Assumpta Mercader és experta en l’art dels contes per a tota mena de públics, en versió oral i escrita. Dilluns serà a Sant Julià de Lòria amb el músic Pau Romero per explicar les seves històries. La cita és a la biblioteca comunal a les 20.00.
 
–Què és La dona que somiava amb mariatxis?
–El primer recull de contes per a adults que poso per escrit i el títol d’un dels relats que conté aquest llibre. El dilluns l’explicarem a Sant Julià i també alguns altres. Tots acompanyats de l’excel·lent guitarra elèctrica de Pau Romero. Per tant, és també un espectacle musical i de paraula. 

–Vostè té molta experiència explicant contes tant a nens com a adults, quines diria que són les diferències a l’hora d narrar?
–Durant molts anys només vaig explicar per públic infantil i familiar. Més tard em vaig decidir a narrar per a adults i pensava que seria més difícil però vaig descobrir que el complicat és parlar als nens perquè has de saber atreure’ls o no t’escoltaran. Però amb els adults, quan tractes temes literaris, has de seguir el text amb tot detall i l’exercici de memòria és molt més gran.

–I com a receptors, què creu que canvia entre escoltar un conte i llegir-lo?
–Quan expliquem contes posem les paraules dretes. Com a escriptora i narradora tinc aquest precís dilema perquè quan parlo poso la intenció i els silencis que jo vull, en canvi és el lector qui fa això quan llegeix. Quan vaig publicar el llibre, em preocupava que funcionés perquè jo sabia que quan parlava tenia bons resultats però desconeixia què passaria quan em llegissin. 

–Què la va empènyer a posar els contes per escrit?
–Em diverteix molt escriure i feia temps que ho feia pel meu gaudi. Quan em vaig adonar que tenia tot un recull vaig provar si alguna editorial em feia confiança i vaig tenir la sort que Voliana Edicions va acceptar. N’estic molt contenta perquè el llibre recolza l’espectacle i l’espectacle, el llibre. 

–Quins temes tracta La dona que somiava amb mariatxis?
–Són contes totalment contemporanis i parlen dels grans temes: amor, mort, l’estupefacció davant algunes sorpreses de la vida. Té un punt d’humor seriós, no sé si és lògic però de vegades em trobo que el públic no sap si riure o no de determinades coses perquè són còmiques però també molt dures. Exactament com passa a la vida. 

–No és la primera vegada que visita Andorra, com s’hi sent?
–L’estimo molt perquè hi vinc tot sovint a treballar. A Sant Julià de Lòria cada any faig les Llegendes misterioses a la llum de la lluna, que és una feina preciosa perquè posa en relleu el patrimoni immaterial de la parròquia i és d’aquelles feines que gaudeixo molt. També he estat a pràcticament a totes les biblioteques del país. Em sento molt estimada i és gratificant despertar l’interès i sentir que la gent valora el treball, cosa que no passa sempre ni a tot arreu.