Les 25 places ofertes per seguir la Ruta d’Engordany guiada que s’organitza aquest vespre ja estan ocupades, però el CAEE n’organitzarà més, tant per a grups com per a escolars. Estigueu atents a les dates. / Per ESTHER JOVER MARTIN

–Ruth, no és la primera vegada que s’ofereix la Ruta d’Engordany.
–No, és el segon estiu que l’organitzem, seguint la línia de la Ruta de l’aigua que descobreix l’arquitectura de granit de la parròquia. Engordany és un espai particular bastant desconegut, tot i que s’ha conservat el paisatge vinculat al món de l’agricultura i de la ramaderia. El paisatge no s’ha transformat tant com en altres zones del país, i volem donar a conèixer els secrets de l’arquitectura tradicional, els usos i costums que s’han perdut, i que a Engordany encara es conserven.

–Però s’ha transformat...
–Sí, però encara dóna testimoni d’un passat recent, mostra com es vivia abans de les transformacions dels anys 50, que van fer que l’agricultura i la ramaderia deixessin de ser la font principal de riquesa i ho fos el turisme. Encara queden eres, es pot veure com s’aprofitava el terreny per construir, la casa com a unitat de producció...  

–Per on transcorre la ruta?
–La ruta d’aquest vespre comença al pont d’Engordany, el límit amb Escaldes, i fem diverses aturades: a Casa Xurrina, pugem pel camí de la Peletera, l’era de Cal Rafael, l’era de Cal Ricard, observarem l’exterior de diverses cases, passarem per la plaça d’Engordany , pujarem pel camí del Roc i acabarem a la plaça de l’església de Sant Jaume.

–I després, concert.
–En acabar la ruta, a les deu de la nit, hi haurà un concert de Landry Riba a la plaça d’Engordany, obert a tothom.

–Què destacaria més de la ruta?
–Les parades que fem ens donen informació des d’aspectes arquitectònics, com s’aprofitava la pedra i la fusta per construir, també com vivien i aprofitaven els escassos recursos. Totes les façanes de les cases d’Engordany miren cap al sud, estan orientades al sol per aprofitar l’escalfor, i als laterals les finestres són molt petites. És cert que hi ha cases rehabilitades, com Casa Mateu, però encara podem veure com vivien els andorrans de finals del segle XIXI i mitjans del segle XX. També és curiós el safareig, a l’exterior de Casa Vicari; de fet, fer safareig és una expressió que ve de com les dones d’Engordany envejaven les d’Escaldes perquè tenien aigua calenta. També parlarem de com feien sabó amb sosa càustica, i com blanquejaven els llençols amb la cendra de la llar de foc.

–L’itinerari té molt èxit.
–Sí, i la de l’aigua també. Agraïm que funcioni tan bé, ja que la fem per particulars i escolars de primària i secundària, i la ruta és gratuïta.El públic que ve és, sobretot, andorrà, que ens va aportant noves dades a la ruta guiada.  

–Quan s’uneixen Escaldes i Engordany?
–La parròquia va néixer el 1978, quan es va independitzar d’Andorra. Des del segle XVII, però, a Escaldes es va desenvolupar una indústria tèxtil, i Engordany es va quedar com una zona agrícola i ramadera, i ara residencial.

–I Engordany també és conegut pel Pessebre d’Esteve Albert.
–Des de la plaça d’Engordany veus on es feia, i que ara és impossible tornar-lo a fer allà. Gairebé ja no queden les feixes.