Ina Valodzkina: «Per cada quilo que guanyava em rebaixaven el sou»
- Valodzkina, a l'aula de ballet del Complex encampadà, amb les alumnes Foto: TONY LARA
BALLARINA. I una de les tres bielorusses que resideixen al país. Cada dimecres dóna classes de ballet al Complex d'Encamp per compte de la Casa Rússia.
–¿Quants ciutadans bielorussos viuen a Andorra?
–Que jo sàpiga, som tres.
–Que li diguin russa, ¿molesta?
–Entenc la confusió perquè jo tampoc no tenia gaire clar, abans de venir, que Andorra era un país. A més, els meus pares són russos. I al final, Rússia, Bielorússia i Ucraïna són països germans.
–¿Com ve a espetegar a Andorra?
–Vaig venir el 2009 per reunir-m'hi amb el meu home. Una dona ha d'estar sempre amb el marit.
–Pelet masclista, em temo.
–A mi no m'ho sembla. Jo crec que ha de ser així.
–Però hem vingut aquí a parlar de dansa. ¿Els seus ballets preferits?
–Els deu anys que vaig estar amb el Teatre Nacional de Bielorrússia, cada nit teníem funció. Així que ho he ballat tot. Però si he de triar, El llac dels cignes.
–Entre vostè i jo, ¿què li sembla, el Ballet de Moscou que es prodiga les últimes temporades pel Centre de Congressos?
–Molt professionals, sí, però...
–Però, ¿què?
–Home, això de fer un Llac dels cignes en dos actes, en lloc dels quatre originals... És una llàstima.
–¿Quin futur té, una nena que estudiï ballet a Andorra?
–No hi ha companyies, ni teatres, ni escoles professionals. Així que... Però no estic d'acord amb els pares que diuen: «És que la nena mai no serà una ballarina professional». Potser no, però jo sí que els he d'ensenyar amb la màxima professionalitat.
–I a vostè, ¿quin futur artístic li espera?
–Ballar, que és el que voldria, ho tinc francament difícil, vivint a Andorra. I no tinc previst moure'm d'aquí. Però ara la meva missió és ensenyar a aquestes nenes una mica del que em van ensenyar a mi.
–Tornem a Bielorrússia: ¿què troba a faltar, del seu país?
–Coses ben curioses: des dels teatres fins a les autopistes, el metro i les botigues... A banda de la família i les amigues, és clar.
–Això que Lukaixenko governi des del 1994, ¿és molt normal?
–Potser no ho és gaire, i Lukaixenko té les seves coses, és veritat. Però crec que amb un altre president la situació no canviaria gaire. Però mira, en això Bielorrússia s'assembla a Andorra...
–¡?
–... En el sentit que vol seguir la seva via, sense que els seus poderosos veïns li dictin què ha de fer.
–¿Vodka o vi?
–Aigua, molta aigua. I fruites i verdures en abundància. És que ens feien seguir una dieta molt estricta: cada quilo que guanyàvem, ¡ens descomptaven una part del salari!
–¿I quin era el seu pes ideal?
–47 quilets, per a una altura d'1,70 metres. Però jo tinc sort: menjo de tot i no hi ha manera d'engreixar-me.
Per a més informació consulti l'edició en paper.