Trenta anys fent rodar les falles. Recuperar aquesta tradició dels Pirineus a Andorra no ha estat un camí de roses, segons relata Albert Roig, que acaba d’escriure el llibre Roda el foc, 30 anys de les falles d’Andorra la Vella (Anem Editors i Pagès Editors, 2017).

En un ambient hostil, el Sant Joan del 1987 un grup de persones va començar a rodar les falles a Andorra la Vella, una tradició molt arrelada a començaments del segle XX, però que havia caigut en l’oblit. D’aquella primera rodada a la plaça del Poble, però,  «no hi ha cap mostra documental», explica Roig a EL PERIÒDIC, que hi afegeix que, de fet, ni tan sols els mateixos assistents se’n recorden qui estava aquell dia. Sigui com sigui, això va iniciar un camí que ha acabat amb la proclamació de les falles dels Pirineu com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de l’Organització de les Nacions Unides de l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco). 

Roig relata que el rescat d’aquesta tradició neix d’una conversa que va mantenir el llavors conseller del Comú d’Andorra la Vella, Pere Canturri, amb el que era el president de la colla gegantera, Fidel Solsona. El conseller va proposar a Solsona recuperar aquella festa. Ara bé, Canturri va deixar les funcions al comú el 1988 i el consistori local no va donar suport a la festivitat, ja que considerava que era perillosa, exposa Roig. 

Les primeres falles eren fetes d’escorça i  saltaven espurnes, que després es podien acabar incendiant. Per això, al costat dels fallaires anaven els portadors d’aigua per apagar les possibles restes que poguessin calar foc. 

També, per reduir la perillositat, es va començar a transformar la falla fins a convertir-se en el que coneixem avui en dia. Després es va optar per una altra modalitat que consistia embolicar en una malla de ferro  botafocs i paper de torxa o parafina. Aquesta falla va començar a rodar el 1990. Ara bé, la construcció tampoc va acabar de millorar els problemes de seguretat, narra Roig. El problema és que del paper de torxa regalimava cera que tacava el terra, els comerços, la gent i els mateixos fallaires, ressalta Roig. A més, els botafocs sortien disparats provocant més d’un ensurt. 

En un viatge de Solsona amb la seva dona, Cristina Casal, a França el maig del 1994 van visitar el Musée Historique de Papier - Moulin Richard de Bas a Ambert. Allà van descobrir el paper de pi i arran d’un cosí seu que vivia a Piera, van descobrir l’existència del Museu Molí Paperer de Capellades. Aquell any van rodar les primeres falles de paper de pi, però que no es van implementar fins un any més tard i que són les que avui s’utilitzen.

El 1996, però, el món de les falles va viure una de les seves pitjors crisis: el comú no els va autoritzar a sortir per temes de seguretat. Això va provocar que els fallaires fessin rodar el foc en la clandestinitat. D’altra banda, el 1991 es va crear la Comissió de Focs, que entre altres coses organitzava les falles i com a entitat anava de capa caiguda. «Com sempre passa amb aquestes coses, no hi ha relleu generacional», ressalta Roig. 

Ara bé, tot i la crisi del 1996, aquell any es va crear el Centre de la Cultura Catalana que va absorbir la Comissió de Focs i va impulsar les falles de nou.  Aquesta entitat tenia com a missió recuperar les tradicions catalanes. Per això, també arran de la història del pas de Carlemany per Andorra en la seva lluita contra els àrabs, es va crear l’imaginari que va donar forma a la llegenda de Fontargent i a través de la qual des del 1997 i fins avui es decideix qui serà el fallaire major d’Andorra la Vella. Es creu que el cavall de Carlemany va estar a la Vall d’Incles i el fallaire major sortint amaga una argolla, que diversos grups han de buscar en la muntanya. El líder del grup que l’ha troba es converteix en fallaire major. També amb aquesta entitat es va aconseguir que Sant Julià, al 1997; Encamp, al 1998, i Escaldes-Engordany al 2000, recuperessin la tradició de les falles, que són les altres parròquies que avui en dia també roden foc per Sant Joan. 

Però arran de la crisi, aquesta entitat va deixar de rebre finançament i les falles van tornar a estar a punt de tocades de mort.
Ara bé, un nou projecte li va donar un impuls. A partir del 2008, es va començar a tenir contactes amb altres fallaires del Pirineu. En el marc d’això, el 2010 els fallaires de Llesp (Alta Ribagorça) Xavi Ferré i Sergi Ricard van visitar el Principat. També, en aquest context, es va realitzar una conferència divulgativa sobre aquesta tradició a la casa Bauró el 16 de juny del 2011 i que va anar a càrrec de Xavi Burgos, Albert Samarra i Fidel Solsona. En la cita, a primera fila, estava la llavors cònsol d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer. Segons Roig, això va suposar un abans i un després, ja que a partir de llavors Ferrer i el comú de la capital van començar a donar suport a les falles. A partir d’aquí la festa creix i s’incorporen nous elements com el ball de bruixes o el bateig del foc (2013). 

El futur de les falles

El 2012 es va començar a treballar amb França i Espanya la candidatura de la Unesco, que finalment va atorgar el reconeixement  el 2015.  Els esforços no s’acaben aquí. Roig exposa que aquesta candidatura s’ha de mantenir i, això, només es pot aconseguir si se segueix impulsant la tradició. Per això, les quatre associacions fallaires del país estan treballant  conjuntament per crear una entitat nacional que sigui la interlocutora amb el Govern i en l’àmbit internacional. 
Per elaborar el llibre, Roig s’ha basat en entrevistes, així com amb documents particulars, de la Comissió de Focs, dels fallaires d’Andorra la Vella i el que es va presentar a la Unesco.