Andorra va intentar resistir la incursió vikinga de totes les maneres possibles i al final, tot i sortir derrotats, van demostrar una bona imatge. Però Islàndia no és Geòrgia ni Letònia ni Kazakhstan i, en aquest cas, els visitants si van poder assaltar el fortí. 

Els andorrans van donar la cara en tot moment, van fer un joc sensacional i només van perdre per 0 a 2, i, tenint en compte el rival al qual s’enfrontaven, s’ha de valorar, van pel bon camí. I faran coses grans. Amb aquest nivell, amb aquest joc i amb aquesta concentració es podran treure punts. 

Així, en els primers minuts, Andorra va mostrar una cara molt forta, aconseguint fins a cinc córners, però no van aconseguir cap ocasió clara i mentrestant, els islandesos, que feien gala del seu poder físic, sense mostrar un nivell molt elevat, s’apropaven sense problemes. Al minut sis, Ragnar Sigurdsson ja va fer la primera centrada perillosa i poc després, Alfred Finnboggasson va tenir la primera clara oportunitat, enviant-la per sobre del travesser. Després, Andorra va començar a créixer i es va apropar a la porteria rival sense causar  perills però aconseguint córners que noacabaven a porteria. Era un avís i Islàndia no volia ensurts. D’aquesta manera, els andorrans seguien defensant bé, tapant forats i creixent. 

Tot i això, al minut 22, després d’un córner, Birkir Bjarnason va rematar al fons de la xarxa per esvair els dubtes i va estrenar l’electrònic. 

El gol ja havia arribat i l’afició visitant començava a posar en marxa el ritual viking. Tot i això, Andorra no es va rendir i el conujunt no es va desconcentrar, de manera que  va seguir fent el seu joc, buscant apropar-se a porteria i fer les coses bé. De fet, al minut 29, Joan Cervós tenia una ocasió que obligava a intervenir a Hanne Halldórsson i poc després, Gylfi Sigurdssoon xutava amb potència però José Antonio Gomes intervenia de manera brillant. No passava res, no arribaven més gols. I Andorra tenia oportunitats. Precisament, era el capità Ildefons Lima qui tenia una bona ocasió després de rematar una falta de Cristian Kiki Martínez. Halldórsson, de nou havia d’aturar la pilota. 

D’aquesta manera, fins al final de la primera part, el conjunt viking va seguir atacant, però no aconseguien l’èxit. I Andorra, quan podia, intentava generar perill, demostrant que el nivell i la imatge de la selecció ha canviat, que es pot enfrontar a les més grans. 

Així, a la represa, amb un resultat de 0 a 1 en el marcador, la moral seguia ben alta i els tricolor es van atrevir a respondre sense por als visitants, buscant gol quan tenien la pilota, ja que, com estava previst en el guió, van ser els visitants qui van controlar el partit i van tenir la possessió tota l’estona.  Però Andorra podria haver anotat perfectament. A més, els visitants no estaven sumant com podria haver semblat en un principi i això donava esperances a mesura que passaven els minuts. Tocava creure en un miracle encara que, està clar, la tècnica i el joc visitant seguia sent molt superior. Però Andorra mai es rendeix. Andorra no té por ni d’Islàndia ni de ningú. 

En aquest sentit, els minuts anaven passant i Andorra s’anava fent més forta darrere, fet que servia per intentar construir alguna jugada i, pot ser, des d’alguna falta, intentar el gol. 

Al minut 64, després d’una falta de Kiki, Andorra quasi ho aconsegueix i poc després, el capità islandès, Arnor Gunarrsson, va tenir una gran oportunitat que va estar a punt de convertir-se en el segon gol, però va sortir lleugerament desviada per la dreta, encara que l’estadi havia emmudit per segons. 

Segon gol, estocada

 Quan faltaven deu minuts pel final, Islàndia va augmentar el ritme, perquè no en tenia prou amb un gol i va ser Vidar Kjartansson qui, des de dins de l’àrea petita la va enviar per tota l’esquadra. Després, amb el partit sentenciat i sense opcions, els andorrans es van limitar a no rebre més gols i a esperar a un rival més assequible. En aquest sentit, encara que Islàndia és una gran potència, els tricolor van demostrar que un conjunt com Moldàvia o Albània, a casa, pot ser molt assequible. Encara que tocarà remar, i molt. Però res està perdut. Tot pot passar. I es plantarà cara a qui faci falta, inclòs a França, la campiona del Món, que encara ha de derrocar el fortí nacional.

Ara, Albània és el pròxim rival a batre, un equip que Andorra ja ha vençut, encara que fa molts anys. La història serà diferent. O no.