Foto:

Aquesta vegada us vull parlar d'una de les meravelles que amaga Alacant: l'illa de Tabarca, les aigües de la qual amaguen un autèntic refugi per a la flora i la fauna marines.

A la vessant meridional de l'illa, la cova del Llop Marí, d'aspecte fantàstic, gràcies a les estalactites que pengen del sostre amb mil formes diferents i a les seves concavitats, refugi de les gavines. Existeixen moltes llegendes sobre aquesta cova. La més popular diu que la cova, en la qual penetren les aigües del mar, creuava de part a part l'illa, però la realitat és que només té uns cents metres d'amplitud. Continua la llegenda amb l'afirmació que al seu interior s'amagava un terrible monstre marí de cos llis i llefiscós, al que de nit perseguien els tabarquins per tal de caçar-lo amb els seus hams. El monstre, ara ja extingit a la illa, era en realitat l'últim grup de foques monjo que quedaven a les nostres costes. L'última parella va ser capturada durant la Guerra Civil espanyola. I de tot això, neix una segona llegenda, perquè les llegendes solen amagar darrere tristes realitats.

Aquesta diu que a finals del segle XIX, la gruta va acollir una parella d'enormes lleons marins arribats d'altres costes. Allí es van refugiar mentre que esperaven a que nasqués el seu fill. Però els illencs van considerar allò com una invasió que feia perillar la seva forma de vida, ja que aquells animalots s'estaven menjant tota la pesca. Els tabarquins van esperar que hi hagués una nit de lluna plena per tal de poder atrapar a la parella de lleons marins per sorpresa. La por davant l'atac d'aquests homes va precipitar el part de la femella provocant que la seva cria nasqués morta. Va ser tal la seva tristesa que l'animal va sentir per la pèrdua de la cria que també va morir de dolor. El pare, angoixat davant la solitud que va omplir des d'aquest moment la seva vida, llançava contínuament forts udols de dolor i de ràbia. Aquests terribles sons van turmentar als illencs durant tres llargs dies, el mateix temps que la pobra bèstia va trigar a morir.

Ara els habitants de Tabarca afirmen que durant les nits de lluna plena, el cadàver de l'animal, que va quedar amagat a les profunditats de la gruta, llança uns crits tan forts i planyívols que se poden escoltar des de la mateixa Santa Pola. Però, quan cessen i torna a regnar el silenci, al mar, es forma una processó de calamars, llises, sípies, molls i llagostes, que tots junts formen un curiós seguici fúnebre que es dirigeix cap a la gruta per tornar a honrar la mort del amant. Quan estant arribant als fons de la gruta, les algues i esponges s'estenen com si formessin una llarga catifa per rebre la petita processó. Un funeral en honor a un gran llop marí que va morir de solitud enyorant la seva família i que va aprendre a plorar pels seus després de mort. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.