Toni Bernadó Atleta
TONI BERNADÓ: «Les lesions m’han deixat sense fer la sisena a Rio»
Toni Bernadó (9 de desembre del 1966) ha representat Andorra en marató en cinc cites olímpiques: Atlanta, Sidney, Atenes, Pequín i Londres. A la fotografia, es pot veure l’atleta amb un guardó de reconeixement del Govern a l’únic del món capaç d’aconseguir aquesta fita i a Rio no ha pogut allargar més el seu rècord per culpa de les lesions. / PER IVÁN MOURE
–Quan va saber que no hi hauria una sisena?
–Passa el temps i vas acumulant una lesió rere l’altra. Després de Londres vaig patir un trencament de ròtula, mesos més tard un edema al fèmur, una fascitis plantar, més problemes al genoll amb una fractura... I l’any passat un trencament de menisc. Mai havia tingut res i en aquest període olímpic m’ha vingut tot. Suposo que amb l’edat el cos es fa feble. Només vaig poder anar als Jocs dels Petits Estats de Luxemburg 2013 però poc més...No he tingut opció de lluitar per la mínima en marató.
–En tot cas, és especial ser l’únic que ha acabat cinc maratons olímpiques seguides?
–De moment no ho ha fet ningú més. Vist el vist, és complicat superar això.
–Què feia el 21 d’agost a les 14.30 hores?
–Davant de la televisió amb una sensació molt estranya, vivint una marató olímpica des de la distància. Sents nostàlgia però veient les condicions de la marató, amb tanta calor i per sobre del 80% d’humitat, alhora també vaig pensar: «De la que m’he lliurat».
–Pròxima parada, Tòquio 2020?
–Ja no m’hi veig. Ara estic curat i començo a entrenar una altra vegada. Sembla que la cosa va bé però a més de córrer m’agrada competir i vull objectius més assequibles.
–Set ors i quatre plates en Petits Estats. Entra en els plans engrandir aquestes xifres?
–Després de guanyar tantes medalles no es una cosa que em motivi massa perquè tampoc no estaré al nivell que exigeix un podi.
–Eliud Kipchoge, Feyisa Lilesa i Galen Rupp van completar el podi. Era lògic?
–M’ha sorprès l’americà, que havia estat plata en els 10.000 a Londres. A Rio feia la seva segona marató de la seva vida. Kipchoge era el favorit, no sorprèn que guanyés.
–2.08.44 és un bon temps?
–Sobrehumà per les condicions que hi havia i perquè la primera va ser lenta pel que són ells, a un ritme de 2.11. Amb tanta humitat només algú que ho hagi viscut sap la duresa reial que hi ha, per això van fer marca brutal. A l’última part van a ritme de 2.08.
–Ha vist l’actuació de Pol Moya als 800?
–Sí, molt bé. Només té 19 anys i m’ha sorprès l’enorme projecció d’aquest any. El salt que ha fet és molt important, ha fet marques que esperava que fes en dos o tres anys. Però l’atletisme és molt ingrat...
–I dels altres andorrans?
–Resultats normals, esperables. És tan complicat que des de fora no es valora prou. Som pocs i sense mínima, amb els millors del món, et veus en un lloc que et supera. No es pot demanar més.
–És vostè dels que s’enganxen tot el dia a la tele quan hi ha uns Jocs Olímpics?
–A mi m’enganxen la natació i l’atletisme. Com tenia vacances, fins i tot he aguantat fins altes hores de la matinada per veure segons quines proves però de la resta he tirat més del diferit o dels resums.
–Quan va saber que no hi hauria una sisena?
–Passa el temps i vas acumulant una lesió rere l’altra. Després de Londres vaig patir un trencament de ròtula, mesos més tard un edema al fèmur, una fascitis plantar, més problemes al genoll amb una fractura... I l’any passat un trencament de menisc. Mai havia tingut res i en aquest període olímpic m’ha vingut tot. Suposo que amb l’edat el cos es fa feble. Només vaig poder anar als Jocs dels Petits Estats de Luxemburg 2013 però poc més...No he tingut opció de lluitar per la mínima en marató.
–En tot cas, és especial ser l’únic que ha acabat cinc maratons olímpiques seguides?
–De moment no ho ha fet ningú més. Vist el vist, és complicat superar això.
–Què feia el 21 d’agost a les 14.30 hores?
–Davant de la televisió amb una sensació molt estranya, vivint una marató olímpica des de la distància. Sents nostàlgia però veient les condicions de la marató, amb tanta calor i per sobre del 80% d’humitat, alhora també vaig pensar: «De la que m’he lliurat».
–Pròxima parada, Tòquio 2020?
–Ja no m’hi veig. Ara estic curat i començo a entrenar una altra vegada. Sembla que la cosa va bé però a més de córrer m’agrada competir i vull objectius més assequibles.
–Set ors i quatre plates en Petits Estats. Entra en els plans engrandir aquestes xifres?
–Després de guanyar tantes medalles no es una cosa que em motivi massa perquè tampoc no estaré al nivell que exigeix un podi.
–Eliud Kipchoge, Feyisa Lilesa i Galen Rupp van completar el podi. Era lògic?
–M’ha sorprès l’americà, que havia estat plata en els 10.000 a Londres. A Rio feia la seva segona marató de la seva vida. Kipchoge era el favorit, no sorprèn que guanyés.
–2.08.44 és un bon temps?
–Sobrehumà per les condicions que hi havia i perquè la primera va ser lenta pel que són ells, a un ritme de 2.11. Amb tanta humitat només algú que ho hagi viscut sap la duresa reial que hi ha, per això van fer marca brutal. A l’última part van a ritme de 2.08.
–Ha vist l’actuació de Pol Moya als 800?
–Sí, molt bé. Només té 19 anys i m’ha sorprès l’enorme projecció d’aquest any. El salt que ha fet és molt important, ha fet marques que esperava que fes en dos o tres anys. Però l’atletisme és molt ingrat...
–I dels altres andorrans?
–Resultats normals, esperables. És tan complicat que des de fora no es valora prou. Som pocs i sense mínima, amb els millors del món, et veus en un lloc que et supera. No es pot demanar més.
–És vostè dels que s’enganxen tot el dia a la tele quan hi ha uns Jocs Olímpics?
–A mi m’enganxen la natació i l’atletisme. Com tenia vacances, fins i tot he aguantat fins altes hores de la matinada per veure segons quines proves però de la resta he tirat més del diferit o dels resums.