ALVIN DE CONINCK Historiador aficionat
ALVIN DE CONINCK «Alemanya ha de fer un exercici de moralitat»
Cridat per la tranquil·litat d’estar entre muntanyes així com la possibilitat d’estudiar el vincle entre Andorra i l’Alemanya governada per Adolf Hitler, el belga Alvin de Coninck, taxista de professió i fill del conegut resistent belga i brigadista internacional Albertde Coninck, és historiador per vocació. Enguany disposa d’una segona residència al Principat, on troba la tranquil·litat per continuar la seva lluita en favor que, 71 anys després de finalitzada la guerra, la nació dirigida ara per Merkel deixi a la fi de retribuir econòmicament milers de combatents estrangers que van lluitar pel bàndol hitlerià i entre els quals consten beneficiaris belgues, holandesos, danesos i algun que altre espanyol. Aquest lluitador belga vol donar a conèixer uns fets que considera aberrants a la societat andorrana. / Per MARISA DA COSTA
–Què és el que tant li preocupa?
–Em preocupa que Alemanya es regeixi pela legislació de l’almirall Dönitz, successor, per testament, d’Adolf Hitler. Dönitz va entrar a la presó durant deu anys com a resultat dels judicis de Núremberg, però l’Administració ha continuat governant regint-se pels seus decrets.
–Com s’explica, això?
–Tots els decrets s’han integrat en la legislació germana en vigor; hi ha hagut una continuïtat.
–Quines són les conseqüències?
–Alemanya mai no ha reconegut les decisions de la conferència de Potsdam, que van anul·lar tots els decrets hitlerians.
–Ningú més que vostè se n’ha adonat? Ha intentat portar la qüestió a debat a nivell polític?
–Durant anys Alemanya ha rebutjat parlar de recompensar els obrers forçats; sempre troba excuses. I, per contra, els col·laboradors militars estan cobrant encara avui dia pensions de 2.500 euros.
–Ningú no s’ha escoltat la seva demanda?
–Al 2000, a Nova York, jueus van demanar indemnitzacions. Als 50, forçats francesos van intentar un procés contra l’empresa Siemens. Són exemples de fracassos; jurídicament és molt complicat. Alemanya mai no ha pagat els deutes comercials contrets durant la guerra a cap país. I un exemple recent és el de Grècia.
–És l’únic país que ha reclamat?
–Durant el segle XXI, sí. Però tornem a Nova York. Alemanya, arrel d’aquest procés, va decidir crear un fons –ja inexistent– perquè les seves indústries aportessin solidàriament diners amb què compensar els obrers forçats. Aquest fons ja no existeix avui dia i, per contra, 71 anys després de la guerra, militars condemnats per col·laborar amb el III Reich segueixen cobrant. La gent ho ha de saber, el tema s’ha de denunciar ja que Alemanya no vol reconèixer-ho.
–Què és el que demana a Alemanya?
–Sobretot, un reconeixement moral. A Bèlgica, el 2012, encara hi havia 2.500 treballadors forçats i els tocava una pensió d’entre 40 i 50 euros per mes quan els col·laboradors militars veuen cada més entre 400 i 1.700 euros mensuals! No pot ser que es mantinguin vives normatives hitlerianes. Alemanya ha de reconéixer-ho per molt que el tema li sigui incòmode. Fins que no ho faci, no hi haurà una vertaders reconciliació entre els països que van participar a la guerra.