i ocupar lamentables portades a la premsa internacional ¿resulta decent –que no legal– que l'oposició insisteixi que seguirà «acompanyant» a aquestes manifestacions? ¿Ha servit d'alguna cosa a Grècia, està servint d'alguna cosa, tota aquesta mobilització comprensible?

Cadascú tindrà un resposta a aquestes qüestions però des de l'experiència dels anys –també potser des del cansament– un creu que el gran pilot pacífic i no per això en absolut resignat de la immensa majoria, està més per la paraula que pel crit, per la reflexió que per la pancarta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.