ESCALDES-ENGORDANY
Lectures i escriptures tergiversades
Logopedes i famílies d’Andorra implementen un nou mètode per afavorir l’aprenentatge d’infants amb dislèxia
Confondre lletres, paraules i no llegir correctament són alguns dels símptomes que presenten infants amb dislèxia. «Els costa més llegir i escriure, i de petits els feien fer plastilina. T’adones que et fan figures de Lego espectaculars, però que no saben escriure ni una paraula», explica Bet Rossell, mare de tres nens, dos d’ells amb dislèxia. En el seu cas, això és hereditari, ja que el seu marit té aquesta patologia, que també tenen els seus fill d’11 i 9 anys. De fet, Rossell assegura que els seus nens tenen moltes capacitats per als treballs manuals i el de 9 anys, per exemple, ha estudiat un taller de robòtica. «Només els hi costa més llegir», puntualitza.
La logopeda Jana Rosell especifica que els nens que tenen dislèxia tenen dificultats amb la lectura i l’escriptura. Això es fa palès amb símptomes com que es mengen paraules o confonen lletres, per tant, la seva lectura és molt lenta i, en conseqüència, no són capaços de retenir el que acaben de llegir, fet que els genera una inseguretat. «Moltes vegades són nens que estan frustrats, que tenen l’autoestima molt baixa, que se senten inferiors a la resta perquè, entre els 7 i 9 anys, els nens es comparen molt» argumenta la logopeda.
Montserrat García, directora de Glifing, relata que al món un 15% de la canalla pateix dislèxia. Ara bé, puntualitza que en cada país no és igual i que també depèn de la llengua amb la qual aprenguin a llegir i escriure. «L’anglès o el francès són llengües molt poc transparents. Per tant, els nens que tenen dificultats de lectura i són de parla francesa o anglesa són més fàcils de trobar perquè faran més errors», assegura Garcia. En canvi, en el cas del castellà o del català es considera que són llengües més transparents. Així doncs, segons xifra que va donar a conèixer Garcia, a França al voltant d’un 18% dels nens i nenes tenen dislèxia, a Espanya un 10%, a Catalunya es mou entre el 10% i el 15%, mentre que al Principat no hi ha dades al respecte.
Dificultats per aprendre
Un dels problemes principals que troben aquests infants és que no poden seguir les classes d’una manera normal, ja que com que els costa llegir també els és complicat aprendre el temari. A vegades, però, en les escoles no ho detecten. En el cas dels fills de la Bet Rossell, al gran ho van detectar els seus pares, però al petit una professora del centre educatiu.
Però cada vegada hi ha més eines per esbrinar si un infant és dislèxic. Aquest és el cas de Glifing, un sistema digital, que funciona mitjançant un portal web, que detecta els casos de dislèxia, però també ajuda la canalla a combatre la patologia. En el cas de Catalunya, aquest sistema s’ha començat a implementar a les aules. A partir de primer de primària es fa una petita avaluació el nen, d’uns deu minuts, exposa Garcia. A través d’uns indicadors i diverses proves veuen la velocitat de lectura del nen tant en via lèxica com fonològica, així com la precisió i la comprensió del que llegeixen, relata Garcia.
Però, a més, Glifing també és un sistema per combatre la dislèxia. Tot i que en el Principat no l’utilitza cap centre educatiu, sí que hi ha professionals i famílies que l’han començat a implementar. Aquest és el cas de la logopeda Jana Rosell que, alhora, tracta els fills de la Bet Rossell.
Glifing, explica Jana Rosell, consisteix en una espècie de carrera de paraules, en la qual el nen o nena les llegeix. Això fa que cada cop aprenguin a llegir més de pressa. A més, utilitzen un sistema de la no-paraula, que són mots sense sentit, però que es poden llegir.
Això és així, explica Bet Rossell, perquè els dislèxics tendeixen a inventar-se les paraules segons el context. Així doncs, a través de mots que no existeixen, s’obliguen a llegir la paraula sencera. En total, aquest sistema comporta un quart d’hora d’exercici durant cinc dies de la setmana. Per això, la mare afirma que es requereix «molta constància».
Però si una virtut té aquest sistema, segons la mare i la logopeda, és que ajuda a recuperar la confiança de l’infant. Al final de cada prova s’inclou un sistema d’avaluació i l’usuari veu com prospera. «Quan comencen a treballar i veuen que poden millorar són canalla a la qual de seguida puja l’autoestima», remarca Jana Rosell.
La mare posa el cas del seu fill gran que, assegura, és molt competitiu. Per això, amb aquest sistema es va anar reptant a ell mateix i ara està en el mateix nivell de comprensió lectora que la resta de la classe.
A banda de sistemes com Glifing, tant Garcia com la logopeda argumenten que des de les escoles han de fer programes especials per als nois i noies amb dislèxia. «Si al sistema escolar no hi ha cap intervenció específica per ells, van passant els dies, les lliçons i els objectius i ells no els assoleixen i cada cop estan més lluny de la mitjana», argumenta Guerrero.
«Són estudiants amb la intel·ligència perfecta, però tenen més dificultats per llegir», remarca Jana Rossell. Per això, exposa, recomanen als mestres que els posin lectures més curtes, els adaptin els textos o els facin exàmens orals.
Sigui com sigui, la dislèxia és una patologia que els durarà tota la vida, però si aprenen les eines adequades podran realitzar els estudis que desitgin, fins i tot, universitaris.
La logopeda Jana Rosell especifica que els nens que tenen dislèxia tenen dificultats amb la lectura i l’escriptura. Això es fa palès amb símptomes com que es mengen paraules o confonen lletres, per tant, la seva lectura és molt lenta i, en conseqüència, no són capaços de retenir el que acaben de llegir, fet que els genera una inseguretat. «Moltes vegades són nens que estan frustrats, que tenen l’autoestima molt baixa, que se senten inferiors a la resta perquè, entre els 7 i 9 anys, els nens es comparen molt» argumenta la logopeda.
Montserrat García, directora de Glifing, relata que al món un 15% de la canalla pateix dislèxia. Ara bé, puntualitza que en cada país no és igual i que també depèn de la llengua amb la qual aprenguin a llegir i escriure. «L’anglès o el francès són llengües molt poc transparents. Per tant, els nens que tenen dificultats de lectura i són de parla francesa o anglesa són més fàcils de trobar perquè faran més errors», assegura Garcia. En canvi, en el cas del castellà o del català es considera que són llengües més transparents. Així doncs, segons xifra que va donar a conèixer Garcia, a França al voltant d’un 18% dels nens i nenes tenen dislèxia, a Espanya un 10%, a Catalunya es mou entre el 10% i el 15%, mentre que al Principat no hi ha dades al respecte.
Dificultats per aprendre
Un dels problemes principals que troben aquests infants és que no poden seguir les classes d’una manera normal, ja que com que els costa llegir també els és complicat aprendre el temari. A vegades, però, en les escoles no ho detecten. En el cas dels fills de la Bet Rossell, al gran ho van detectar els seus pares, però al petit una professora del centre educatiu.
Però cada vegada hi ha més eines per esbrinar si un infant és dislèxic. Aquest és el cas de Glifing, un sistema digital, que funciona mitjançant un portal web, que detecta els casos de dislèxia, però també ajuda la canalla a combatre la patologia. En el cas de Catalunya, aquest sistema s’ha començat a implementar a les aules. A partir de primer de primària es fa una petita avaluació el nen, d’uns deu minuts, exposa Garcia. A través d’uns indicadors i diverses proves veuen la velocitat de lectura del nen tant en via lèxica com fonològica, així com la precisió i la comprensió del que llegeixen, relata Garcia.
Però, a més, Glifing també és un sistema per combatre la dislèxia. Tot i que en el Principat no l’utilitza cap centre educatiu, sí que hi ha professionals i famílies que l’han començat a implementar. Aquest és el cas de la logopeda Jana Rosell que, alhora, tracta els fills de la Bet Rossell.
Glifing, explica Jana Rosell, consisteix en una espècie de carrera de paraules, en la qual el nen o nena les llegeix. Això fa que cada cop aprenguin a llegir més de pressa. A més, utilitzen un sistema de la no-paraula, que són mots sense sentit, però que es poden llegir.
Això és així, explica Bet Rossell, perquè els dislèxics tendeixen a inventar-se les paraules segons el context. Així doncs, a través de mots que no existeixen, s’obliguen a llegir la paraula sencera. En total, aquest sistema comporta un quart d’hora d’exercici durant cinc dies de la setmana. Per això, la mare afirma que es requereix «molta constància».
Però si una virtut té aquest sistema, segons la mare i la logopeda, és que ajuda a recuperar la confiança de l’infant. Al final de cada prova s’inclou un sistema d’avaluació i l’usuari veu com prospera. «Quan comencen a treballar i veuen que poden millorar són canalla a la qual de seguida puja l’autoestima», remarca Jana Rosell.
La mare posa el cas del seu fill gran que, assegura, és molt competitiu. Per això, amb aquest sistema es va anar reptant a ell mateix i ara està en el mateix nivell de comprensió lectora que la resta de la classe.
A banda de sistemes com Glifing, tant Garcia com la logopeda argumenten que des de les escoles han de fer programes especials per als nois i noies amb dislèxia. «Si al sistema escolar no hi ha cap intervenció específica per ells, van passant els dies, les lliçons i els objectius i ells no els assoleixen i cada cop estan més lluny de la mitjana», argumenta Guerrero.
«Són estudiants amb la intel·ligència perfecta, però tenen més dificultats per llegir», remarca Jana Rossell. Per això, exposa, recomanen als mestres que els posin lectures més curtes, els adaptin els textos o els facin exàmens orals.
Sigui com sigui, la dislèxia és una patologia que els durarà tota la vida, però si aprenen les eines adequades podran realitzar els estudis que desitgin, fins i tot, universitaris.