PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Cinema: Zoolander

Derek Zoolander (Ben Stiller) ha estat el model masculí més cotitzat dels darrers tres anys

Per IVÁN ÁLVAREZ

Derek Zoolander
Derek Zoolander | EL PERIÒDIC
ara que la segona entrega d’aquesta celebrada comèdia protagonitzada i dirigida per Ben Stiller comença a ocupar la cartellera, sembla un moment perfecte per reivindicar Zoolander. Una àcida crítica i satírica del món de la moda que, amb un humor que podria semblar massa tou i fàcil, aconsegueix portar a bon port la seva gran pretensió; la pura diversió.
 
Qui ha pogut seguir la carrera d’Stiller el trobarà en aquesta cinta del 2001 en la seva millor fase: acudits ràpids, gags memorables –qui no recorda l’escena de la benzinera amb el Wake me up before you go go dels Wham–i, en definitiva, un exercici espaterrant on aconsegueix expressar ràpida i eficientment tot el necessari perquè entenguem el context com el què és, un acudit. Zoolander resulta una feroç i hilarant paròdia del món de la moda i en general del culte a l’atractiu físic que permet la societat occidental del nostre temps.
 
La història ens porta a Derek Zoolander (Ben Stiller), el model masculí més famós del món, guanyador durant tres anys consecutius del premi de «Model de l’Any». Derek està a punt de recollir el seu quart guardó i mostra la superioritat i tranquil·litat en reeditar-lo com la d’aquell equip de futbol invencible que només es desplaça a la ciutat on es disputa la final per recollir la copa. I, com en aquesta ocasió, aquest excés de confiança acostuma a jugar males passades. Derek no atén a la seriosa competència per part de Hansel (Owen Wilson), un ros model, més jove que Derek, i amb una actitud molt més en línia amb la de la joventut actual. Mentre que Derek ocupa el seu temps desenvolupant l’expressió facial que l’ha fet famós, Hansel ho inverteix participant en esports extrems i activitats d’il·luminació espiritual. Mentrestant, un consorci mundial de modes acostumat a utilitzar mà d’obra infantil en països tercermundistes es veu amenaçat per les reformes laborals que el primer ministre de Malàisia desitja implementar. El consorci no pot permetre això, pel que decideixen eliminar al cap d’estat, tasca que li encarreguen a Mugatu (Will Ferrell), un mundialment famós dissenyador de modes, qui desenvolupa un pla perquè Zoolander tingui un paper preponderant en l’assassinat. El Relax de Frankie goes to Hollywood sempre té la clau que obre les portes de la malícia.
 
Una de les grans sorpreses de la pel·lícula és la desfilada de personatges que van apareixent per aportar el seu granet de sorra, encara que sigui ínfim, a la trama. Uns cameos inoblidables, desenes de cares conegudes que no només donen realisme a l’ambient en el qual desenvolupa la cinta, sinó que es converteixen en acudits per la seva mateixa presència. Des  del recordat David Bowie fins a Winona Ryder, Billy Zane o Stephen Dorff.
 
La mirada ‘Acero azul’/ Però si hi ha una imatge icònica i que ha traspassat els límits d’una simple cinta d’entreteniment són les famoses mirades de Derek Zoolander. Unes mirades especials, úniques, diferents i integrades en un model autèntic com ell –s’ha de notar la ironia–. La mirada Tigre, la Magnum, Blue steel (Acero Azul) o la Ferrari, que les fa sempre de la mateixa manera; és més, alguns diuen que totes les seves mirades són exactament la mateixa. A l’inici de la pel·lícula en una escena de premis ens mostren el calendari de Zoolander i veiem que el seu posi és exactament igual en totes les fotos. Un punt més de la caricatura del món de la moda que queda perfectament resolta.
 
El que es pot veure com l’acudit fàcil és el producte d’una aguda observació, ja que no mentim si s’afirma que molts models, en  la vida real, repeteixen unes quantes poses, o només són capaços de presentar un mateixa somriure. Alguns, per més que es moguin sempre acaben fent el mateix,  i és que, com el vestit de l’emperador que tots deien que el veien per ocultar la seva incapacitat, amb el posat Zoolander passa alguna cosa semblant.
 
A la pel·lícula es conjuga l’humor de traçada més gruixuda amb un subtil sarcasme de fons. Tot el que apareix en ella és rematadament bast, exagerat i estúpid però no per això menys realista i per això doblement hilarant. En definitiva, Stiller dirigeix amb talent i energia aquest film de ritme endimoniat, ple de gags inventius i d’inspirades actuacions d’actors secundaris. Una bomba de rellotgeria que fa esclatar el món de la moda en mil trossos i es mofa de la seva estupidesa creant una fantasia a la seva altura, tan ridícula i absurda com genial. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT