Va aterrar al país l’estiu del 2009 per jugar a Divisió de Plata amb l’FC Andorra. Ha arribat a ser internacional i amb 41 anys continua sent un dels jugadors més importants del Principat.
 
–Aquest premi és tot un reconeixement al que està aportant al futsal nacional...
–Estic molt content, perquè m’ho prenc com el resultat del treball diari, per l’esforç que realitzo per estar sempre al peu del canó. És un sacrifici el que estic fent, perquè cada vegada és més complicat compaginar el futbol sala amb la meva família. Dono gràcies a l’equip per aquest guardó, perquè el meu és un esport col·lectiu.

–Aquesta temporada es va unir al projecte de l’Atlètic Escaldes. Ha vist molta diferència entre la Primera i la Segona Divisió?
–N’hi ha força, perquè a Segona alguns equips no són gaire competitius. A Primera hi ha alguns que són més destacats que la resta, però hi ha més igualtat.

–Va jugar bona part de la seva carrera a la llavors anomenada Divisió de Plata, la Segona Divisió espanyola. Ja porta força anys lluny d’aquesta categoria. Trobar a faltar ser a l’elit?
–Sí, però he tingut la sort d’anar baixant esglaons de mica en mica, i l’adaptació és més fàcil. Del professionalisme vaig passar al CE Sant Julià a Tercera i després al mateix club a la lliga andorrana. Ara estic a l’Atlètic Escaldes en un projecte molt interessant, fet per pujar de categoria. Em va molt bé jugar entre setmana i tenir dissabtes i diumenges lliures.

–En tots aquests anys com ha vist l’evolució del futbol sala nacional?
–Tot sortia d’una base d’un equip professional que mantenia la competitivitat com era l’FC Andorra. Permetia tenir un bon nivell i la selecció se n’aprofitava, tenint a bona part dels seus jugadors. Però tot això es va perdre i se n’ha ressentit el futbol sala del país, perquè mentre que a Europa tothom ha progressat i pujat el nivell, a Andorra ens hem estancat. Hi havia jugadors amb experiència que eren una referència per a tots els que pujaven. Per aquest motiu la federació realitza esforços des de fa un temps per treballar des de la base, amb un projecte a mig termini que serà llarg i laboriós, i amb uns joves que en tres o quatre anys han de començar a treure resultats i ser competitius amb la resta de seleccions.

–Continua sent un jugador important, però ha arribat a platejar-se la retirada?
–Sempre he dit que si físicament estic bé seguiré jugant, però hi ha coses que són molt importants en la meva vida, com la família. M’estic plantejant seriosament retirar-me al final d’aquesta temporada i en principi serà l’última, tot i que si assolim l’ascens em diran que perquè ho deixo després d’aconseguir pujar a Primera. Sé que puc continuar jugant, perquè l’experiència t’aporta no haver de córrer tant com ho feia abans, però ja ho veurem. He viscut 18 anys del futbol sala i em sento molt afortunat de tot el que he viscut.