Elogi del mig segle
Tenen de 46 a 50 anys i són directius amb experiència. Però un mercat laboral que s’ha permès el luxe d’expulsar de la feina persones que saben com reaccionar davant de qualsevol adversitat ha deixat massa gent a l’estacada. Potser per això em va cridar l’atenció la notícia que publicava dimecres passat El Periódico de Catalunya i que explicava que «els directius temporals s’obren pas en les empreses espanyoles». Són gent, pel que explicava el diari, que han treballat molts anys de directius però que en fer aigües les empreses en què estaven, han optat per aquesta modalitat davant la impossibilitat de trobar feina a curt termini.
Aquest és el cas de Find a Way Group, una empresa que ha decidit centrar els seus esforços en ajudar professionals que ja ronden el mig segle i que, segons la notícia abans esmentada, té la intenció d’obrir fronteres i arribar a Portugal i Andorra abans d’acabar el 2017. I què fan aquests directius temporals? Doncs treballar per projectes a les empreses que els contracten (sovint firmes familiars que no tenen aquests perfils a les seves plantilles) i ajudar a tirar endavant iniciatives que d’altra manera seria difícil assumir. «Es desaprofita el talent sènior», es lamentava el director d’aquesta companyia que té 1.500 directius en la seva borsa de treball. I tot i que la notícia feia referència a un àmbit professional molt concret és evident que aquest problema és extensible a molts altres àmbits de la societat.
Si ens remuntem al juliol del 2007, just quan va petar Lehman Brothers i va començar una crisi que ha canviat els paradigmes del món occidental, la tònica dominant ha estat la mateixa. Són els joves i els professionals de més de 50 anys els que han patit amb virulència les conseqüències d’una crisi que tot just ara comencem a remuntar. El cas dels joves és paradigmàtic (almenys a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, i em suposo que també a Andorra). No és cap secret que per trobar la primera feina molts joves amb una preparació excel·lent s’han vist obligats a fer la maleta i provar sort en un altre país. Això, que no és dolent per se, no tindria més importància si no fos perquè el mercat laboral dels seus països no els ha donat cap més opció. És a dir, que veure món i adquirir experiència no està mai de més.
El problema es presenta quan això no és una tria volguda sinó la conseqüència de la falta d’oportunitats. Però si això ja és greu en els joves adquireix encara unes dimensions més preocupants a la franja d’edat de la cinquantena. I és que com feia notar la notícia d’El Periódico pel cas dels directius, una gran massa de població major de 50 anys s’ha vist expulsada injustament del mercat laboral. Aquesta gent, que aporta experiència i talent, ho té cru en determinats sectors per tornar a trobar feina i veu com la seva aportació al món laboral se substitueix sovint amb gent més jove i més mal pagada (que en algun lloc hi ha d’haver el negoci). Per això iniciatives com la que deia a l’ inici em criden l’atenció. D’alguna manera, pel que llegeixo, fan de la necessitat virtut i s’expliquen per la voluntat de reinventar-se en un món cada vegada més competitiu i amb una economia de mercat que prioritza els guanys a la socialització dels beneficis.
Ara bé, com deia també, el problema que traspua l’aparició d’aquest tipus d’empreses no està restringit només als directius. És extensible a periodistes, metges, paletes, fusters i obrers qualificats. I alguna cosa falla en la nostra societat quan tota aquesta gent que ha fet del seu ofici la principal raó de ser es troba d’avui per demà amb una mà al davant i l’altra al darrere (i sovint amb una hipoteca, una família i uns fills a càrrec). Perquè fet i fet, com diu l’aforisme popular, más sabe el diablo por viejo que por diablo, i això ho he vist més d’una vegada en múltiples camps del mercat laboral. Des de metges que han trobat el desllorigador d’una malaltia que no donava pistes a les anàlisis fent gala de l’experiència i del talent acumulat amb anys d’ofici fins a periodistes que han tret les millors exclusives després d’anys i anys de picar pedra amb les fonts (que és la clau d’aquesta feina); és evident que l’experiència és un grau.
Tot el que sigui expulsar aquesta gent del mercat laboral (com ha passat massa sovint) diu molt poc del nostre sistema.
Perquè en definitiva, tota empresa, organització o partit polític si s’escau es nodreix amb saba nova (és evident) però també amb la solidesa dels professionals que amb els seus anys d’experiència donen confiança al client, que al capdavall és qui acabarà pagant i fent bona o mala propaganda de la marca amb un argument senzill però implacable: si queda o no content. I tot i que la iniciativa que encapçalava aquest article és original i dona sortida a un col·lectiu que a vegades se les veu magres per tornar a treballar també és evident que això només pot ser una solució d’urgència.
I, de fet, així ho admetia el responsable de l’empresa a l’article abans citat, que deia que no es conformen només a donar projectes temporals a la seva gent: «Intentem que es converteixi en una feina fixa o el més atemporal possible». En definitiva, el que un mercat laboral més social i menys pendent del compte de resultats (que és important però amb matisos) hauria de tenir en compte.
Periodista
Aquest és el cas de Find a Way Group, una empresa que ha decidit centrar els seus esforços en ajudar professionals que ja ronden el mig segle i que, segons la notícia abans esmentada, té la intenció d’obrir fronteres i arribar a Portugal i Andorra abans d’acabar el 2017. I què fan aquests directius temporals? Doncs treballar per projectes a les empreses que els contracten (sovint firmes familiars que no tenen aquests perfils a les seves plantilles) i ajudar a tirar endavant iniciatives que d’altra manera seria difícil assumir. «Es desaprofita el talent sènior», es lamentava el director d’aquesta companyia que té 1.500 directius en la seva borsa de treball. I tot i que la notícia feia referència a un àmbit professional molt concret és evident que aquest problema és extensible a molts altres àmbits de la societat.
Si ens remuntem al juliol del 2007, just quan va petar Lehman Brothers i va començar una crisi que ha canviat els paradigmes del món occidental, la tònica dominant ha estat la mateixa. Són els joves i els professionals de més de 50 anys els que han patit amb virulència les conseqüències d’una crisi que tot just ara comencem a remuntar. El cas dels joves és paradigmàtic (almenys a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, i em suposo que també a Andorra). No és cap secret que per trobar la primera feina molts joves amb una preparació excel·lent s’han vist obligats a fer la maleta i provar sort en un altre país. Això, que no és dolent per se, no tindria més importància si no fos perquè el mercat laboral dels seus països no els ha donat cap més opció. És a dir, que veure món i adquirir experiència no està mai de més.
El problema es presenta quan això no és una tria volguda sinó la conseqüència de la falta d’oportunitats. Però si això ja és greu en els joves adquireix encara unes dimensions més preocupants a la franja d’edat de la cinquantena. I és que com feia notar la notícia d’El Periódico pel cas dels directius, una gran massa de població major de 50 anys s’ha vist expulsada injustament del mercat laboral. Aquesta gent, que aporta experiència i talent, ho té cru en determinats sectors per tornar a trobar feina i veu com la seva aportació al món laboral se substitueix sovint amb gent més jove i més mal pagada (que en algun lloc hi ha d’haver el negoci). Per això iniciatives com la que deia a l’ inici em criden l’atenció. D’alguna manera, pel que llegeixo, fan de la necessitat virtut i s’expliquen per la voluntat de reinventar-se en un món cada vegada més competitiu i amb una economia de mercat que prioritza els guanys a la socialització dels beneficis.
Ara bé, com deia també, el problema que traspua l’aparició d’aquest tipus d’empreses no està restringit només als directius. És extensible a periodistes, metges, paletes, fusters i obrers qualificats. I alguna cosa falla en la nostra societat quan tota aquesta gent que ha fet del seu ofici la principal raó de ser es troba d’avui per demà amb una mà al davant i l’altra al darrere (i sovint amb una hipoteca, una família i uns fills a càrrec). Perquè fet i fet, com diu l’aforisme popular, más sabe el diablo por viejo que por diablo, i això ho he vist més d’una vegada en múltiples camps del mercat laboral. Des de metges que han trobat el desllorigador d’una malaltia que no donava pistes a les anàlisis fent gala de l’experiència i del talent acumulat amb anys d’ofici fins a periodistes que han tret les millors exclusives després d’anys i anys de picar pedra amb les fonts (que és la clau d’aquesta feina); és evident que l’experiència és un grau.
Tot el que sigui expulsar aquesta gent del mercat laboral (com ha passat massa sovint) diu molt poc del nostre sistema.
Perquè en definitiva, tota empresa, organització o partit polític si s’escau es nodreix amb saba nova (és evident) però també amb la solidesa dels professionals que amb els seus anys d’experiència donen confiança al client, que al capdavall és qui acabarà pagant i fent bona o mala propaganda de la marca amb un argument senzill però implacable: si queda o no content. I tot i que la iniciativa que encapçalava aquest article és original i dona sortida a un col·lectiu que a vegades se les veu magres per tornar a treballar també és evident que això només pot ser una solució d’urgència.
I, de fet, així ho admetia el responsable de l’empresa a l’article abans citat, que deia que no es conformen només a donar projectes temporals a la seva gent: «Intentem que es converteixi en una feina fixa o el més atemporal possible». En definitiva, el que un mercat laboral més social i menys pendent del compte de resultats (que és important però amb matisos) hauria de tenir en compte.
Periodista