• Igual que la bona sort, la mala sort també es dissenya

Foto:

Hi ha qui converteix en or tot el que toca. O això deia la vella faula. Jo avui vull explicar-vos la història del Cristian, que converteix en fum tot el que toca. I dic fum per no dir merda, que no seria políticament gaire correcte, tot i que sí molt més exacte.

Per convertir-ho tot en or cal tenir metes a aconseguir, cal ser perseverant, lluitador, competent, optimista, segur de si mateix. Ningú toca èxit de manera sostinguda en el temps sense aquestes característiques. La sort es dissenya, no surt ni de la grossa de Nadal ni de les prediccions d'una vident en ratxa. La mala sort també es dissenya. I n'hi ha que ho fan tan bé que aconsegueixen anul·lar, una a una, totes les seves potencialitats, fins assolir la derrota personal. Parlo de la mentalitat perdedora: és com un gran chapapote intern que va empastifant de negativitat cada paraula, cada activitat, cada relació, cada projecte, cada idea... fins a reduir el propi món a una runa d'excuses per cada intent personal fallit.

La natura va donar al Cristian un físic de portada de revista. De les millors revistes, vull dir. Va ser model alguns mesos, però a la primera proposta de sexe a canvi de promoció va deixar el món de la moda. A l'escola no estudiava, no llegia, només jugava a futbol. Va aconseguir jugar a la Segona Divisió B, però al cap de dos anys ja corria sense motivació pel camp, i també trobava que el món del futbol és ple de mafiosos. La predisposició física i la diversió sense esforç no van en lloc en l'esport professional. I el perdedor no s'esforça mai.

Va aconseguir una feina molt ben remunerada d'operari especialitzat, que es va acabar perquè va tancar l'empresa. Des de llavors que viu, sense ofici ni benefici, esperant que el món canviï, enredat en un bucle de culpabilitats sempre externes: sense buscar feina, sense tramitar papers, viu del passat permanentment, derrotat i perdut, al llindar de l'enteniment per culpa d'unes creences sobre el món i sobre el mateix que són com lianes que estrangulen el seny. La ràbia per la frustració personal que és incapaç de reconèixer l'ha dut a flirtejar perillosament amb la violència en el llenguatge i amb si mateix, i al menyspreu per països que no són el seu i les persones que els habiten, i vol fugir lluny d'aquí, però no té ni cap fita a la vista ni cap brúixola que el guiï.

Les persones com ell no es responsabilitzen de la seva vida. Només la pateixen. No accionen els canvis; esperen que passin. Busquen de les persones properes compassió, volen ser escoltats però no els interessa escoltar. El que els importa és el seu món, el dels altres els interessa ben poc. Per això són egocèntrics, i acostumen a ser manipuladors emocionals. N'hi ha que parlen des del plany; altres, des de l'odi. O combinen les dos actituds. Desenvolupen actituds autodestructives i en el pitjor dels casos, violentes amb els altres, es queixen però no s'esforcen per canviar res, i rebutgen la possibilitat de canviar-se a ells mateixos. Ells ja són perfectes. L'imperfecte és el món. El pitjor de tot és que costa molt ajudar persones amb mentalitat perdedora, perquè no saben el que no tenen: consciència del propi jo. 

[email protected]

www.next-he.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.