Foto: EL PERIÒDIC

Ahir va arribar per a Catalunya –que no és sinó el conjunt dels catalans i no catalans que hi viuen– això que hem anomenat «jornada de reflexió» en un eufemisme que sona bé però que no deixa de ser sinó el dia en què per llei no hi ha mítings, ni propaganda ni enquestes. D'aquí a la reflexió hi ha un abisme. Però, malgrat tot, tot i que el manat d'esperances que encara em quedaven se'm van escapant pels desguassos de l'edat i ja només crec en l'ésser humà individual –i cada veu amb més excepcions–, no deixo de plantejar la remota possibilitat que, en la jornada de reflexió, cada un de nosaltres, cada un, en aquesta ocasió, dels catalans, realment hagi reflexionat, pensat en el més just, en el que creu, en el que li demana el cor però que per força ha de ser raonable i raonat, en el que és millor per a tots.

Però no sembla que hi hagi ni temps ni vocació per tamisar nostres pròpies idees. Vivim en un estrany moment on manen els titulars més que el text, el pensament light, les solucions fàcils, l'eslògan de pancarta i l'aldarull. No hi ha temps ni ganes ni el més mínim interès en reflexionar que és un verb bell i, sobretot, necessari. Diu la RAE de reflexionar que és «considerar nova o detingudament alguna cosa», és a dir, pensar que potser tinguem raó del tot, que potser hi ha enfocaments nous sobre temes que hem assumit des de sempre, que hem heretat culturalment, als quals ens hem abraçat en un moment de la vida però que ja no són vàlids perquè la vida ha anat per altres camins o perquè nosaltres hem madurat, tenim més experiència i fins i tot és possible que hàgim caigut en el compte que el bé de tots o de la majoria és preferible als nostres propis interessos. Però per això cal una certa dosi més que d'humilitat, de realisme.

Lamentablement avui la política s'ha convertit en patrimoni dels partits i els partits en empreses de poder. Parlo de la jornada de reflexió a Catalunya però la meva utopia és que aquesta reflexió arribés a Espanya i s'estengués com la millor de les epidèmies a tot Europa, a tot el món. No passarà i tot seguirà com fins ara. En aquesta guerra absurda on només compten les xifres, ningú demanarà, com en el bàsquet, un temps mort per recompondre un capitalisme salvatge que no porta sinó al desastre i a la injustícia global, on els rics seran cada vegada més rics i les classes mitjanes –amb aquesta crisi– poden arribar a desaparèixer. I el gran èxit d'Occident ha estat precisament el predomini de les classes mitjanes.

Però m'allunyo de l'immediat. No escric això per defensar una opció o una altra a les eleccions catalanes perquè totes són respectables tal com s'han plantejat, sense violència i amb urnes. Però reflexionar sobre el que cada partit ofereix i demana, em sembla un exercici savi, necessari i just. ¿S'ha fet? Segurament no, però almenys jo he complert amb mi mateix reivindicant una cosa que em sembla important: «considerar nova o detingudament alguna cosa», per exemple un programa polític.

Per a més informació consulti l'edició en paper.