PUBLICITAT

La ‘diagonal’ d’Andorra la Vella

«Marsol recepta paciència per les obres de Meritxell», titulava dimecres passat aquest diari amb motiu de l’inici de la reforma d’aquesta artèria comercial d’Andorra la Vella. I com a via comercial que és –i també com a element reconegut pels visitants que cada dia pugen al Principat– aquesta és una de les obres que calia fer. Per tant, el què és àmpliament compartit per tothom mentre que la qüestió és si s’ha encertat en el quan per afectar el menys possible a l’activitat comercial i al trànsit de vianants.

 

Cal celeritat i capacitat d’adaptació per tal que les obres tinguin el mínim impacte entre comerciants, veïns i turistes

Des d’aquest punt de vista les paraules de la cònsol major d’Andorra la Vella s’entenen a la perfecció perquè quan es fa dissabte, i això és precisament el que es farà amb aquestes obres, és gairebé inevitable que tot quedi damunt davall almenys durant uns dies. Sosté Marsol que cal paciència i té tota la raó del món. De fet, la situació que viu ara la capital arran d’aquestes obres no difereix gaire de la que han viscut, també altres pobles i ciutats (turístics i no turístics) que han optat per embellir elements centrals de la seva trama urbana. Sense anar més lluny, Balaguer, quan a mitjans dels anys noranta va abordar la reforma de la Plaça Mercadal. La importància d’aquest indret històric (Balaguer havia estat capital del Comtat d’Urgell i un punt on van conviure cristians, jueus i musulmans) va fer que calgués abordar una intensa campanya d’excavacions. Abans de començar l’obra pròpiament dita l’arqueologia va acaparar tot el protagonisme d’una actuació que es va allargar més del que hauria estat necessari per raons òbvies (respectar el patrimoni també és una obligació de tota societat moderna). En aquest cas l’obra també va comportar que el mercat, un privilegi que va atorgar el rei Pere II al segle XV, s’hagués de desplaçar durant un any a l’altre costat de riu. El resultat, però, va ser prou satisfactori, que això és el que compta.


Una altra població que va patir les (inevitables) conseqüències inherents a tota actuació urbanística va ser la reforma del Passeig Cipsela de Llafranc, en plena Costa Brava. El que n’era alcalde quan va començar, el socialista Juli Fernández, va dir que l’actuació era una «aposta estratègica» i va explicar que la reforma hauria d’estar necessàriament enllestida abans de començar la temporada turística. Per circumstàncies diverses aquesta obra, que va arrancar el novembre del 2016, es va allargar més del compte i al juny de l’any passat eren molts els hotelers de la zona que se’n queixaven. I és que qui conegui mínimament aquesta població empordanesa sabrà que aquest passeig, que com recordava Carles Sentís porta el nom amb el que els grecs anomenaven la Costa Brava, és el nucli central dels antics barris mariners de Palafrugell. En aquest cas, encara que les queixes van estar a l’ordre del dia, el resultat final de tot plegat va ser més que satisfactori i només cal passejar-se una mica per aquest passeig marítim per adonar-se’n.


Triar el calendari adequat per portar a terme obres d’envergadura, doncs, és tant o més important que encertar en el projecte constructiu i en el pressupost. En alguns casos, però, com quan es fa una carretera d’elevada densitat de trànsit, aquesta molèstia s’eleva de forma exponencial perquè difícilment es pot treballar sense tallar la circulació. Ara em ve a la memòria la reforma integral de la C-14 (l’antiga C-1313) que es va fer als anys 80 i les estones que vam haver d’esperar parats al cotxe mentre pujàvem cap a Andorra. Sense anar més lluny la pròpia construcció del Túnel dels Tres Ponts a la C-14, que obliga a donar pas alternatiu als automobilistes, és una altre dels exemples que cal tenir en compte a l’hora de valorar l’afectació d’obres que necessàriament han de suposar una millora. De fet, una certa molèstia quan es tiren endavant infraestructures o actuacions urbanístiques sempre és inevitable. Fins al punt que en moltes ciutats grans, com és el cas de Lleida, s’aprofiten els mesos d’estiu per fer campanyes d’asfaltatge. Això és així perquè és precisament en aquesta època de l’any que el trànsit rodat baixa ostensiblement a l’estar la gent de vacances en altres indrets. Fins i tot (i jo m’hi he trobat) les hores nocturnes també s’aprofiten més d’una vegada per fer aquest tipus d’actuacions perquè tinguin el mínim impacte possible en l’activitat diària. El que cal en tots els casos és celeritat i capacitat d’adaptació. Celeritat perquè les obres es puguin fer en el mínim temps possible (sense que això n’afecti la qualitat, és clar) i adaptació perquè les molèsties que puguin ocasionar a comerciants, veïns i visitants siguin les mínimes i es portin amb la màxima filosofia. En això, segons explicava dimecres passat Conxita Marsol, ja hi ha gent que hi ha pensat i fins i tot tenen previst aprofitar aquests dies per fer reformes i millores als seus locals. Tenint en compte, a més, que des que s’acaba la temporada d’esquí i fins ben entrat l’estiu són mesos amb menys afluència tot indica que el calendari ha estat ben trobat.


Al capdavall el que cal en aquests casos és visualitzar com serà tot plegat en un futur i posar la mirada en la nova Avinguda de Meritxell, un punt prou conegut per a tothom que puja a Andorra i un dels espais més cèntrics de la capital. D’alguna manera, Meritxell és al Principat el que la Diagonal a Barcelona o els Camps Elisis a París, una artèria que uneix la capital d’oest a est i que juntament amb la neu i els paisatge forma part de l’imaginari d’un país. 

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT