PUBLICITAT

Aleix Mañosas i Ricard Riba Exconsellers comunals

ALEIX MAÑOSAS I RICARD RIBA: «Deixar de ser conseller tampoc és cap drama»

Aleix Mañosas i Ricard Riba
Aleix Mañosas i Ricard Riba
La trobada anava avançant, la conversa fluïa amb un to distès i una mirada còmplice va desencadenar el que, en definitiva, va resultar ser l’eix vertebrador de la cita. Dos exconsellers comunals que, en el fons, tenien moltes més coses en comú del que pensaven. No es coneixien personalment però el feeling va resultar molt evident des del primer minut del partit. Cap dels dos ocupa ja un lloc en la seva bancada. Un, Aleix Mañosas –comptable i conseller del PS al Comú d’Escaldes-Engordany durant la passada legislatura–, perquè així va resultar de la nit del 13-D. «Si féssim un repartiment real i just dels vots hi haurien vuit consellers de DA, dos de Ld’A i dos del PS i, per tant, jo hagués continuat. La llei electoral no representa el que vol la ciutadania amb els seus vots», puntualitza.
A l’altre banda, Ricard Riba, treballador del sector privat, va decidir posar punt i final a la seva aventura al Comú de Canillo després de set anys de servei. Va estar present en dues legislatures, de 2009 a 2011  amb Casadevall i Bonell, i del 2012 al 2015, amb Mandicó i Palmitjavila.
 
–De quina forma els ha canviat la vida el deixar d’estar a l’aparador polític?
–Aleix Mañosas: No es que sigui un drama el deixar de ser conseller, la veritat. Jo vaig estar quatre anys i abans no hi era, per tant, tampoc puc dir que m’hagi afectat massa. El que sí és cert, és que com no estàs ja en primera plana política, per més actiu que vulguis ser, canvia la presència mediàtica i estàs en un segon terme.
 
–Ricard Riba: Si ets conseller i portes una cartera, és evident que has de sortir a la premsa. A l’oposició, com era el cas de l’Aleix, de vegades tens més feina que estant a l’equip comunal.
 
–Una oposició que a Canillo no existeix.
–A.M: De vegades tens més oposició a dins que a l’altra banda. 
 
–R.R: Aquest va ser, precisament, un dels motius que em van fer marxar del comú. No es treballava en unes condicions correctes i no hi havia oposició. Mandicó va dir, en un principi, que ens féssim oposició entre nosaltres però, clar, si ho fèiem, ja havies begut oli. Havies de dir amen a tot i vaig considerar que el més just era no acabar un mandat on no m’hi trobava còmode. Vaig sentir-me menystingut i apartat i no me n’amago. Aquelles paraules del cònsol on deia que més que fer que treballava s’havia de treballar no em van fer mal, perquè la meva tasca la intentava fer i, un cop estàs a dins, les coses les veus d’una altra manera. Un se sent amb la responsabilitat i la obligació d’anar i jo ho feia.
 
–A.M: Estem ja al segle XXI i no cal estar presencialment a totes les comissions. Pot ser que ni tan sols tinguis tota la informació d’una reunió. A mi em passava. Per temes laborals no podia assistir a totes les comissions, sobre tot aquest últim any, i vaig demanar un canvi d’horari i se’m va dir que era impossible.
 
–R.R: Em passava exactament el mateix. Mandicó es va inventar allò del 50%, però pot ser de 10, cinc, o de dos, una. També és el 50%. Si hi ha deu comissions en un mes i no he pogut anar a cinc, a vuit o a totes, va ser perquè no va voler ajustar-m’ho als meus horaris de feina. En canvi, el dels altres consellers, sí. Quan jo no podia anar a una reunió, al dia següent, o a les 48 hores, demanava la informació al tècnic per saber què havien fet o que s’havia dit. 
 
–En el cas d’Escaldes, l’oposició no té representació als consells d’administració.
–A.M: No, a cap de les dues. S’ho han volgut fer tot ells. Vam començar la passada legislatura amb la Cèlia [Vendrell] a Capesa i jo a Semptee al cap d’un parell d’anys, la majoria comunal va decidir prescindir de la Cèlia a Capesa perquè insistia molt en què hi havia temes de l’aigua que no s’estaven fent bé. Si poses una persona perquè té capacitats i no t’agrada el que escoltes, què fas? Doncs te la treus del mig. I això va passar. A partir d’aquest moment vam deixar de tenir informació. Una informació que, evidentment, sí té la majoria i que la anirà donant com li dona la gana. Com ha estat fent aquests quatre anys i, com per exemple, ha passat amb la llei de gestió de la Vall del Madriu. 
 
–R.R: És que és clavat! Hi ha més similituds en els nostres casos del que pot semblar. El que estàs explicant, també passava a Canillo, en el sentit que, tot i estar a la majoria, no teníem tota la informació.
 
–A.M: Clar, perquè tu eres l’oposició de la teva pròpia majoria!
 
–R.R: No vaig entrar amb aquesta condició, la de fer oposició a dins de la majoria. Tot i això, és interessant que algú critiqui alguna cosa. Per exemple, recordo el cas del tancament de la Vall d’Incles a l’estiu. Si no hi estava d’acord i no deia que sí com la majoria, ja m’acusaven. Em van dir si era del PS! Fer oposició a Canillo, ja és ser del PS. 
 
–Què pensen que els ha penalitzat?
–A.M: La pròpia situació del partit, amb el trencament intern, l’aparició d’SDP i els vots que ens van poder restar, més la llei electoral, ha fet que no renovés la meva plaça de conseller de l’oposició. Quan fa 12 anys vaig començar amb Renovació Democràtica ja parlàvem de canviar la llei electoral i de la necessitat que hi hagi un règim molt més just. A Andorra la Vella, el repartiment encara és més patètic i no parlem de Sant Julià, que per 12 vots, un té nou consellers i els altres, tres. I el poble no ha votat això.
 
–R.R: Jo vaig plegar amb la sensació de no haver pogut fer tot el que voldria i no haver aportat tot el que podria. No per mi, sinó perquè no em van deixar.
 
–Seran actius a partir d’ara? Faran oposició?
–A.M: Nosaltres seguim treballant en els comitès locals i segueixo fent articles o anant a debats de la ràdio. M’agrada molt aquest món i simplement, ara estàs un pas més enrera i qui té més visibilitat i presència són els consellers electes  comunals i generals. La resta, a seguir fent treball de formigueta com fins ara.
 
–R.R: I tant! Per suposat. Si recordes, em vaig plantejar participar durant la campanya amb una plataforma de marca blanca per anar a les urnes el 13 de desembre. Es va decidir que no, perquè no es va arribar a tenir una proposta amb cara i ulls. En 60 dies és molt complicat i no parlo d’una opció per derrotar a una persona, eh? sinó en fer alguna cosa creïble per la ciutadania de Canillo. Si perds, perds, però si es fa oposició ha de ser una feina agraïda i seriosa, perquè has de mirar amb lupa tot el que fa la majoria.  Ami m’agradaria molt, m’encantaria fer oposició i t’ho dic seriosament. La feina de l’oposició serveix per guanyar-te l’oportunitat de, en un futur, estar a la majoria. A Canillo la gent no vol fer política i la ciutadania està molt desencantada. Mandicó va guanyar i el van votar 320 persones, de 950 electors. Ni una tercera part. Tampoc és per què se’n vagi a tirar coets perquè va guanyar DA perquè estava sol. 
Aniré als consells de comú a escoltar i participaré als comitès parroquials a dir la meva. No descarto parlar amb gent del PS o amb Liberals d’Andorra per, d’aquí quatre anys, intentar poder tenir una llista a Canillo.
 
–A.M: S’ha de saber configurar amb temps suficient, perquè sinó passa com el que ha passat a Sant Julià que hi ha hagut una amalgama de gent que em deixa dubtes de com acabarà el tema durant la legislatura. Aquestes configuracions de tots contra un mateix objectiu s’acaben trencant i no acostuma a sortir bé. 
 
–Necessiten un temps de guaret per tornar reactivar-se políticament?
–A.M: Si al cap de dos mesos haguéssim fet eleccions un altre cop, tornaria amb les mateixes ganes i el mateix equip. No crec que el nostre error hagi estat aquest. Ens va faltar arribar més i millor a la gent i, evidentment, l’aparició d’SDP ens va restar vots. A més, ens agradi o no, Escaldes segueix sent feu d’Antoni Martí. Ell no es presenta, però segueix sent l’excònsol. 
 
–R.R: Jo tornaria demà mateix, amb un equip de treball correcte i que veiés que tindríem coses a dir i a fer.  Anar a treballar, no a fer el paripé. Tinc moltes ganes de tornar a la política activa i hagués tornat al dia següent amb els ulls tancats.
 
–Què en pensen de l’afer del sous d’Encamp?
–A.M: Fa quatre anys els cònsols d’Escaldes i Sant Julià es van apujar el sou al primer ple comunal i nosaltres ho vam denunciar. No podia ser que es congelés els sous dels funcionaris i ells se l’augmentessin. Arrel d’aquí es va crear l’AD800, va haver molt rebombori amb el tema, els cònsol d’Escaldes van fer marxa enrera i la pujada no es va produir. A Sant Julià, en canvi, ho van tirar endavant. Ara, a Encamp, han fet una reestructuració i han baixat els sous de la minoria perquè en l’anterior els havien pujat. 
 
–R.R: Aquí hi ha una doble lectura. Jordi Torres va rectificar i va assegurar que la població no ho havia entès. Saps que a Twitter no m’acostumo a callar i li vaig dir que «una cosa és que t’expliquis bé perquè la gent ho entengui». Ell no anava per aquí. No es que el vulgui defensar, no estic d’acord amb el què va fer, però penso que si la minoria cobrava més fa quatre anys, de què es queixen ara? De que volen tornar a guanyar el mateix? Per què els han baixat el salari o perquè la majoria se l’ha pujat?
 
–A.M: És un excés de despesa per una parròquia que cada dia es mor més. Passeges per Encamp i cada cop es tanquen més comerços. Enlloc de pujar-te el sou, dedica’t a ajudar als comerciants i estic convençut que la lectura del Joan Sans hauria estat aquesta. 
 
–R.R: Més que la pujada de salaris, el que més mal em va fer és que des del 2012 el tema dels salaris ja està sobre la taula. Els cònsols i els consellers han de tenir un salari regulat per llei i hi ha d’haver un topall. La parròquia que més habitants té, més ha de cobrar el cònsol i crec que el meu posicionament és el més just. A Catalunya funciona així i ho trobo molt correcte. 
 
–A.M: És que no gestionen el mateix ni tenen el mateix volum de feina. Depèn de quina parròquia no requereix la mateixa dedicació, tot i que a Sant Julià, a part del sou de cònsol, reben els salaris de les participades.  Tot el que sigui salaris directament públics o que es percebin de societats 100% participades de l’erari públic haurien d’estar regulats per llei. No es fa res perquè no interessa.
 
–La llei de transferències i competències comunals s’endarrereix.
-A.M: Segueixo pensant que no es tindrà al final d’aquesta legislatura. Era un tema tan urgent fa quatre anys, que en trigarem deu o dotze. 
 
–R.R: Penso que en aquest mandat es farà i la Consol Naudi és la persona adient i més ben indicada per fer aquesta feina. S’ha de posar fil a l’agulla ja en aquest tema.
 
-A.M: També esperàvem que es fes en la legislatura anterior. Per això es va agafar un ministre específic per fer aquesta feina i quan aquesta persona va començar a tenir sintonia amb les oposicions, ja no els va interessar i el van fer fora. 
 
–S’està parlant més de l’heliport que de les transferències.
-A.M: Si es fa durant aquesta legislatura, no descartis que sigui a Escaldes. I més si és d’interès nacional.  Segurament que li pugui interessar a algun privat si no hi ha terreny de Govern disponible a la parròquia. El primer debat, que no sé si s’ha fet, és si, realment, fa falta l’heliport.
 
–R.R: Jo tinc terreny a Canillo i si el volen posar allà, cap problema [riu]. El ministre diu que fa falta tenir l’heliport, però ja veurem què passa.

Comenta aquest article

PUBLICITAT