La Temporada 2019 farà aterrar a Andorra Els Amics de les Arts. Serà el 20 de juny per tancar la gira internacional que comencen a l’abril. Les entrades per veure’ls a l’Auditori Nacional en el seu format més íntim estan pràcticament esgotades.

–Com estan els Amics de les Arts després de tancar una etapa tan important?
–Va ser un final d’etapa marcat per dues coses importants: la sortida de l’Edu i el concert final de gira simfònic. El cas de l’Edu feia temps que ho sabíem i nosaltres ho teníem previst. Estàvem preparats, vam prendre decisions i ho vam fer de manera amistosa. El camí es bifurcava, però no hi ha hagut cap mal rotllo. 

–I el concert?
–Va ser una gran festa. Feia molt temps que teníem al cap fer aquest concert i mai trobàvem l’ocasió perfecta. Finalment hi va haver una sèrie de coses que van confluir i vam decidir que era el moment de complir el vell somni de fer les cançons amb una orquestra simfònica. Va ser molt maco i molt emocionant.

–Ja s’han acostumat a no tenir l’Eduard?
–Sí. Mira, normalment quan acabàvem una gira paràvem en sec i no ens vèiem durant un mes o dos. Però aquesta vegada va ser parar i la setmana següent ja quedàvem per fer cançons. Per la resta hem fet com sempre, com que ho sabíem des del principi no ha costat tant. Els tres estem còmodes, estem bé i tenim ganes de fer coses.

–El mes d’abril engeguen gira internacional.
–Sí, farem concerts a París, Londres, Brussel·les, Berlín, Luxemburg i Andorra. Són aforaments més reduïts que els que ens movem per Catalunya, però no per això ens fa menys il·lusió. Al contrari, és com tornar a començar de zero. Estem mirant com farem les cançons entre els tres i en acústic perquè anem sense bateria. Volem fer un espectacle molt de proximitat.

–Tenien necessitat de tornar als orígens justament ara que estan en un punt d’inflexió?
–Com totes les coses que ens han passat últimament, va venir i vam dir: doncs benvingut sigui. Crec que serà molt maco, perquè quan toques les cançons una mica despullades de l’artificiositat que suposa tenir uns llums espectaculars, una escenografia, un baix i una bateria donant molta força... Ara som dues guitarres, un piano i les veus. I en el fons, si les cançons funcionen així, funcionen.

–I què oferiran?
–La nostra idea és que de les 70 o 80 cançons que ara tenim al repertori i fer una tria totalment atemporal. Mirarem quines cançons ens venen de gust cantar, de quina manera i quines vol sentir la gent. Farem una tria que no es basarà en els últims discs. Seran les cançons que ens vindran de gust i les que creiem que respiren millor amb aquesta formació de tres.

–Hi haurà repàs dels grans èxits?
–Si m’estàs preguntant si sonarà Jean-Luc i Louisiana, sí. (Riu). A veure, el grup sap quines són les seves cançons estendards, ho saps molt clarament perquè quan toques una cançó que és un hit per al teu públic ho detectes. Potser no ho saps al principi, quan fas el disc, però quan comences a fer-les en directe i veus la reacció, ja saps quines són. Jo, quan vaig a veure un grup que sap quina és la seva cançó referent, odio que no la toquin. Llavors, no farem totes les que la gent es pensa, però tenim molt clar per on ha de passar perquè la gent surti contenta.

–Trobaven a faltar els concerts de petit format?
–Mmm... A veure, els concerts de petit format, saps què passa? Semblen molt fàcils però són els més complicats de tots. Tu et poses a la platja del Bogatell per la Mercè amb 60.000 persones al davant i tot va sol. El nivell de concentració, el nivell d’exigència que t’has de demanar en aquests concerts és alt però no tant com es pot pensar perquè quan la gent canta i aplaudeix, l’energia que et dona, tens mitja feina feta. En canvi, en concerts o hi ha 40, 50 o 100 persones són molt complicats perquè has de llegir el públic i veure en aquell moment com està. I potser entre cançons tires una broma i no entra. Amb això, quan comences com a grup, et fots unes hòsties de cal Déu! Crec que gran part del que significa madurar com a grup és ser capaç, quan estàs dalt de l’escenari, dir: «m’he equivocat en el plantejament i he de xerrar més, esborrar una cançó del repertori o no xerrar gens entre cançons». Això els tres ho hem anat aprenent i tinc l’esperança que en aquests concerts ho sapiguem llegir bé i fer el concert que la gent espera. És molt estimulant i ens ve molt de gust tenir un repte així al davant.

–A Andorra les entrades estan pràcticament esgotades, i això que fins al juny no venen.
–És aquesta sort, entre cometes, que tenim els Amics. Aquest concert el vam començar a promocionar tard però les entrades es van vendre quasi de cop. Si sabés el secret, el diria, però només sé que tenim molta sort, que tenim un públic molt fidel. Hi ha coses que has de canviar per millorar i altres que no. Jo no sé què és, però espero que mai ens equivoquem i canviem aquestes coses que fan que concerts sense quasi promoció al país veí, amb mesos i mesos d’antelació ja estigui pràcticament exhaurit. Només puc donar les gràcies a la gent d’aquí perquè ens fa molt feliços.

–No és el primer cop que toquen a l’Auditori. Quins records en tenen?
–Recordo que aquest auditori és molt recollit i tens públic a diferents alçades. Nosaltres en diem un escenari Bombonera, com si fos un estadi de futbol, amb el públic molt a tocar. És especial per diferents coses. Primer perquè sortir del teu país sempre és especial, però també perquè crec que és un dels pocs llocs on hem tocat La taula petita. És curiós perquè potser només l’hem tocat cinc o sis vegades en directe i una va ser aquí. Només amb això ja és un lloc important.

–Tenen preparada alguna altra sorpresa?
–Sorpreses? Serà l’últim concert d’aquesta gira europea i serà l’últim concert abans de fer una parada. Crec que allò maco que tindrà és que tot el bagatge acumulat en els espais per on haurem passat, haurem après coses i vist què funciona i què no. Per tant, seran com assajos pel concert d’Andorra que serà el concert real (Riu)

–Comentava a l’inici que ja treballen en el nou disc.
–Sí, són quasi quatre mesos treballant-hi i a diferència d’altres discos, intentem obrir-nos a moltes idees. Ara estem amb 18 o 19 cançons ja, i la nostra idea és fer un disc de 10. Per tant, ja estem passats. Però això ens permetrà tenir més perspectiva i buscar les deu millors. El procés és igual que sempre però la quantitat d’idees que estem movent és molt superior.

–Trobarem uns Amics diferents del que estem acostumats?
–La meva sensació és que estem fent el disc que hauríem fet. Els Amics mai hem tingut ganes d’impostar res. Només hi ha una màxima a l’hora de fer les cançons: que sigui divertit, que ens emocioni o que ens provoqui alguna cosa. No ens posarem a fer coses que no sapiguem, però intentarem sorprendre. Crec que els seguidors dels Amics premien aquesta bogeria. 

–Quan el podrem escoltar?
–Crec que fins al 2020 no hi haurà res. Sabem que desaparèixer un any dels escenaris és una cosa que no tothom es pot permetre, però ja ho hem fet tres vegades i ho tornarem a fer. Volem anar tranquils. Jo crec que el 2019 no sortirà ni un single ni res, com a molt el disc de directe del Palau de la Música. 

–Ja per acabar. No són un grup de denúncia política, però el fet que la gira europea coincideixi amb el moment polític que viu Catalunya, pensa que els condicionarà?
–No ens dediquem a la política, però molts cops ens hem posicionat en contra dels empresonaments i d’aquest judici, i a favor de la llibertat d’expressió i que els conflictes es resolen escoltant què vol la gent. El fet de passar per Brussel·les és una coincidència, no anem allà a abanderar res. Anem a fer el nostre concert i una cosa que és tan difícil com és cantar en català en un país estranger, que no sigui Andorra, i no perdre diners. Si algú hi vol llegir reivindicació política, d’acord. Però per a nosaltres l’important és normalitzar el fet que la música és música sigui en l’idioma que sigui.