Els comerciants d’Encamp es manifesten poc optimistes pel que fa a una evolució en positiu del seu sector a la parròquia, com a mínim a curt termini. La tònica general entre els empresaris és la de celebrar iniciatives com l’‘Encamp de tapes’ organitzada per la Comissió de Festes de la vila amb la intenció de donar vida a l’àmbit de la restauració del poble, però poc confien en què dit incentiu tingui una repercussió quantificable en els pocs negocis que queden implantats a un indret ja popularment conegut –i no només a nivell local sinó també nacional–, com a «parròquia dormitori». 
 

Demà i fins el proper dia 26 de juny, tot adquirint al preu d’un euro un passaport en qualsevol dels bars i restaurants adherits al projecte, tots els públics –ja siguin visitants o residents– podran gaudir a Encamp d’una tapa banyada amb un quinto pel més que acceptable preu de dos euros. Més d’una vintena de privats s’han afegit a l’activitat gastronòmica amb l’esperança d’aplegar amb aquesta tercera edició més participants que els darrers anys, tot superant els 116 gormands que en gaudien l’inici d’estiu del 2015. En finalitzar el termini de durada d’aquesta aposta per les rutes de tapes, que inclou un bar incògnita com a entreteniment per al qui vulgui convertir-se en una versió certament llaminera de Sherlock, se sortejarà entre les persones que hagin completat el passaport un xec valorat en 100 euros. L’import servirà per a donar-se un tiberi a qualsevol dels restaurants encampadans.

Cercant atractius / La mesura pretén ser un al·licient de cara a activar la restauració però també per generar moviment als carrers d’una parròquia que «ha passat de ser el cor d’Andorra» a convertir-se en una zona per la que «la gent ja ni vol passar perquè no hi ha motius per a fer-ho», tal com lamenta una de les empresàries del lloc, aplegant el què sembla ser una opinió malauradament generalitzada.
 

«La ruta de les tapes és una proposta molt atractiva», segons va comentar un dels comerciants encampadans sense relació amb l’àmbit de la restauració: «Si es promociona bé i no només es va a cercar un públic jove, no en gaudirà solament la gent del poble i els adolescents atrets pel preu sinó que podria ser fins i tot una opció per activar una mica els carrers, com a mínim durant els dies en què això té lloc». Aquest mateix empresari, que prefereix no revelar el seu nom malgrat saber que «molts sinó la majoria pensen com jo», guarda, però, poc confiança en què això sigui així: «Ja ho van fer l’any passat i sí que hi va participar gent, però ni tan sols es van mirar els aparadors». 
 

L’Anna se cenyeix per la mateixa línia pessimista que aquest darrer testimoni. Veïna de tota la vida, lamenta que «la cosa està difícil per a Encamp». Sota el seu punt de vista, la falta d’actuació per part de l’òrgan comunal no és el problema de base. «La cosa ve de ja fa uns anys; amb la construcció del vial tothom qui es dirigeix a les pistes d’esquí o a Canillo prescindeix de passar per Encamp», diu, i afegeix que «tota manera, no hi ha res que els convidi a passar i quedar-se». La del Nou Vial sembla qüestió irresoluble. Està en boca de tot el poble, un poble certament desencantant per la buidor dels seus carrers. 
 

L’Associació d’Empresaris i Comerciants d’Encamp va presentar, encara en el transcurs de la passada legislatura, una proposta a l’equip comunal: tancar el vial. No s’exigia que la mesura fos permanent, òbviament; es tenia l’objectiu que els dissabtes, en què es desenvolupa el mercat de caràcter setmanal, es pogués tancar el tràfic per la carretera que se salta l’interior del poble. Des de l’entitat de comerços, que precisament impulsava aquest mercat per tal de dinamitzar una mica el sector, es va veure rebutjada una proposta que, segons el parer de la Mercè, «no hauria suposat grans col·lapses». Com a mínim, «tancar la circulació per als vehicles i restringir-lo per als camions», apunta l’Anna. 
 

L’actual equip de la casa comuna tampoc no sembla partidari d’aquesta proposició; l’actual cònsol major, Jordi Torres, secundava aleshores el lideratge de Jordi Mas, que va rebutjar la possibilitat de prohibir la circulació per la nova carretera encara que fos només un dia a la setmana. La totalitat dels comerciants requestats s’indignen en front d’aquesta negativa. «Es nota que ells tenen, a final de cada mes, el seu salari assegurat; no han de patir per cobrir com a mínim els costos que suposa tenir una petita botiga i treure’s un sou mòdic». 
 

«Sembla que hagin tirat la tovallola, en aquest aspecte», afirma la Mireia qui, d’altra banda, dista certament de l’opinió general: «Jo no crec que el problema sigui propi d’Encamp sinó que és més aviat general». Considera que són els comerciants, arreu del país, els qui s’han de moure per dinamitzar el seu món, en vista de la disminució del consum per consumir generada per la crisi i en què creu que tothom s’ha instal·lat per adquirir només aquelles coses necessàries per al dia a dia. 
 

D’altres parts rebutgen aquesta hipòtesi, però. Així, la dues treballadores amb entre 15 i 20 anys de feina a la parròquia, lamenten que els mateixos habitants de tota la vida vagin a emprendre els seus negocis a la Massana «perquè és molt més fàcil tirar endavant un negoci que a Encamp». «Com a mínim», coincideixen, «el Comú, si no vol fer res perquè ho ha donat per perdut, sí que hauria de donar altres facilitats als qui vulguin engegar una empresa». Posen com a exemple una mesura que l’actual cònsol va prometre durant la campanya electoral i que, de fet, ha complert però no en tota mesura, segons les dues empleades: rebaixar les taxes per tal que a l’empresari li sigui més senzill començar un projecte. La rebaixa dels lloguers i la rehabilitació d’estacionaments són altres de les propostes, entenent que en aquests aspectes no només entra el paper del comú sinó dels particulars.

Ministeri de Cultura / El trasllat no és ni molt menys imminent, però és la principal esperança dels comerciants encampadans: la instal·lació del departament cultural governamental a la parròquia. 

 

Els comerciants d’Encamp consideren que s’hauria de mirar «menys per heliports i urbanitzacions de luxe sense sortida» i més «pel nucli del poble, abandonat i fantasma com està».
 

La sensació que impera a Encamp és de desídia i resignació. Més, en vista que «és la Comissió de festes que tan es critica la que s’encarrega d’intentar donar vida al poble». Els comerciants, sector més tocat de la parròquia, no saben com evolucionarà la problemàtica, però hores d’ara no confien en una remuntada, com sí està passant en el context, en què fa mesos que es veuen brots verds.