El poeta català, al Park Hotel de la capital: ahir i (foto petita de la galeria) l'estiu del 1950, amb l'establiment en construcció Foto: ÀLEX LARA

Diuen que d'un bon poema se'n surt convertit en una millor persona. Si és així, es faci el lector un favor i corri cap a la llibreria a adquirir Marbre d'aire, l'última antologia del poeta Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) que Editorial Andorra acaba de publicar de forma exquisida –com és marca de la casa–, a cura de Sam Abrams i amb les arts –música, poesia, cine, literatura, arquitectura i filosofia–com a eixos temàtics. Un tastet per a repatanis: «Un amor fracassat és tornar a un barri pobre/ i dormir sol en un hotel per hores». I encara un altre: «Passo comptes amb la meva època/ que se'n va anar fa temps deixant-me sol». Passin, passin, que s'hi quedaran.

–El primer amor convertit en poema –Hotel Andorra Park– mig segle després. ¿Per què ara?

–M'ho demano sovint: ¿per què recordem això i no allò, i precisament ara, als 73 anys?

–Intueixo que en té la resposta.

–Cada vegada estic més convençut que la memòria no actua de forma aleatòria. Si recordés tot el que he viscut en els meus 73 anys, necessitaria 73 anys més. Comparat amb el que hem viscut, el que en recordem és ínfim. I sospito que el que recordem no són moments concrets sinó un concentrat de l'essència de moltes moments... passats pel sedàs de l'art i de la cultura.

–No cal ser melòman ni grafòman per tenir records, memòria.

–No, però tant els poemes que llegeixes com la música que escoltes t'ajuda a afinar aquesta essència de què parlàvem ara mateix, fan que el record sigui menys barroer, més sofisticat.

–Un bon poema ens encomana sovint un deix de tristesa. Però hi tornem. ¿Som potser masoquistes?

–Ho diu perquè per vostè la tristesa té una connotació negativa. I no hi estic gens d'acord. Miri, la vida no són sempre flors i violes. Del dolor no se n'escapa ningú –i si hi ha algú que se n'hagi escapat, no m'interessa. Sense el dolor no seríem e lque som, vaja.

–Però jo li parlava de la tristesa que detecto en els seus poemes.

–Efectivament: el dolor és insuportable. Qualsevol dolor: des del mal de queixal fins a la mort d'una persona que estimes. Així que per sobreviure al dolor l'hem d'extirpar. ¿Com? Convertint-lo en tristesa. Contra el dolor no s'hi pot lluitar; la tristesa, en canvi, la pots gestionar. I tornem al de fa un moment: l'art ens ajuda a enganyar el dolor, a convertir-lo en tristesa.

–La seva poesia, i encara més en el cas de Marbre d'aire, és plena de referències culturalistes. Però l'antòleg insisteix que la seva és una poesia accessible...

–Sóc un poeta afortunat: tinc lectors, sí, i els estic molt agraït perquè escric precisament perquè em llegeixin.

–Juan Ramón Jiménez dedicava els seus llibres «A la minoría, siempre». Res a veure amb vostè.

–La feina del lector és tan difícil com la de l'escriptor: quan llegeix, el lector busca exactament el mateix que el poeta quan escriu. De fet, crec que és més difícil ser un bon lector que un mal poeta. Ser un mal poeta és molt fàcil.

–En certa ocasió va dir que si mai ha escrit un «bon poema» –o quasi–, aquest és Primer amor. ¿N'hi ha algun altre, de «quasi bon poema» a Marbre d'aire?

–Estic preparant l'Obra Completa, i n'he descartat deu llibres que considero que no estan a l'altura. Els que queden després de la tria –els de Marbre d'aire inclosos– són els que penso que poden estar bé. ¿Em demana si n'hi ha algun d'immortal? Això no ho sabrem ni vostè ni jo. Ara només podem estar segurs dels que no quedaran: els descartats.

–El noto pessimista.

–Realista. ¿Qui se'n recorda avui de Ventura Gassol, el poeta català més llegit abans de la guerra civil espanyola? La veritat és que, si tenim en compte la quantitat de versos que s'arriben a escriure i els que acaben quedant, el més probable és que d'aquí a cent anys de la meva obra no en quedi res..

–Saludable cura d'humilitat.

–Pot estar segur que a la tauleta de nit no hi tinc cap llibre del Margarit. De Thomas Hardy i d'Elizabeth Bishop, sí; meus, cap.

–Perdoni la indiscreció, però ¿per què escriu?

–Perquè és l'única forma que conec de complir aquell mandat que ens obliga a estimar els altres. No sé fer-ho d'una altra manera que no sigui escrivint poemes.

–Com a lector que és, ¿quantes oportunitats li dóna a un poeta, abans d'abandonar-lo?

–Els lectors d'avui juguem amb l'avantatge que els clàssics que trobem a la llibreria han passat la prova del temps i molt probablement siguin bons; els podem agafar quasi a cegues, perquè els dolents s'han quedat pel camí.

–Però no podem viure només dels clàssics.

–És veritat. I amb els contemporanis sí que te la jugues: has de decidir si entres a fons en l'univers d'un poeta, i el risc cert és de sortir-ne escaldat. El perill d'endur-te'n una decepció, quan t'endinses en un autor contemporani, sempre hi és: Però ben mirat, el risc forma part de la vida. A més, amb els anys adquireixes un savoir faire que et permet intuir si aquell pou a què ets a punt de llançar-te és prou profund per a tu.

–Traspassat Martí i Pol, n'ha heretat la llufa de poeta nacional. I més encara després del pregó independentista de la Mercè del 2010...

–...Perdoni, però no hi estic gens d'acord. Això de nacional em fa molta picor, perquè em recorda als temps de Franco. Així que en desconfio absolutament.

–Doncs ja en som dos, però hi ha molta gent que el té exactament per això: per poeta nacional.

–Miri, jo no sóc militant de res. A la meva edat, no hi ha res de més ridícul que un aventurer amb salacot. Deixi'm amb la meva aventura, que és la poètica. Amb això en faig prou, i tinc la sospita que faig més que molts que se les donen de militants. Pel que fa al pregó, deixi'm dir-li que les al·lusions de què em parla no van allargar-se més d'un quart d'hora. Dels altres tres quarts d'hora de recital ningú no en va dir res. Ni els uns ni tampoc els altres.

–Doncs més d'un que jo sé s'endurà una decepció de les grosses.

–Ara fa poc, després d'un recital em van venir uns independentistes i em van preguntar: ¿on és l'enemic de la independència?

–Això, això: ¿on és?

–On són sempre tots els enemics: a dintre nostre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.