PUBLICITAT

Ordino

Els porquets més adorables de la Cortinada

Bob i Nano són dues mascotes tan atípiques com famoses a tota la parròquia ordinenca

Lautaro passeja el Bob i el Nano per la zona del restaurant Font Blanca, ahir.
Lautaro passeja el Bob i el Nano per la zona del restaurant Font Blanca, ahir. | Sergi Pérez

Pocs ordinencs deuen quedar que no sàpiguen qui són el Bob i el Nano. Pel nom, tenen tota la pinta de ser animals de companyia, com així és. Però la originalitat d’aquesta història radica en què no són cap gos ni cap gat. Són dos porquets que no fan més que arrencar somriures a tot aquell que es creua amb ells. Són adorables, divertits, un blanc i l’altre negre.
«És impossible que passin desapercebuts», destaca el seu amo i resident al Principat, Lautaro López (Argentina, 1976). «Vivim a la Cortinada, on tothom els coneix quan els trec al carrer, fins i tot han estat a punt de provocar algun accident perquè els cotxes que passen paren per veure l’escena... I molts baixen i es fan una foto amb ells!», explica amb orgull. 

Lautaro no és cap pagès ni res similar que visqui en una casa de camp. Treballa com a cap de manteniment d’Hotels Plaza i viu en un apartament amb les dues mascotes, d’una raça de laboratori que té uns 20 anys d’existència que es diu mini pig. «Aquella associació que fem dels porcs amb la mala olor i la brutícia és una gran mentida», apunta Lautaro. «No fan olor. Almenys aquests dos són molt nets, obedients i afectuosos. Estic orgullosíssim de tenir-los».

Però què fa el Lautaro amb dos porcs a casa seva? «A la gent li agrada el clàssic gos, però a mi sempre m’han agradat les mascotes diferents. De petit, a l’Argentina tenia més contacte amb el camp i vaig adoptar quatre o cinc nadons de cabra i ovella», recorda. Ara continua amb la tradició de tenir animals de companyia per culpa del seu fill, el Simó. «La seva primera mascota va ser una fura, però va morir de vella i els papis [llavors Lautaro estava casat] vam decidir no comprar-li una altra per recomanació. Té una olor molt peculiar i, per a molta gent, pot ser molesta». 

El petit tenia por als gossos, per tant la opció fàcil va quedar descartada. Un dia, Simó va veure a l’iPad un porquet menjant un gelat –seria la Pepa Pig?– i va veure la llum: «En vull un», va dir. D’això fa dos anys. Lautaro es va posar a buscar per internet fins que va trobar el Bob [en honor als Minions] i li van enviar per MRW, que té un servei per al transport de mascotes. Al cap d’un temps, coses de la vida, es va separar de la seva dona i va ser llavors quan es va plantejar comprar un altre: «Bob necessitava un amic per fer-li companyia mentre jo treballo», reflexiona Lautaro. I va arribar el Nano; un més a casa. 

D’inici la convivència va ser dura «fins el punt que em vaig plantejar tornar-lo» perquè Nano és tot amor i Bob, esquerp com ell sol. Però amb el temps, es van acabar fent amics. Fins avui. Un pesa 40 quilos i té uns cinc anys l’altre va pels 25 i en té tres. Mengen fruita, verdura i avena amb llet de soja. «Molt sibarites, ells», comenta Lautaro amb un somriure de resignació, «però després són un encant. El Bob sempre se m’adorm a la nit quan estic al sofà. Aquests detalls són impagables...». 

Tots tres i el Simó, quan és el torn d’anar a dormir a casa del papa, formen una família feliç que no descarten tornar a ampliar. Perquè Simó ja no té por als gossos i ara sí en vol un. I el Lautaro continua sent fidel a les mascotes atípiques i vol una cabreta. «Però no sé si podria acostumar-se al fred». El temps dirà. En tot cas,estiguin atents quan passin per la Cortinada.

Comenta aquest article

PUBLICITAT