El Miguel (Àngel) mexicà
Als seus més de 70 anys, Miguel Macías camina somrient en una església mentre rep la felicitació d’alguns feligresos. Les floretes ho valen, ja que ha invertit les últimes dues dècades a portar l’emblemàtica Capella Sixtina a un humil barri de Ciutat de Mèxic, on pocs poden visitar Roma.
Una pura coincidència va ser la que va portar a aquest dissenyador jubilat a pintar una rèplica exacta de la més cèlebre obra de Miquel Àngel (Michelangelo) al sostre de la Parròquia Mare de Déu del Perpetu Socors, al nord-est de la capital mexicana.
Quan el 1999 va ser convidat per un amic a Roma, no va perdre l’oportunitat de visitar el Vaticà. Allí va començar a mesurar amb passes la mida de la capella: un, dos, tres ... Les mesures eren gairebé idèntiques a les de la parròquia que freqüentava al seu barri.
«Les mesures s’assemblaven i vaig tenir la idea que ho podíem pintar aquí», comenta Macías. En tornar a Ciutat de Mèxic, es va reunir amb el pare de la parròquia i li va proposar la idea: «Li vaig dir que m’acabava de jubilar i tenia tot el temps del món».
Uns amics arquitectes van calcular les mesures exactes de la parròquia i efectivament corresponien als 500 metres quadrats de la Capella Sixtina.
L’única diferència és l’altura, ja que la parròquia mexicana és 10 metres més baixa que la Sixtina, una mica del que Macías presumeix, ja que això permet observar la pintura «molt més a prop».
Després d’un any de càlculs, Macías es va posar mans a l’obra. Mitjançant les seves nocions de pintura, l’ajuda d’un llibre adquirit a Roma i gairebé sense recursos econòmics, va pintar amb enorme exactitud La creació d’Adam, el fresc més reconegut de la Capella Sixtina.
«Vaig dir que trigaria uns sis anys com a màxim i ja porto 18 anys. No ho crec encara. Com és a mida original, les figures són enormes», explica Macías, qui ràpidament va topar amb la realitat i la manca de recursos, que el va obligar a vendre televisions, liquadores i planxes per acabar la seva obra.
«Miquel Àngel va estar quatre anys (per pintar-la). A ell li van pagar, el va ajudar la família Medici i era un geni, però jo no. Jo ni pintor em considero. Això és una obra de Déu, jo només vaig fer el que em corresponia fer», relata.
Instal·lat en un taller improvisat en una teulada de la parròquia, pintava les teles de 15 metres d’ample que després pegava al sostre de l’església. En aquest taller va patir caigudes, fogots, inundacions i robatoris però per aguantar-ho tot va escriure un lema en una cortina: No et rendeixis, Miguelito.
A poc a poc, la seva tasca va arribar a oïdes de pintors d’arreu del país que es van apropar a la parròquia per ajudar-lo desinteressadament, com Gustavo, que durant els últims cinc anys s’ha desplaçat cada dijous i divendres a Ciutat de Mèxic des de Cuernavaca per donar un cop mà a qui anomena «el mestre Miguel».
Gràcies a aquests ajuts d’«un valor incalculable», ja ha aconseguit acabar totes les teles, de les quals només queden quatre per enganxar. Durant el temps que ha trigat, tres Papes diferents han passat pel Vaticà.
Només hi ha dos petits detalls, difícils d’apreciar, que distingeixen la capella de Miquel Àngel de la de Miguel Macías. A l’original hi ha una part deteriorada que Macías va restaurar en la seva rèplica, a més d’incloure els noms dels que el van ajudar durant aquestes gairebé dues dècades.
«Com aquí no es paga a ningú i tot és per amor a l’art, en cada llenç que acabàvem posàvem els noms petits» per agrair a «tots els que han passat per aquí», explica.
«Bravo!», Li exclamen alguns veïns que passen per la parròquia, tot i que quan va començar l’any 2000 molts no entenien què estava fent: «Els feligresos no sabien ni què era. Em preguntaven per què pintava nus. Jo els deia que preguntessin al Papa, que ell els té allà dalt» apunta entre rialles.
El cansament, la manca de diners i les poques hores que ha passat amb la seva família durant aquest temps són alguns dels inconvenients del seu treball, tot i que «ha valgut la pena» ja que ha pogut «sentir» el mateix que va sentir Miquel Àngel, cosa que «no pot expressar amb paraules».
L’important és que Miguelito mai es va rendir en 18 anys. I avui pot dir: «Mai abans el que sempre havia estat tan lluny, ho havíem tingut ara tan a prop». H