Té deu anys i fa mitja vida que no pot viure sense una raqueta a les mans. Victòria Jiménez, inspirada pel seu pare Joan, primer espasa del tennis andorrà a principis del segle XXI, somia amb guanyar-se la vida com a professional d’aquest esport.

 

–He arribat a les semifinals al Campionat de Catalunya i això em dóna una plaça per jugar l’Espanyol però no podré perquè cal tenir una llicència federativa de tres anys mínim, i a mi em falten tres mesos... Però l’any que ve seré de primer any i espero poder ser campiona i jugar l’Espanyol. També jugo el circuit Català, on m’acabo de classificar per a les semifinals.
 

–No. Només entreno entre setmana i els divendres baixo sempre a Barcelona a entrenar i jugar  durant el cap de setmana.

 

–De dimarts a dijous un parell d’hores al dia a la tarda a Escaldes i algun matí jugo a les set a Anyós, abans d’anar al col·legi. El divendres baixo a Barcelona a les dues de la tarda, entreno tres hores al club Barcino i dissabte i diumenge competeixo i si puc, també faig algun entrenament més. I en època de festes acostumo a apuntar-me a campus.

 

–No m’importa perquè el tennis m’apassiona, se’m dona bé i m’agrada competir.
 

–Ho faig millor amb la raqueta. Voldria estudiar la carrera de periodisme però sobretot somio amb ser tennista professional. La família em recolza i algun dia m’encantaria que els meus pares em vegin jugant per televisió.

 

–A Wimbledon.

 

–Crec que el meu millor cop és el ‘drive’ creuat però el que més m’agrada són les deixades, el que passa és que se’m queden a la xarxa. 

 

–Unes quinze, però espero guanyar-ne moltes més.