ESCALDES-ENGORDANY
Cinema: 'Hugo (Hugo Cabret)'
Martin Scorsese ens té malacostumats al cinema negre però a ‘Hugo’ declara el seu amor pel setè art
Martin Scorsese ens té malacostumats a les seves grans propostes de cinema negre però a ‘Hugo’ ens va regalar una aventura fantàstica en què declara el seu amor pel setè art. ‘Hugo’ és un conte d’homenatge al cinema, amb Georges Méliès com a convidat d’honor.
Un coet aterra a l’ull dret de la lluna, plena, amb cara de pa. Segur que recorden la imatge perquè és una de les icones del cinema i el creador en va ser, ni més ni menys, que Georges Méliès, el pare dels efectes especials en el món del cel·luloide. Méliès (1861–1938), considerat «el mag del cinema», va ser un prolífic cineasta que va innovar en moltes tècniques i es va convertir en un expert en manipular i transformar la realitat a través de la cinematografia. La fabulosa exposició itinerant que li dedica el CaixaForum (actualment a Tarragona) mostra els increïbles avenços que Méliès va proporcionar al genial invent dels germans Lumière.
La transformació de la indústria del cinema i l’esclat de la Primera Guerra Mundial van obligar Méliès a abandonar l’activitat i l’any 1925 es va retrobar amb una de les seves actrius principals, Jeanne d’Alcy, que porta un quiosc de joguines i llaminadures a l’estació de Montparnasse, a París. Méliès i d’Alcy es van casar i, en aquella botiga, el va redescobrir Léon Druhot, el director de Ciné-Journal, que el va rescatar de l’oblit.
A Hugo, però, trobem Méliès al seu quiosc de joguines i llaminadures, a l’estació de tren de Montparnasse, com un home tosc, sec, de pocs amics. O almenys això sembla. Amb tot, el geni del cinema no és el protagonista del film, de fet és l’home que descobrirà la màgia a Hugo, el nen orfe que viu amagat al rellotge de l’estació i que s’encarrega de fer-lo funcionar amb precisió, com li va ensenyar el seu pare. El petit Hugo sobreviu com pot a l’estació, sempre d’amagatotis, amb la companyia d’un autòmat que no funciona.
La pel·lícula està basada en el conte infantil de Brian Selznick La invenció d’Hug Cabret (2008), un conte que alhora va ser inspirat per un passatge d’Edison’s Eve (2002), de Gaby Wood, que tracta de l’obsessió d’Edison amb les nines mecàniques. De fet, Méliès va tenir una enorme col·lecció d’autòmats. I de tot això, John Logan en va fer un poti-poti perquè Scorsese rodés el seu divertimento en 3D, Hugo.
Hugo Cabret és un pelacanyes que malviu a Montparnasse, l’any 1930, amagant-se de l’autoritat, fins que un dia es fa amic d’una nena, la fillola del murri de la botiga de llaminadures i joguines extraordinàries on Hugo, de tant en tant, s’enduu alguna cosa. L’home acaba acollint el nen i, en aquell món ple d’autòmats i joguets, Hugo troba la peça que fa funcionar l’autòmat, que li té reservada una revelació, tot i que no és la que ell espera. Hugo està ansiós per llegir un missatge del seu pare, però l’autòmat dibuixarà la lluna amb el coet a l’ull i signarà: Georges Méliès.
Scorsese, autor de films com Infiltrats, Shutter Island, Casino, Taxi Driver, Un dels nostres, L’edat de la innocència, Gangs of New York i El llop de Wall Street, entre molts altres títols, va rodar a Hugo una història tant per a la canalla com per als adults, en què combina les noves tecnologies que permeten fer autèntiques animalades amb el cinema d’artesà, el dels orígens, el que va mamar Méliès.
Hugo és un gran desplegament visual, en què Scorsese no ha escatimat en recursos. Amb tot, el film desperta entre els espectadors algunes opinions contràries (de fet, el cinema hauria fracassat si no provoqués debat i divergències de punts de vista) i hi veuen dues pel·lícules en una: la primera part, en què coneixem Hugo i el seu pare, el rellotger de l’estació, i descobrim que es queda orfe i ha de malviure; i la segona part, amb el descobriment que el senyor del quiosc malcarat és el gran Méliès.
De fet, no ens enganyem, Hugo és un descarat homenatge al cinema, aquell que va fer vibrar Scorsese en la seva infantesa i joventut i que el va animar a convertir-se en un dels directors més importants del setè art. Quan Hugo es queda penjant d’una de les manetes del rellotge de Montparnasse, a punt d’estimbar-se, no hi veuen Harold Lloyd en l’escena més famosa de L’home mosca (1923) i que també ha passat a la posteritat de la història del cinema? A més, Scorsese aprofita per colar dibuixos i plans dels metratges originals de Méliès.
El director, quan deixa la càmera, també es dedica a l’estudi, preservació, restauració, digitalització i difusió de còpies de pel·lícules clàssiques mitjançant The Film Foundation, una associació que va crear l’any 1990.
Hugo, per tant, és un llargmetratge atípic en la filmografia d’Scorsese que contagia l’amor i la curiositat pel cinema, i desperta les ganes de saber més sobre aquest geni que va ser Méliès. Un film que seduirà els espectadors més immadurs i entendrirà els avesats a la gran pantalla, ja que hi descobriran clucades d’ull al món del cel·luloide. Bé, ara del digital.
Una pel·lícula per als romàntics del cinema d’abans però que no renuncien als avenços.
Un coet aterra a l’ull dret de la lluna, plena, amb cara de pa. Segur que recorden la imatge perquè és una de les icones del cinema i el creador en va ser, ni més ni menys, que Georges Méliès, el pare dels efectes especials en el món del cel·luloide. Méliès (1861–1938), considerat «el mag del cinema», va ser un prolífic cineasta que va innovar en moltes tècniques i es va convertir en un expert en manipular i transformar la realitat a través de la cinematografia. La fabulosa exposició itinerant que li dedica el CaixaForum (actualment a Tarragona) mostra els increïbles avenços que Méliès va proporcionar al genial invent dels germans Lumière.
La transformació de la indústria del cinema i l’esclat de la Primera Guerra Mundial van obligar Méliès a abandonar l’activitat i l’any 1925 es va retrobar amb una de les seves actrius principals, Jeanne d’Alcy, que porta un quiosc de joguines i llaminadures a l’estació de Montparnasse, a París. Méliès i d’Alcy es van casar i, en aquella botiga, el va redescobrir Léon Druhot, el director de Ciné-Journal, que el va rescatar de l’oblit.
A Hugo, però, trobem Méliès al seu quiosc de joguines i llaminadures, a l’estació de tren de Montparnasse, com un home tosc, sec, de pocs amics. O almenys això sembla. Amb tot, el geni del cinema no és el protagonista del film, de fet és l’home que descobrirà la màgia a Hugo, el nen orfe que viu amagat al rellotge de l’estació i que s’encarrega de fer-lo funcionar amb precisió, com li va ensenyar el seu pare. El petit Hugo sobreviu com pot a l’estació, sempre d’amagatotis, amb la companyia d’un autòmat que no funciona.
La pel·lícula està basada en el conte infantil de Brian Selznick La invenció d’Hug Cabret (2008), un conte que alhora va ser inspirat per un passatge d’Edison’s Eve (2002), de Gaby Wood, que tracta de l’obsessió d’Edison amb les nines mecàniques. De fet, Méliès va tenir una enorme col·lecció d’autòmats. I de tot això, John Logan en va fer un poti-poti perquè Scorsese rodés el seu divertimento en 3D, Hugo.
Hugo Cabret és un pelacanyes que malviu a Montparnasse, l’any 1930, amagant-se de l’autoritat, fins que un dia es fa amic d’una nena, la fillola del murri de la botiga de llaminadures i joguines extraordinàries on Hugo, de tant en tant, s’enduu alguna cosa. L’home acaba acollint el nen i, en aquell món ple d’autòmats i joguets, Hugo troba la peça que fa funcionar l’autòmat, que li té reservada una revelació, tot i que no és la que ell espera. Hugo està ansiós per llegir un missatge del seu pare, però l’autòmat dibuixarà la lluna amb el coet a l’ull i signarà: Georges Méliès.
Scorsese, autor de films com Infiltrats, Shutter Island, Casino, Taxi Driver, Un dels nostres, L’edat de la innocència, Gangs of New York i El llop de Wall Street, entre molts altres títols, va rodar a Hugo una història tant per a la canalla com per als adults, en què combina les noves tecnologies que permeten fer autèntiques animalades amb el cinema d’artesà, el dels orígens, el que va mamar Méliès.
Hugo és un gran desplegament visual, en què Scorsese no ha escatimat en recursos. Amb tot, el film desperta entre els espectadors algunes opinions contràries (de fet, el cinema hauria fracassat si no provoqués debat i divergències de punts de vista) i hi veuen dues pel·lícules en una: la primera part, en què coneixem Hugo i el seu pare, el rellotger de l’estació, i descobrim que es queda orfe i ha de malviure; i la segona part, amb el descobriment que el senyor del quiosc malcarat és el gran Méliès.
De fet, no ens enganyem, Hugo és un descarat homenatge al cinema, aquell que va fer vibrar Scorsese en la seva infantesa i joventut i que el va animar a convertir-se en un dels directors més importants del setè art. Quan Hugo es queda penjant d’una de les manetes del rellotge de Montparnasse, a punt d’estimbar-se, no hi veuen Harold Lloyd en l’escena més famosa de L’home mosca (1923) i que també ha passat a la posteritat de la història del cinema? A més, Scorsese aprofita per colar dibuixos i plans dels metratges originals de Méliès.
El director, quan deixa la càmera, també es dedica a l’estudi, preservació, restauració, digitalització i difusió de còpies de pel·lícules clàssiques mitjançant The Film Foundation, una associació que va crear l’any 1990.
Hugo, per tant, és un llargmetratge atípic en la filmografia d’Scorsese que contagia l’amor i la curiositat pel cinema, i desperta les ganes de saber més sobre aquest geni que va ser Méliès. Un film que seduirà els espectadors més immadurs i entendrirà els avesats a la gran pantalla, ja que hi descobriran clucades d’ull al món del cel·luloide. Bé, ara del digital.
Una pel·lícula per als romàntics del cinema d’abans però que no renuncien als avenços.