PUBLICITAT

Ramon Vilallonga Especialista en cirurgia endocrina

RAMON VILALLONGA: «Qui més s’adona dels problemes de l’obesitat són els que es cuiden més»

Ramón Vilallonga durant l’entrevista, a la seva consulta.
Ramón Vilallonga durant l’entrevista, a la seva consulta.
–Com sorgeix aquest estudi pioner sorgit a principis de novembre?
–Aquest estudi va néixer arrel que a partir de 2010 va haver un increment de les cirurgies a nens i adolescents per obesitat. A partir d’aquí, des de la Societat Espanyola de la Cirurgia de l’Obesitat (Secco) –de la qual era membre de la junta– va sorgir la possibilitat de realitzar un estudi nacional per veure els vincles que sorgien arran d’aquesta situació entre tots els especialistes d’aquest àmbit. 
 
–En què va consistir?
–Arran del desconcert que generava la situació, es van realitzar una bateria de preguntes als diversos experts i, en funció de les respostes, es van poder discernir els punts de més acord i desacord relacionades amb la problemàtica.
 
–I vostè va coordinar el projecte...
–Exacte. Jo vaig coordinar a quatre coordinadors més que es dedicaven a dirigir vuit especialistes de cada societat participant. A més, cadascuna d’aquestes societats va poder presentar els especialistes que volgués –sempre amb una sèrie de garanties professionals–, amb la finalitat de crear una mostra el menys esbiaixada possible. 
 
–Per què és pioner?
–Doncs perquè mai abans s’havia pogut fer un estudi a nivell nacional on es trobessin tots els especialistes (de qualsevol tipus) implicats amb l’obesitat infantil (cirurgians, pediatres...).
 
–Una de les conclusions era que la cirurgia era la solució més fiable a llarg termini per als casos més extrems.
–Exacte. I aquí hem d’anar en compte. La solució a l’obesitat no es troba en la cirurgia dels nens i adolescents que la pateixen, sinó que s’ha demostrat que és una solució eficaç i segura per als casos més extrems que ni amb un canvi de dieta ni amb un pla d’exercici físic es poden solventar. Alguns mitjans han estat molt tendenciosos en titular que apostem per la cirurgia com a única solució, i això no és veritat...
 
–Per què ha crescut tant l’obesitat?
–Doncs aquí incideixen molts factors: causes culturals, entorn familiar, canvi radical del hàbits alimentaris en els darrers anys, estatus social, augment del sedentarisme... A més, l’augment de les normatives d’alimentació sana de les escoles no ha anat de la mà d’una obligatorietat d’implementació, pel que no han acabat de servir del tot...
 
–Quin grau de risc implica una operació d’aquest tipus?
–S’ha de dir que hi ha hagut un salt molt bèstia en aquest tipus de cirurgies en els darrers anys. A dia d’avui, existeixen metges especialistes que s’hi dediquen en exclusiva. A més, la mortalitat és molt baixa, equiparant-se al risc que pot comportant un operat de vesícula –així com també les complicacions, que són molt poques–. En aquest sentit, la visió que tenen pediatres i endocrinòlegs ha canviat molt en veure com alguns nens, que han acabat en situacions molt complicades, podrien haver-se rehabilitat amb tota normalitat si s’haguessin operat amb anterioritat.
 
–La cirurgia no demostra el fracàs global del que hauria de ser el tractament preventiu?
–Per descomptat. Malgrat tot, és un recurs que pot salvar alguns pacients i pot aconseguir la seva plena reinserció en la societat. 
 
–Quins actors tenen el poder per revertir els greus percentatges d’obesitat?
–Una de les coses per les que va servir l’estudi, a més, va ser per crear un grup consolidat d’especialistes que puguin servir d’interlocutors amb el Govern perquè aquest darrer actuï i ho faci amb decisions realment efectives, que és qui té el poder. 
 
–No som realment conscients dels problemes que comporta aquesta malaltia?
–Potser no suficient. El pacient amb sobrepès que no desenvolupa un trastorn molt greu no n’és realment conscient. Els més conscienciats amb el problema són els que es cuiden més. En aquest sentit, hi ha molts pares que han estat operats amb èxit però que no saben gestionar el conflicte amb el seu fill i aquest acaba també operat.
 
–Quines dificultats més greus pot comportar en un nen?
–L’infant està sotmès a tot tipus de complicacions, com ara hipertensió o diabetis entre les més importants. Una de les més freqüents en els darrers anys és la esteatoepatitis no alcohòlica, el que en el futur acabarà sent la causa més freqüent de trasplantament hepàtic. És a dir, el trasplantament del fetge, no per culpa de l’alcohol o algun altre producte tòxic, sinó per l’acumulació de greixos –associada a la diabetis– en aquest òrgan que acaben provocant una inflamació irreparable.
 
–I pel que fa al risc de suïcidi?
–Aquest és molt elevat, però ha quedat demostrat que després de l’operació desapareix quasi per complet. / PER MARC SOLANES

Comenta aquest article

PUBLICITAT