L’esbart Santa Anna d’Escaldes-Engordany complirà 70 anys d’història l’any que ve. Des dels seus orígens són moltes les persones que hi han ballat i una d’elles, Mari Luque, recorda els seus anys de dansaire així com l’experiència dirigint els assajos del grup d’infants.

–Com va començar la seva relació amb l’esbart?
–Doncs de molt joveneta. Jo vivia a Encamp, després vaig baixar a Escaldes i vaig conèixer un grup d’amigues que ballaven a l’esbart i jo també m’hi vaig apuntar. Devia ser l’any 1969, perquè era el mateix any que vaig començar a treballar, quan tenia 16 anys.

–I sempre més va seguir vinculada?
–Sí, és que a l’esbart també vaig conèixer el meu marit, que també era dansaire. Més tard ell va ser president de l’esbart i jo vaig començar a portar els petits, fins que vaig tenir el meu fill i ho vaig deixar. 

–Va deixar l’esbart del tot?
–No, vaig deixar els assajos, però vaig seguir ajudant d’una manera o altra. No ensenyava perquè amb el meu fill ja estava ocupada, però sempre hi hem estat. De fet, la meva vida sempre ha girat al voltant de l’esbart. Els meus fills també hi van ballar i ara segueixo anant a veure les actuacions. Durant aquells anys, però, estàvem molt lligats, els dissabtes en comptes de sortir havies d’anar a assajar. Sempre ens ha condicionat, però no ho recordo com un mal moment. Estàvem contents de fer-ho perquè ens agradava i hi teníem els nostres amics.

–Va ser un canvi passar de ballar a ensenyar?
–Sí, però llavors era tot molt d’estar per casa. Ensenyàvem el que sabíem, allò que havíem après a ballar. No és com ara.

–És que l’esbart ha fet un gran canvi. S’ha professionalitzat.
–Sí, i tant! En aquella època era més familiar, més d’estar per casa, com deia. Ho fèiem els mateixos dansaires, el que estava més disponible o a qui li anava millor.

–El nivell d’exigència era el mateix?
–Jo crec que sí, perquè sempre hem sigut bastant exigents. Sempre hi ha hagut molta disciplina quant a horaris i tota la resta.

–Hi ha hagut mai risc que desaparegués?
–Jo crec que no. El que sí que hem tingut sempre és manca de nois. Costa que s’apuntin

–Què li ha aportat el fet d’estar a l’esbart?
–Molt! Perquè m’agradava molt ballar i encara ara quan sento una sardana o els veig ballar, se me’n van els peus. És una cosa que es porta a dins.

–Sent orgull quan veu en què s’ha convertit l’esbart?
–Sí, és clar! I com deia, quan els veus, com a antiga dansaire, t’agradaria ballar. Però n’estic molt orgullosa. I cal recordar que abans que nosaltres ja hi havia altra gent, perquè són molts anys i tots hi hem posat el nostre granet de sorra.