Núria Pradas (Barcelona, 1954) té un vincle especial amb Andorra, ja que va ser guardonada amb el premi Carlemany 2012 per la novel·la Sota el mateix cel. Demà torna al país per presentar el seu llibre més recent, aquesta vegada adreçat al públic adult, L’aroma del temps. Ho farà a llibreria La Puça a les 19.00 hores.

–Torna a Andorra. Un lloc especial per a la seva carrera? 
–I tant! Encara que hi vaig sempre una vegada a l’any almenys però des que vaig rebre el premi Carlemany he tornat sobretot a les escoles per fer xerrades sobre llibres i ara, a presentar la nova novel·la per a adults.

–Parlant d’escoles, vostè va deixar la docència per l’escriptura. La troba a faltar? 
–Tot són èpoques, es va acabar perquè vaig decidir dedicar-me íntegrament a l’escriptura. No ho trobo a faltar com a feina, el que sí que enyoro és el contacte amb els nois i noies, que era sempre un motor. Però amb la novel·la infantil i juvenil es manté una mena de vincle que m’agrada conservar. 

«‘Somnis a mida’ porta 25.000 exemplars a Alemanya i 12 traduccions en diferents idiomes, com ara lituà, serbi o noruec»

–Parlem de L’aroma del temps, una novel·la que parla de perfum però també del període d’entreguerres i postguerres al que torna a recórrer.
–El segle XX m’interessa molt particularment perquè revisc la història dels meus pares i avis, m’explica moltes coses. Aquesta és la història d’un perfumista que viu entre les dues guerres mundials i que tot i néixer a Barcelona va a París i Grasse però acabarà tornant a la ciutat de naixement en plena postguerra espanyola. 

–Li interessa el món del perfum o és tot una excusa per traçar la trama? 
–Al principi va ser una excusa però m’ha subjugat totalment, he après moltíssimes coses que igonorava perquè no tenia cap experiència en aquest àmbit. M’he hagut de documentar molt i vaig viatjar a Grasse, que té una gran història perfumista. M’ha canviat molt la manera de veure el perfum, ara veig tot el que hi ha darrere, com els homes nas o l’art del perfumista. Això és el que m’agrada més d’escriure una novel·la, tot el que s’aprèn. 

–Quin és el seu vincle amb el món de l’alta costura que apunta en aquesta novel·la a través de Coco Chanel però també en l’anterior, Somnis a mida? 
–El vincle van ser els magatzems Santa Eulàlia. Com molta gent de Barcelona, de petita havia anat amb la meva mare a comprar quan encara era una botiga que venia teles i no un negoci de luxe. La història de l’establiment em va semblar novel·lesca i em va portar a descobrir que a través de Santa Eulàlia entra l’alta costura a Catalunya i a Espanya. Aquest moment històric em va captivar i en el cas de L’aroma del temps el moment captivador va ser la creació del perfum Chanel N.5 perquè obre una nova etapa al món de la perfumeria. 

–Quins reptes li va suposar escriure L’aroma del temps? 
–Cada novel·la és un repte. El principal és una bona documentació. Després podem inventar personatges i situacions però no la Història. El més difícil és que la barreja entre realitat i ficció arribi al lector de manera fàcil i creïble. 

–Com va ser el viatge de documentació a Grasse? 
–Grasse ha sigut la capital del perfum i vaig pensar que el tenia prou a prop per anar fins a la Provença i visitar-lo. Vaig estar-hi cinc o sis dies, durant una època no gaire turística que em va permetre visitar amb tranquil·litat les fàbriques de perfum per dins i atendre les explicacions del procés. Em va permetre agafar vocabulari i els elements que em feien falta per parlar de la fabricació. També vaig visitar el museu dels perfums i, sobretot, vaig passejar pels carrers que havien de sortir a la novel·la i em vaig omplir de l’ambient. Va ser molt formatiu també, a través de biblioteques. No hauria sigut la mateixa novel·la sense aquesta visita, va deixar molta empremta. M’ha fet molta il·lusió quan la gent que ha visitat Grasse m’ha comentat que ha reconegut la ciutat en les descripcions. Sempre que es pugui, és molt interessant viatjar als llocs on ha de passar la trama de la novel·la. 

–Com va néixer el germen de L’aroma del temps? 
–Quan em vaig documentar per a Somnis a mida, vaig llegir alguna cosa sobre la introducció dels perfums a França a través de Caterina de Medici el segle XVI i pensava que era interessant. Quan em va arribar l’oportunitat de fer una altra novel·la vaig pensar a recuperar aquelles anotacions. Tampoc és que sigui una novel·la sobre perfum, o sobre Chanel, simplement és una trama més en la història. 

–Quin és el seu ritual d’escriptura? 
–Quan estic escrivint procuro tenir tot el temps del món per dedicar-m’hi i hi reservo vuit hores diàries. Primer venen els mesos de documentació que, per a mi, són els més interessants, tant pot ser viatjar, llegir o veure una pel·lícula. Normalment, alhora, vaig fent la lína de la novel·la, els personatges i les trames que m’interessaran. Així, quan començo a escriure sé el que vull, com comença i com acaba. El procés d’escriptura, si tens la feina prèvia ben feta, és més ràpid, uns quatre o cinc mesos. Procuro no distreure’m gaire de la feina d’escriure perquè t’absorbeix molt, de vegades no surto de casa ni per comprar el pa. M’agrada escriure al meu petit despatx de casa. 

«El món del perfum va passar de ser una excusa per a la trama a subjugar-me totalment. N’ignorava moltes coses»

–Què sent quan veu un text creat per vostè traduït a una llengua que no pot entendre i que, a més, funciona entre els lectors en aquell idioma? 
–És molt estrany. El que més em sobta és pensar que hi ha hagut una persona que l’ha llegit, li ha agradat i ha decidit que s’havia de traduir. Per exemple, jo l’alemany no el sé, ni el serbi, ni el lituà i quan agafo Somnis a mida en algun d’aquests idiomes, em costa reconèixer fins i tot el nom dels personatges, de vegades els respecten i altres no tant. És estrany i gratificant alhora.  Somnis a mida porta 25.000 exemplars venuts a Alemanya i portem 12 traduccions, les últimes en noruec i suec.