El periodista barceloní, que va significar una peça clau en la fundació d’El Periódico de Catalunya i la delegació catalana d’El País, també va participar de forma important en la formació de la cadena autonòmica catalana TV3 i d’EL PERIÒDIC. Després d’una llarga i exitosa carrera professional en el món de la comunicació, Josep Maria Ràfols s’estrena per la porta gran en el món de la literatura amb la novel·la El xiscle de la sirena, guanyadora de l’edició d’enguany del premi Fiter i Rossell, dotat amb 15.000 euros.

 

–L’any 1997, si no recordo malament, vaig participar en la creació d’EL PERIÒDIC. En aquell moment era sots-director d’El Periódico de Catalunya i el director de llavors, Antonio Franco, em va demanar ajuda per iniciar el projecte.

 

–En total van ser uns dos mesos treballant amb els integrants de la redacció fins que el projecte va començar a caminar. 

 

–Doncs perquè la vida és molt dura! La crisi em va deixar sense feina i em vaig haver de reinventar per complet. Això té algunes part positives, ja que se’t brinda l’oportunitat de retre comptes amb les assignatures pendents que sempre t’han perseguit. En el meu cas, van ser començar els estudis d’història –a la Universitat de Barcelona– i escriure una novel·la.

 

–En aquell moment, Franco estava a les acavalles i el món de la comunicació s’estava posant molt més interessant que no pas el de la història. Més tard, però, em vaig adonar que les presses i la tendència d’homogeneïtzar els estils entre els diferents diaris anaven en contra de l’estil de la redacció periodística. Això em va fer perdre l’oportunitat de reivindicar l’escriptura literària dins d’aquest món. 

 

–Sincerament, queda poca cosa i seria bo que n’hi hagués molta més. En aquest sentit, els professionals de la comunicació haurien de ser més conscients de que el públic, a banda d’informació, també demanda una bona redacció amb bons continguts que, si pot ser, tinguin un petit toc literari.
 

–Per suposat. El món de les xarxes socials té els seus mèrits –que no els negaré pas–, però està deixant molt de banda l’escriptura de qualitat.

 

–Em sorprenc jo mateix quan veig com ha canviat la forma de vida, ja no només en comparació a segles passats, sinó entre mitjans i finals del segle passat mateix. Jo tinc la sensació d’haver viscut diverses vides: no té res a veure la meva infantesa emmarcada dins la dictadura franquista que la situació posterior a la transició democràtica d’anys després. Si ho comparem amb l’època d’Internet d’ara, el canvi encara és més bèstia, i només han passat uns quants anys més. 

 

–En una de les darreres novel·les que he llegit, Allò que va passar a la Vall de Cardós, de Ramon Solsona, explica que en aquesta zona concreta del Pirineu, fa 50 anys, per establir una connexió telefònica amb Barcelona es trigaven dies! Ara, en canvi, és una acció que requereix simplement dècimes de segon. És increïble. 

 

–Considero que a nivell de confort i desenvolupament tecnològic hem fet passos de gegant en els darrers anys, però en altres aspectes socials –com els drets i avenços aconseguits durant els anys 80 i 90– em dona la sensació que ens trobem en un procés de retrocés important, i això em preocupa força. 

 

–Es tracta d’un entrellat que comença amb un robatori misteriós en una catedral de Barcelona a meitats dels segle XVIII i acaba en un hipotètic 2036, fent un recorregut històric per la ciutat de Barcelona i la seva evolució al llarg de quasi 300 anys. 

 

–Malgrat sigui un aspecte molt menor dins de la producció, el Principat surt mencionat com una terra d’acollida per a uns personatges que fugen de diverses persecucions a Espanya i França i troben en aquest territori un lloc segur on poder-se refugiar –sobretot tenint en compte la situació actual que es viu al respecte.

 

–Doncs a tots aquells que s’han vist sotmesos a la crisi econòmica i han tingut la necessitat de reciclar-se –com si acabessin de sortir de la facultat per primera vegada– per poder tirar endavant, tal com ho he hagut de fer jo.