PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Claudia Riera: «A Andorra es dona poc suport als artistes per poder sobreviure a casa»

Amb 23 anys, l'acriu viu avui l'estrena de la seva primera ficció televisiva amb 'Les de l'hoquei' de TV3

Per Meritxell Prat

La Claudia Riera en una imatge del rodatge de la sèrie.
La Claudia Riera en una imatge del rodatge de la sèrie. | @xavi_a7rii

Amb 23 anys avui viurà l’estrena de la seva primera ficció televisiva, Les de l’hoquei, la nova sèrie de TV3. Reivindica el paper de les dones i el d’un esport que no ocupa portades i del qual assegura haver-se enamorat. Tot i la joventut, es troba en un moment dolç de feina que l’ha obligat a congelar la seva formació a l’Institut del Teatre.

–Nerviosa per l’estrena de la sèrie?
–Sí, moltíssim. Tinc moltíssimes ganes de poder compartir aquest projecte tan especial. A part que és el primer projecte en ficció televisiva que faig. Tenim molts nervis i ganes de compartir això que ha sigut tan excepcional per a nosaltres a l’hora de rodar-ho i interpretar-ho, amb personatges tan entusiastes, combatius. A veure com les rebrà la gent i si les estimen tant com nosaltres.

–Han definit la sèrie com juvenil, femenina i feminista. Feia falta una ficció com aquesta?
–Sí, sens dubte és molt important i més en la televisió pública que es vegi una visió femenina, és una sèrie que parla de dones i d’homes, tot i que el pes el portem les dones, tant joves com adultes. Sí que està destinada a un públic jove però penso que també pot arribar a un públic adult.

–Agafaran el relleu de Merlí, que va ser un èxit. Els preocupa no estar al mateix nivell?
–No, gens. Hi va haver Merlí i abans Polseres Vermelles, però són sèries diferents. Són sèries que parlen de coses diferents. Però no ens fa vertigen. És una sèrie que parla sobre problemes reals, problemes de dones, problemes de l’adolescència, de la vida adulta i de com ho enfoquem. 

–Parlem del seu personatge, la Gina. Com la definiria?
–La Gina és una noia positiva, amb molta llum, amb molta energia, una lluitadora nata, sens dubte, que té la capacitat de fer que les seves idees esbojarrades, la gent se les cregui. Quan tot és fosc, ella veu un fil de llum i hi va, i d’alguna manera fa que la gent cregui que aquest fil és el bo per molt que sembli impossible, inviable o una idea catastròfica.

–És una mica la que porta l’esperança.
–Sí, potser té una mica d’això, de lluitar i no esperar que caigui una estrella del cel.

–Comenta que té idees esbojarrades. Veurem moltes aventures en la seva trama?
–Sí que té situacions divertides, sí que té alguna idea esbojarrada, però no totes ho són. No tota la trama va d’això, però sí a l’inici. De fet, la Gina és un personatge que al principi és una mica més satèl·lit perquè no està a l’equip, però és la millor amiga de la Lorena, una de les jugadores, i per tant, la seva connexió amb l’equip és a partir de la Lorena. Però després, cada cop va entrant més en diferents trames.

–Li fa respecte pensar que el seu personatge pot acabar sent un referent per als joves seguidors de la sèrie?
–La veritat és que jo, Claudia Riera, soc un desastre (riu), però tinc la gran fortuna que m’ha tocat un personatge, com a totes, real i preciós. I crec que tothom pot tenir empatia amb un o un altre. Són personatges que fan una declaració de bondat, d’amistat, de companyonia, de lluita, d’amor, i creuen en elles. Llavors, que algú pugui sentir empatia i prendre-ho com a exemple –prendre l’exemple de lluitar pel que vols encara que et diguin que no o que ningú hi cregui–, jo feliç.

–Es veu preparada per afrontar la fama?
–No gens! Però sé que la fama va de la maneta amb la professió. Soc actriu i estic absolutament enamorada de la meva professió, la meva feina és indissociable de la meva persona, i quan fas aquest tipus de projectes que tenen tanta difusió sí que pot haver-hi fama. I si ve, benvingut serà, que també és una aprovació de la teva feina. Però no em preocupa massa la fama. El que vingui, benvingut serà i ho afrontarem des de terra perquè sabem d’on venim totes.

–Com ha anat això d’enfundar-se uns patins? Ja en sabia o n’ha hagut d’aprendre?
–No era gens experta amb el tema. Vam fer tres càstings, dos d’interpretació i un de patinatge. En el de patinatge havíem de saber patinar un mínim. Però sobretot buscaven moltes aptituds perquè havíem d’aprendre no només a patinar, sinó també a jugar a hoquei, cosa que no és fàcil, en un temps rècord. Vam entrenar durant dos mesos, tres hores al dia, de dilluns a divendres. Totes ens hi vam posar amb moltes ganes i vam millorar moltíssim. 

–I ara saben jugar a hoquei.
–Juguem a hoquei amb totes les cometes del món. Tenim dobles, unes dobles meravelloses, que són jugadores, sobretot, del Manlleu i de Palau de Plegamans, i gràcies a elles ha estat possible que aquesta ficció sigui real. Que pugui semblar que juguem a hoquei des dels 5 anys.

–Crec que havia comentat que és un esport que l’ha enganxat i que volia mirar d’implicar-s’hi. Ja ha tingut temps?
–Soc una persona a qui li agrada molt l’esport i començar un nou esport que et genera adrenalina, que és agressiu... Quan es va acabar la sèrie, ens vam treure els patins i els vam guardar en una caixa. Vaig plorar molt perquè no volia deixar de patinar! 

–La van convidar les noies de l’Andorra Hoquei Club.
–Sí i m’he plantejat seriosament poder entrenar amb algun equip, però estic a Barcelona i es fa complicat jugar a Andorra. En tot cas, a mi m’agradaria entrenar per seguir millorant i només per amor a l’esport. Però ara és inviable per tema d’horaris. Per sort estic treballant molt i és impossible comprometre’m. Però sí que he trobat un esport que m’ha fet sentir viva, somriure molt i suar moltíssim.

–Promocionen un esport que sovint queda en un segon pla. N’està orgullosa?
–Sí, un dels grans orgulls és donar visibilitat a aquest esport. El fet de rodar amb dobles ha fet que estem molt lligades a com viuen el seu esport, que és una entrega màxima. I de cop t’adones que són molt bones, que ho viuen amb una passió increïble i no s’hi poden dedicar professionalment. I és una llàstima. Jo m’he enamorat d’aquest esport. Són gladiadores aquestes jugadores!

–Comentava que té molta feina. Què fa actualment? 
–Ara mateix estic rodant una pel·lícula que acabaré al maig, que es diu L’ofrena, dirigida per Ventura Durall.

–Té alguna cosa més en cartera?
–Albiro coses, però no les puc avançar encara perquè encara no està tancat del tot, per això prefereixo no dir res més.

–Tenen una feina difícil pel que fa a l’estabilitat.
–És una feina de masoquistes, sincerament. Jo me l’estimo molt i em sento molt afortunada de fer-la, no ho canviaria per res del món, però soc conscient que hi ha una inestabilitat econòmica i vital. Potser ara treballo molt i després, durant tres anys, no tinc res. Al final és el risc que prens. Quan vaig decidir ser actriu professional vaig decidir que m’era igual si als 42 anys seguia compartint pis. És la meva vida, no puc no fer això.

–I la veurem a Andorra?
–No, de moment a Andorra no. Vaig fer Alba o el jardí de les delícies en una funció única a Sant Julià, però de moment res més. Llàstima.

–És un altre hàndicap que han de sumar els actors del país, que difícilment es poden quedar al Principat.
–Sí, és un gran hàndicap, has de marxar segur. Hi ha pocs projectes i crec que es dona poc suport als artistes del país perquè puguem sobreviure a casa. Però fem art i l’art és igual a tot el món. No hi ha un lloc fix. Jo ara visc a Barcelona perquè  hi treballo, però si em surt un projecte a Madrid, me n’aniré a Madrid. I si surt a Mèxic també, no em tancaré portes. Aniré on calgui. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT