Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Per molta gent, buscar l’amor és com anar de compres, visiten tot el magatzem, perdent-se entre els seus passadissos, comparant els productes per trobar el millor preu. Es fixen en els seus embalatges, les seves fotografies, les seves formes, el seu origen, si no té cap defecte de fàbrica i, si els transmeten confiança, se’ls emporten. Doncs en les aplicacions amoroses funcionen exactament igual: la gent penja les seves millors fotos, amb un gran somriure esperant que algú es decanti per ells. És a dir, està oferint bellesa o atracció física i busca rebre amor a canvi. És una situació contradictòria perquè l’aparença física no és sinònim de cultura, d’educació o d’intel·ligència i, encara menys, d’empatia. És com si comprem un cotxe d’ocasió fixant-nos només en la seva carrosseria. Pot estar perfecte per fora, però tenir el motor cremat, la suspensió defectuosa, els frens gastats, etc. Segurament que ningú d’entre nosaltres compraria un vehicle només per la seva aparença, per molt bonic que sigui. Per tant, s’està potenciant la superficialitat de les relacions personals, però també s’ha de dir que moltes vegades és justament l’objectiu. Perquè si la persona està buscant només sexe, és una eina perfecta, atès que s’estalvia molt de temps, les dues parts es posen d’acord i marquen una cita. 

Igualment, hem de tenir present que els temps han canviat i actualment, a causa de l’elevat cost de la vida, bastant gent ha de treballar més de les 40 hores setmanals per poder fer front a les despeses mensuals. Això, per una banda, i, per l’altra, també està la gent que una vegada acaba la seva jornada laboral de vuit hores ha d’anar a fer la compra, tenir cura dels fills, anar al gimnàs, etc. o simplement no és gaire sociable i prefereix quedar-se a casa. Amb això vull dir que hi ha diversitat d’estils de vida i un d’ells el viu la gent separada amb fills, que no poden dividir les tasques i, consegüentment, han de dedicar tot el seu temps a tenir cura de la casa i dels fills. Per tant, gairebé no surten amb els amics i així no interactuen i no coneixen gent nova. Aleshores, l’única opció viable que tenen a l’abast són les aplicacions amoroses, però també és cert que el ventall és molt més ampli. I és que fins a l’aparició d’aquesta tecnologia, la majoria de les relacions sexuals o sentimentals es produïen entre persones del mateix poble o ciutat i, a més, de cercles socials similars. Per contra, ara hi ha l’opció d’interactuar amb qualsevol part del món i amb classes socials diferents, atès que les distàncies quilomètriques, tot i ser les mateixes, es realitzen en menor temps i més còmodament.

Podem fer un trajecte de 300 quilòmetres en menys de tres hores i no ressentir-nos físicament. Igualment, un altre punt que les fa encara més atractives és que l’usuari pot estar treballant o fent qualsevol activitat mentre les fa servir. Pot intercanviar missatges amb l’altra part, sense haver d’estar físicament amb ella i, per tant, fa sensació de control perquè pot escollir quan interactuar i quan deixar de fer-ho sense haver de donar gaires explicacions. És com estar enfront d’un aparador humà, però amb l’avantatge que no està limitat físicament, donat que qualsevol persona del planeta el pot veure. Els únics requisits són disposar d’internet i d’un telèfon mòbil, ordinador o tauleta i, a partir d’aquí, participar en la batalla per a conquistar el maniquí en qüestió. Això no obstant, quan la intenció és buscar una relació estable, la cosa es complica, i és que hi ha dos perfils que ho tenen més difícil: els homes d’entre 18 i 25 anys, i les dones de més de 45 anys. La complicació sorgeix perquè les dones joves no estan interessades en els homes de la seva mateixa edat, els volen més madurs i als homes de més de 45 anys els passa igual, però a la inversa, volen dones més joves. Per tant, si només es busca sexe, les probabilitats es disparen, però, en canvi, si es busca una relació seriosa, disminueixen dràsticament. Vivim en una societat accelerada, ho volem tot a l’instant, però referent a les relacions estables en el temps, funciona a l’inrevés, requereixen paciència, i hores de treball perquè no estan fetes a mida. Altrament, a força de buscar l’amor a internet, la persona perd la capacitat de conversar instrumentalment, no té estratègies de comunicació (seducció) i, per tant, la seva conducta no verbal (mirades i gestos corporals) no va en consonància amb les seves paraules. Convé destacar que no és igual comunicar-nos a través d’una pantalla que fer-ho presencialment, perquè podem estar parlant amb la persona i, simultàniament, estar mirant cap a un altre lloc o movent-nos sense parar perquè estem inquiets. En aquest cas, potser la conversa els està avorrint i no poden evitar despistar-se i desviar la mirada. Després, com tampoc tenen les eines mentals de seducció, són incapaços d’expressar de manera correcta els seus desitjos, els nervis els traeixen.

No són capaços de controlar-se i en part és perquè, quan estaven interactuant virtualment, la major part de les vegades han exagerat o s’han inventat les seves aficions, com per exemple: asseguren que són viatgers quan només ho fan una vegada l’any; diuen que són esportistes i després no caminen ni per anar a comprar el pa; diuen que els encanta el teatre i només hi han anat en una ocasió. Són conductes que una vegada estem amb la persona destaquen per la seva absència. Es podrien definir com l’engany amorós, la persona crea una personalitat feta a mida per a l’altra part, donat que és la mercaderia que estava buscant. Algú amb unes característiques en concret, amb qui passar una bona estona, sense discutir, ni crear conflictes; però sense haver d’invertir el mateix temps. És a dir, es pretén que una relació que està just començant tingui les mateixes característiques que una de diversos anys. S’està exigint una confiança i unes maneres de comportar-se que només sorgeixen amb la interacció contínua, superant les etapes, negociant i acceptant les normes de convivència de l’altra persona.